Fugir i anar fent

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

No sé si estava preparada per llegir un llibre tan intens i colpidor com La pell del món, de Xavier Mas Craviotto (L’Altra Editorial, 2023). Hi entrava completament a cegues i n’he sortit muda. Mentre hi era, aquí dintre, em deia que no podia ser veritat tot el que estava llegint, que era massa bèstia. De tant en tant, quan acabava un fragment, necessitava parar i respirar. Mirava al buit una estona i al cap d’uns segons tornava a tenir els ulls8 enganxats a les pàgines. Que dur és, això, però com enganxa. I malgrat que hi havia moments que sentia que tant de patiment combinat amb lirisme em semblava fins i tot embafador, no podia parar.

A La pell del món coneixerem dos germans, un noi i una noia, que no tenen nom però sí ànima. Després de molts anys sense saber res l’un de l’altra, es retroben a l’hospital per acomiadar la seva mare, que està a punt de morir. Es miren i no es reconeixen. Ha passat massa temps i el seu passat està marcat per una sèrie de circumstàncies doloroses que mai van compartir i que han marcat del tot la seva existència. A casa seva hi regnava el silenci, fruit de la por. Unes circumstàncies que no vull revelar però que es defineixen per la violència física i psicològica del pare i que Mas Craviotto retrata amb una narrativa acurada i colpidora, plena de significat, i que estremeix una cosa de no dir. Com pot ser que trobi el gust a llegir sobre uns fets tan esgarrifosos? Mira que n’he llegit, de llibres que m’han fet patir, però em penso que fins ara la majoria d’històries em despertaven una mena de sofriment que passava per la tristesa i desembocava en tendresa. Aquí el patiment és d’un altre tipus, d’aquest que t’esquinça l’ànima i et pertorba. D’aquest que et fa sentir ràbia i angúnia. Un patiment farcit de símbols: ara un ocell, ara una rata, ara una gallina… i de bona literatura.

La germana, que va fugir de l’horror, es mostra apàtica i impassible amb el seu germà i la seva mare. El germà, que busca desesperadament entendre, se sent incomprès i empresonat (“És el que passa quan vius en una gàbia. No vols sortir-ne. Ni tan sols ho necessites. No penses que hi pugui haver cap altra cosa més enllà de la gàbia. No saps què fer-ne, de la llibertat”). I la mare, moribunda, és alhora víctima i còmplice de tota aquesta pena. En realitat, són tots tres supervivents de la tragèdia, però l’autor enfoca la supervivència des de tres mirades diferents: la resignació de la mare, la fugida de la filla i l’anar fent del fill.

Començarem seguint els passos plens de rancúnia de la noia. Aquesta premissa que parteix del rancor m’ha recordat la meravellosa novel·la de Tatiana Țîbuleac, L’estiu que la mare va tenir els ulls verds. A través de flashbacks combinats amb sessions amb la seva terapeuta, anirà posant nom i cognoms als seus sentiments, o més aviat, a tot això que ja no sent, a l’intent de trobar-se i sortir de la buidor que la corseca: “Ja no sé mirar. Només veure. Ja no sé escoltar. Només sentir. Ja no sé viure. Només existir”. El que no esperava és que tot seguit vindria una part tècnicament calcada a la primera però protagonitzada pel germà: ell també ens traslladarà al passat i, alhora, a la seva teràpia. Així és com ens acostarem a la segona víctima de la família i aquest paral·lelisme ens servirà per comprendre que una tragèdia pot viure’s des de moltes perspectives i que totes són vàlides perquè el temor sovint domina la raó i el cor. Ella busca sentir; ell, entendre. I, al mateix temps, tots dos lluiten per desfer-se de la culpa, un dels altres grans temes de la història. I la mare, què busca? Ella viu sense viure i esdevé còmplice de l’horror.

Crec que feia molt de temps que no sentia compassió per uns personatges ficticis. No sé si era la intenció de l’autor i em penso que cap d’ells voldria que fos així. Però jo no he pogut viure aquesta novel·la de cap altra manera, és la lectura que en trec i dies després no aconsegueixo espolsar-me aquesta sensació de sobre. Només hi ha un detall que em fa pensar que potser no tot està perdut: la teràpia. Que bé, visualitzar-la. Que bé, que una novel·la ens mostri la necessitat de seure i explicar el que tenim dins, verbalitzar-ho, deixar-ho anar. Que els dos personatges principals decideixin visitar un psicòleg ho entenc com un símbol de resistència, de lluita i de ganes de ressorgir. D’alliberar-se. De voler ser més enllà d’existir i de viure atrapat. De perdonar. De deixar enrere allò que ha fet mal i abraçar les noves oportunitats. Curar l’ànima: que important.