Ho ha situat excel·lentment Andreu Barnils a l’article de Vilaweb d’aquest diumenge. El debat que a casa nostra genera el conflicte àrabo-israelià parla més de nosaltres que no pas d’una de les falles tectòniques de la política internacional. Els esdeveniments derivats de l’ofensiva per sorpresa de Hamàs encetada dissabte, amb les colpidores imatges de les seves accions, han situat l’opinió pública catalana, molt especialment aquella que més o menys podria identificar-se amb allò que una vegada vam anomenar esquerra, en dues trinxeres irreconciliables. De fet, Barnils ha estat prou curós en la tria del llenguatge. Fa servir “debat” al voltant del que ha resultat ser una desagradable batussa en el fang.

Abans d’encetar l’argumentació de l’article ja penso advertir que no puc ser equidistant. Les bones intencions o les raons legítimes no serveixen de res quan els fets concrets impliquen una violencia inacceptable. I Hamàs, aquest invent (certament el fruit dels aprenents de bruixot dels serveis secrets israelians per afeblir Fatah durant la dècada de 1980) representa una teocràcia misògina, totalitària, salvatge i que representa una amenaça mundial. Ara bé, cal reconèixer la impossibilitat de tenir una discussió ordenada i desapassionada davant un problema complex derivat d’identitats polítiques irreconciliables, de caràcter religiós, que a casa nostra acaben prenent la dimensió de les pitjors religions possibles: les religions polítiques, o el que és el mateix, fer servir arguments polítics com si es tractessin d’axiomes religiosos. I així ens podem trobar paradoxes com ara grups feministes i LGTBIQ+ defensant aquells que han fet del territori que controlen un infern per a les dones i un cementiri per als dissidents sexuals. També podríem criticar la defensa d’una política d’ordre disciplinari, imposició, violacions dels drets humans sistèmiques, i tolerància amb colons psicòpates i il·luminats entre partidaris d’un cert liberalisme econòmic. Tanmateix, entre la gran quantitat de conflictes al món farcits d’injustícies estructurals (podríem parlar, per exemple, de la neteja ètnica de cristians armenis i zaidites al Llevant, la persecució sistèmica de kurds a Turquia, el règim totalitari dels aiatol·làs, el colonialisme àrab al Sàhara i al nord del Marroc, els grups criminals islamistes al Sahel, l’apartheid contra els indígenes a bona part del Brasil o Centre-Amèrica, la discriminació dels estrangers al Japó o dels uigurs a la Xina…) només el tema àrabo-israelià té la capacitat de dividir profundament la societat catalana en particular i l’esquerra occidental en general. Què passa aquí?

Hi ha diverses teories. Una de les més acceptades és el trencament que hi va haver entre la Unió Soviètica i Israel durant la dècada de 1950. El jove estat d’Israel havia comptat amb el suport de la URSS per a la seva independència. La tradició sionista s’havia fonamentat en bona mesura amb el socialisme dels quibuts, una experiència que podria recordar les granges col·lectives de l’època leninista. De fet, bona part dels dirigents comunistes de la revolució havien estat jueus i, molts dels líders que van fundar Israel provenien del socialisme, el laborisme i la resistència durant la segona guerra mundial. Ara bé, primer es va produir un nou progrom contra els jueus soviètics llençat directament per un Stalin decrèpit i amb mania persecutòria (pensava que els seus metges jueus el volien matar, en el que es va anomenar “complot de les capes blanques”). Un cop mort Stalin, la URSS va fer un canvi d’orientació en la política internacional, que va comportar també un capgirament d’aliances. Va apostar clarament pels processos de descolonització per desestabilitzar occident i mirar de sumar països a la seva influència, cosa que va implicar armar als enemics d’Israel, sobretot Egipte i Síria, i ajudar logísticament la resistència palestina (sempre en condició de peó dels països àrabs). Això va implicar que els països comunistes, abans simpatitzants d’Israel, van apostar clarament pels àrabs que volien llençar els jueus al mar. I així ha quedat la cosa, malgrat que la URSS ja és extinta, i Vladimir Putin podria dedicar-se a escriure la segona part de “El Príncep” de Maquiavel. A tot això, amb la descomposició de la URSS, centenars de milers de jueus soviètics van aterrar a Israel, i atesa la seva experiència amb el comunisme, van escorar cada vegada més cap a la dreta la política del seu nou país.

Ara bé, concentrem-nos en l’esquerra i la seva peculiar relació amb Israel i l’aposta per la descolonització. L’ortodòxia comunista (i les seves posteriors mutacions) implica un maniqueisme que propicia, fins a principis dels cinquanta, per al bon militant, “Israel bo, palestins dolents”. A partir d’aleshores, “palestins bons, Israel dolent”.

Allunyem-nos d’Israel i el seu conflicte. Pensem en Jean-Paul Sartre i Albert Camus. Ambdós bons amics, que es van conèixer al París ocupat de la segona guerra mundial. El primer, parisenc  benestant, que va assistir a les escoles d’elit franceses, que escriu a la premsa de Vichy i estrena algunes obres de teatre mentre els alemanys controlen la ciutat. El segon, pobre com una rata, nascut a l’Algèria francesa, de mare analfabeta d’origen menorquí, que arriba a la universitat gràcies a les beques i la caparroneria del seu mestre de primària, a qui anys després li dedicarà el Nobel, que col·laborarà amb la resistència, i que com Sartre, amb qui li lligarà una bona amistat, també serà una figura literària al París de postguerra. Tanmateix, Camus s’acostarà cada vegada més a l’anarquisme i el 1952 publicarà “L’home rebel”, un al·legat contra la submissió i el conformisme, contra l’obediència, i a favor de la llibertat individual enfront qualsevol dogma. Sartre encarrega una crítica demolidora. Considera que això va en contra de les idees del partit (comunista, per descomptat), que afebleix la lluita del proletariat, que assumeix els postulats burgesos de la llibertat individual. La batussa dialèctica va in crescendo. Camus criticarà els gulags soviètics. Una esquerra presonera del partit l’acaba expulsant dels estrets cercles i capelletes parisenques. El titllen de burgès (ell!, que a diferència de Sartre devia ser l’únic escriptor de procedència humil!). Se li tanquen les portes a determinats mitjans i és sotmès a una campanya difamatòria.

Al cap de poc temps la confrontació entre Camus i l’esquerra caviar, va a més. En plena guerra d’independència d’Algèria, una guerra terrible marcada per terribles atrocitats per part de l’exèrcit francès i colons europeus d’una banda, i un Front Nacional d’Alliberament algerià que no dubta a fer servir un terrorisme indiscriminat de l’altra, mira de fer una proposta de treva humanitària que posi fi a la violència mentre es negociï una solució acceptable per a ambdues parts. Fracassa completament. En una conferència a Alger el 1956 ha de ser escortat per la policia entre ambdós bàndols que es voldrien matar entre ells i que només es posen d’acord per apedregar la sala on mira de presentar la seva proposta. En aquest ambient irrespirable, el Partit Comunista Francès i els seus antics amics al voltant de Sartre, en la línia marcada des de Moscou a favor de la descolonització, justifiquen la violència dels guerrillers algerians independentment que això impliqués horribles crims contra població civil desarmada.

Un any més tard, quan ja li han concedit el Premi Nobel, i en una roda de premsa a Estocolm, un jove periodista algerià, de manera agressiva, li pregunta sobre la justícia de la causa independentista, i sobre si és justificable el que calgui per la independència algeriana. Camus, un home, i un escriptor que havia viscut a la zona més pobra d’Alger, que havia tingut sempre tingut amics àrabs, amb els quals jugava pels carrers, que la seva obra sempre s’havia caracteritzat per un humanisme profund, que comprenia els motius dels independentistes, que l’horroritzava el menyspreu que exhibien bona part dels colons europeus, mira de contestar sense dissimular la seva incomoditat. Dominic Birban, corresponsal de Le Monde, reprodueix la improvisada resposta d’aquell antic porter semiprofessional del Racing Universitaire d’Alger i novel·lista fet a si mateix. “Sempre he condemnat el terror. Jo també haig de condemnar un terrorisme que s’exerceix cegament, als carrers d’Alger, per exemple, i que un pot dia pot colpir la meva mare o la meva família. Jo crec en la justícia, però defensaré ma mare abans que la justícia”. De manera més simplificada, sovint aquelles paraules han quedat recollides d’una altra manera: “entre la justícia i ma mare, triaré sempre ma mare”. Potser resumeix millor allò que va caracteritzar un escriptor que sovint esdevenia un pop en un garatge entre les capelletes literàries de la Rive Gauche: un profund humanisme que no dubtava a enfrontar-se als dogmes.

Sartre i Camus van simbolitzar aquesta pugna entre dogma i humanisme que també caracteritza aquest trinxerisme que caracteritza l’esquerra catalana en l’afer àrabo-israelià. Ressons del passat i prejudicis del present: els ingredients necessaris per mostrar immaduresa en una esquerra que no té massa clar què vol ser quan sigui gran.