No seré gens original amb aquest article. L’amnistia proposada pel PSOE (avui encara incerta i inconcreta) manté la indissimulada aparença de la seva referent de 1977: perdonar a qui no ha comès cap delicte i exonerar els veritables delinqüents sense que  haver de donar cap explicació; legalitzar crims; normalitzar la ignomínia; protegir el mateix ordre que, en essència, continua essent una dictadura, amb les clavegueres de l’estat a cel obert; protegir l’ordre franquista encarnat en el cognom Borbó.

Evidentment, si finalment es produeix l’amnistia (cosa que qui això escriu no ho té gens clar) me n’alegraré per les persones que han estat sotmeses a una terrible pressió i han patit les conseqüències de viure en una no-democràcia. Espanya és una gran potència mundial en això d’arruïnar vides personals de dissidents. No em refereixo exclusivament als qui van patir per ser a la primera línia de l’independentisme, sinó als milers, la majoria dels quals anònims, a segona, tercera i quarta, que van patir persecució policial, processos i una pressió brutal amb la intenció d’intimidar el conjunt de la societat catalana, i en alguns casos, també per fer avortar qualsevol solidaritat des de dins les fronteres espanyoles. Espanya (i parlo de l’estat-nació, encara que amb la inestimable col·laboració de la majoria de la seva ciutadania, que si mirem la demoscòpia, podríem inferir que s’esforcen a creure les mentides de la propaganda governamental), ha comès diversos delictes, fins i tot d’acord amb el seu sistema legal i legislatiu. Ha espiat il·legalment, ha obstruït deliberadament investigacions com les de l’atemptat del 17-S; s’ha inventat delictes inexistents, ha practicat a fons el lawfare, ha titllat de terrorisme la dissidència… i podríem seguir. No hi ha seguretat jurídica, ni justícia, ni decència a Espanya.

D’acord que l’amnistia pot alleujar múltiples situacions personals, i fins i tot pot relaxar unes relacions polítiques impossibles. Tanmateix, l’independentisme té l’obligació de fer qualsevol cosa per fer efectiva la independència, que és l’única possibilitat real de fer justícia: de compensar a les víctimes de la repressió espanyola, i de jutjar els veritables crims (i criminals) d’aquest període. Inclosos els que van ser blindats amb l’amnistia de 1977 que, com les tortures, són crims contra la humanitat.

Els dies posteriors al Primer d’Octubre es va popularitzar l’eslògan “ni oblit ni perdó”. Precisament en una situació com l’actual, cal fer tot el possible per fer-ho realitat. Entre les ignomínies viscudes aquests sis anys, la primera, ben segur, ha estat la inconsistència dels nostres líders polítics, que han renunciat a la confrontació (i alguns s’han abraçat al col·laboracionisme) i han desaprofitat totes les oportunitats que se’ls han presentat (no investir president Carles Puigdemont a principis de 2018 va ser la més destacada). En el moment en què no es planta batalla i es fa evident l’absència total de coratge amb múltiples excuses, el repressor se sent més fort. Els partits independentistes han mostrat els seus límits. Difícilment amb ells es podrà arribar a una independència efectiva (o, com a mínim, a un intent seriós), i, per tant, al desplegament d’un sistema de justícia que pugui jutjar els crims d’aquest període, la repressió i els repressors. És obvi que caldrà altres propostes polítiques el màxim d’unitàries polítiques. Se’n parla de la llista unitària de l’ANC, que potser és la solució menys dolenta de totes, tenint en compte el trist espectacle d’un independentisme que fa servir els partits com a excusa per no centrar-se en la sola idea que els justifica.

Ara bé, reconec una virtut a aquesta Amnistia, que ningú sap com serà (si hi és), a qui inclourà i a qui exclourà (i és obvi que Pablo Hassel hauria de ser alliberat del seu segrest, Valtònyc del seu exili, i Laura Borràs rehabilitada). Ha dividit Espanya. Ha causat grans tensions internes. Ha representat una oportunitat per reflexionar sobre com el nacionalisme espanyol està corrompent les ànimes. I, parlant d’ànimes, hi ha situacions, entre el fàstic i l’esperpent, que demostra la veritable naturalesa de la monarquia borbònica. Veient els bisbes espanyols prevaricant damunt dels evangelis per manifestar-se contra l’amnistia, els militars (amb Abascal encapçalat per ells) promovent el colpisme i alguns dinosaures del criptofranquisme socialista en un atac d’histèria, hom té la sensació d’un règim en estat terminal. Si hi hagués intel·ligència a dins els dos grans partits, és evident que l’amnistia podria ser una gran oportunitat per deixar el pesant llast que arrosseguen els dos grans partits hispànics, d’Aznar a González, d’Ayuso a García Page. Ara bé, qui això escriu és completament escèptic. Ens hauríem de concentrar en la independència, que, com no em canso de recordar-ho, és un dret reconegut internacionalment, i com a part integrant de la Declaració Internacional dels Drets Humans, és una obligació defensar el principi d’autodeterminació.

Per cert. Ja sé que no seré gens original. Tanmateix, aquest acord que diuen que fan els partits catalans per, en una inacabable perífrasi, afirmar alguna cosa semblant a posar les bases d’un referèndum etc…. potser se’ls ha de dir que la votació ja està feta. Que el que cal és posar-la en pràctica perquè existeix un mandat popular assolit en circumstàncies molt difícils. Que si els unionistes volen fer un referèndum per rectificar-lo, els correspon a ells promoure’l, no pas als independentistes, que ja tenen les instruccions sorgides de les urnes.