The Walking Dead: Madrid 2023

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa un parell de setmanes rebia al meu messenger (que pràcticament no em miro mai) un missatge de Genoveva, una vella amiga d’infantesa i adolescència, que solia passar els estius a la platja de Creixell, i on compartíem una bona colla d’amics durant les dècades de 1970 i 1980. Genoveva em demanava el contacte d’un amic comú, molt pròxim a tots dos, i amb qui havíem compartit moltes de les experiències iniciàtiques que es forgen en estius d’aprenentatge, exploració i construcció de la pròpia identitat, res que no hagi passat amb generacions d’adolescents que enyoren l’anarquia de les vacances i la sensació de descobrir Amèrica a cada instant.

El cas és que, malgrat aquells adolescents dels vuitanta que es movíem gregàriament en colla ja som tots ben grandets, tenim menys cabell, més panxa, malgrat haver tingut ja un parell de baixes tràgiques i desaparicions discretes, hem tractat de mantenir el contacte durant els estius amb trobades periòdiques. I en el manteniment d’amistats que només els anys i la sensació de créixer plegats poden convertir en íntimes, malgrat que els camins divergents, fan que aquella afinitat dels quinze anys faci que sovint tinguem poques coses en comú. I és així, en sopars a prop del mar, en els mateixos indrets que van ser els escenaris de la nostra història compartida, com ens anàvem posant al corrent dels nostres camins. I encara aquest agost en vam fer un d’aquests, on més o menys ens dedicàvem a passar revista d’unes existències que han evolucionat d’acord amb l’esperit del temps, amb problemes singulars que parlen en plural o promeses de trobar-nos amb més freqüència (ara que els nostres fills ja són increïblement grans).

Genoveva era d’un poble de Valladolid, que tenia una casa a prop de la nostra, ocupada per una família extensa que implicava cosins de Madrid o de Tolosa de Llenguadoc. Quan ets adolescent, als anys vuitanta ens resultava invisible que les relacions entre alguns dels pares (com amb el de M. la persona de qui em demanava reprendre el contacte, i amb qui havia hagut una mica de marro de setze anys) tenien a veure amb les ferides encara obertes de la guerra civil. Segons he deduït, el pare de M. havia nascut a la maternitat d’Elna, i l’avi havia participat a la batalla de l’Ebre en condicions dramàtiques que alguna vegada li havia sentit explicar. Tanmateix, a setze anys, aquestes coses ens sonen a batalletes antigues, i les nostres preocupacions tenien més aviat a consumir experiències dedicades amb la festa, l’hedonisme o els primers flirteigs. I les trobades periòdiques implicaven sovint recordar els vells temps amb més guarniment que essència.

Aquestes retrobades tenien un punt d’avaluació històrica. Com qualsevol individu, el manteniment de les llargues amistats també sol ser un baròmetre de com evoluciona la pròpia societat i el teu propi país. I, evidentment, envoltats dels nostres respectius cònjuges i criatures, hom podia adonar-se de com Espanya i Catalunya havien evolucionat durant dècades d’una manera completament diferent. Genoveva, amb qui vaig arribar a tenir moments de proximitat, i amb qui fins i tot havia mantingut una interessant correspondència quan encetàvem la nostra vida universitària, m’exposava la vida del seu poble, el conservadorisme que s’instal·lava i s’accentuava a mesura que desfilaven les dècades del 90 i el principi d’aquest segle, el pes del capellà del seu poble, la política municipal on sembla que s’havia ficat, i tantes altres coses que anaven succeint, a la manera de plaques tectòniques que s’anaven allunyant. Fins i tot, amb el seu marit, una persona intel·ligent i educada, fèiem una valoració complexa del procés independentista que tot just s’ensumava en l’ambient crispat en què Aznar ens havia instal·lat. Tanmateix, malgrat que parlàvem la mateixa llengua, un deliciós castellà estil Delibes, cada vegada teníem més clar que ens havíem instal·lat a països diferents. Al cap i a la fi, la meva sensació no era massa diferent de la que em trobava amb els meus amics argentins quan m’havia instal·lat uns mesos a la Patagònia en una estada de recerca, ara ja fa un quart de segle, parlar la mateixa llengua i habitar dos móns diferents.

Van arribar les jornades d’octubre. I, com imagino que devia passar a centenars de milers de persones, el nostre grup d’amics de whatsapp va treure fum. He de dir que els meus amics no eren especialment independentistes, ni tan sols polititzats. I, de fet, la major part de les intervencions tenien sobretot a veure si estàvem bé, si algú havia patit alguna agressió per part de la policia, si a algun dels nostres fills havia estat ferit o detingut. I va ser aleshores quan la Genoveva va sortir del grup. No recordo cap explicació. Pel que fa a gent propera, no recordo haver assistit a massa incidents d’aquest estil, malgrat que determinada premsa va magnificar les tensions fent veure que Catalunya estava dividida. El més semblant va ser algun cas en què algun dels meus amics va sortir del seu grup de familiars amb arrels extremenyes o andaluses que farts de veure compartir vídeos de l’aporellos van sortir i es van deixar de parlar amb els cosins que tenien a centenars de quilòmetres. En el meu cas particular, la gran decepció va produir-se quan bona part dels meus col·legues italians, britànics, nord-americans o argentins es van interessar per la meva situació, mentre que cap dels meus col·legues de Sevilla, Madrid o Guadalajara no em van dir ni ase ni bèstia. Nosaltres, els amics de tota la vida, vam seguir com sempre, mirant de trobar-nos periòdicament els mesos estiu al voltant d’unes canyes i unes sardines a la planxa, parlant dels vells temps.

No sé què voldria la Genoveva. Li vaig passar el contacte –que voluntàriament havia perdut– i vam intercanviar paraules de freda cordialitat.  Res més. Sé que també apareixia de tant en tant per la torre de la seva família, malgrat que no havia tornat a les nostres trobades d’excombatents ni havia mostrat cap interès.

Avui (escric aquest diumenge) hi he pensat en ella. Desconec si ha participat en la concentració de Madrid, teòricament en contra de l’Amnistia; a la pràctica, en contra dels catalans, que sempre hem estat un cos estrany i menyspreat des de l’ortodòxia nacionalista espanyola. M’he mirat una mica les imatges. Les paraules, la veritat, no me les he escoltat gaire, perquè l’important en aquesta mena d’actes són més aviat les cares desencaixades d’odi que caracteritzen aquesta mena de rituals. Em recordava el rictus entre inexpressiu i hostils dels zombis a The Walking Dead. De nou, aquesta estranya i atàvica hostilitat que m’ha vingut al record en les tenses mirades entre el pare de Genoveva i el del meu amic M., ambdós ja traspassats fa alguns anys. En la meva etapa relativament tardana d’historiador, vaig llegir uns quants clàssics del nacionalisme –Gellner, Hobsbawn, Villar, Llobera, Resina, Anderson, i darrerament Billig–. Em quedo amb aquesta idea del nacionalisme com a religió secularitzada que impedeix una discussió mínimament racional sobre la qüestió. També, amb aquesta idea del “nacionalisme banal” tan ben descrita per Billig en què els estats normalitzen la nació com a religió oficial d’estat, que comporta el tracte d’heretges a qui no combrega amb la nació única, la llengua única i l’adhesió acrítica al que marquen els titulars de l’Estat. També em quedo amb aquesta actitud llibertària –a la qual m’adscric– que fa del dret a l’autodeterminació com la traducció col·lectiva a la necessitat imperiosa de la llibertat individual, i com a eina de destrucció de l’opressió com a concepte global.

Desconec sobre si la Genoveva o algú de la seva família ha estat avui a Madrid. En qualsevol cas, tinc molt clar que s’ha cregut (i s’ha volgut creure) bona part del relat que transmeten els mitjans de comunicació en mans del nacionalisme d’estat, i que percep la presència pública a les institucions del català com a una mena d’afront humiliant. És un sentiment que no resulta massa diferent al de molts homes que consideren les dones com a éssers inferiors, menors d’edat, i a les quals cal fer correctius de tant en tant. La diferència és que la primera actitud és normalitzada en l’ADN hispànic, mentre que la segona és majoritàriament concebuda com a una aberració moral i que la llei contempla com a delictiva.

I jo em pregunto… i com afectarà a l’habitant de qualsevol poble de Valladolid, Badajoz, Sevilla i Zamora que es parli català al Congrés, que sigui oficial a Europa, que hi hagi seleccions nacionals? Encara més… i com afectaria a la seva vida que Catalunya fos independent? Més enllà de l’enrabiada moral, en què canviaria la seva vida? Sé perfectament que, com tota religió, el nacionalisme espanyol representa una religió. I no es pot debatre en termes racionals sobre creences íntimes. És més, que precisament aquesta mena d’histèria col·lectiva que es va poder observar quan els policies mamporreros van sortir per apallissar gent gran i robar urnes, no deixa de representar una dissonància cognitiva que impedeix mirar amb desapassionament aquesta crònica situació colpista que s’ha dut a la pràctica durant aquests darrers anys, i que expressen amb la seva gestualitat els Walking Dead de la plaça de Colón (o era la Plaça de Felip II)?

En qualsevol cas, més enllà del que pugui passar en els propers dies, setmanes i mesos, és obvi que res no pot tornar a ser igual. Malgrat les ganes de molts polítics professionals catalans (i de progressistes espanyols) a tornar al passat, la nostra experiència col·lectiva impedeix tornar enrere, com no és possible tornar a la pàtria de la infància i l’adolescència. El divorci mental ja s’ha produït. De fet, ja es va produir molt abans, quan estava clar que vivim en dos països diferents. Es pot continuar mirant a l’altra banda. És possible recuperar una freda cordialitat als nostres messengers particulars. Tanmateix, i com ja es va dir fa sis anys, no hi pot haver ni oblit, ni perdó. I en aquest sentit, Aznar i González tenen la seva part de raó. En qualsevol moment, qualsevol circumstància, qualsevol oportunitat haurà de servir per culminar allò que ja vam decidir a les urnes.