La realitat

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

La realitat és real i és l’única cosa que és real. Aquesta premissa tan simple i que pot semblar ridícula amaga una veritat molt profunda que avui es troba completament negligida. Les societats actuals canalitzen bona part de la realitat dels individus a través de les xarxes socials. Aquest món virtual s’ha convertit en una mena de realitat paral·lela, amb les seves regles, les seves dinàmiques i els seus submóns, que acaba influint poderosament la vida del món real. No explico res que no se sàpiga. Tanmateix, molt poca gent analitza realment l’impacte increïblement negatiu que aquesta realitat paral·lela té sobre nosaltres i la realitat que és palpablement real.

Fa poc vaig parlar dels abjectes que han pres rellevància social en els darrers anys gràcies al cancel culture. Fa uns quants anys, ja explicava que en l’ascens dels abjectes només ens quedava el forçat silenci de la vida privada. La preponderància de les xarxes socials i la seva influència sobre la vida real han estat les causes directes que han permès l’ascens de l’abjecte. Amb això, les normes de les relacions personals en les xarxes socials—o la manca d’elles—s’han acabat exportant a la vida real. No solament això: les falsedats, manipulacions i mentides de tota mena de les xarxes socials han acabat per dominar la nostra imaginació i la visió que tenim del nostre entorn i de nosaltres mateixos. Per exemple, la manera com els individus es tracten a Twitter és impensable en la vida real. La falsedat del que se’ns presenta bellament adornat a Instagram no té cap correlació amb la vida real. La malaltia mental expressada en tant que identitat que s’ha encimbellat i que se celebra a Tiktok no seria tolerada a la vida real. Les pallassades que gent aparentment seriosa fan en reels serien vistos com manifestacions de low IQ i algun monstruós dèficit emocional en la vida real.

I de cop i volta totes aquestes actituds lesives i disfuncionals han estat massivament acceptades en la vida real.

La barreja d’actituds descerebrals en tot el seu espectre s’ha convertit en la veritable nova normalitat d’un món al qual se l’ha fet dependent de les xarxes socials. Molt possiblement, la primera actitud bestialista que va ser socialment acceptada va ser la del cancel culture. Per la seva potencialitat d’eliminar rivals polítics, el cancel culture va rebre aprovació social i, ben aviat, es va començar a emprar contra absolutament tot i tothom. El cos legal i la jurisprudència de diversos països s’ha fins i tot adaptat a les normes tòxiques del cancel culture. Al darrere d’aquesta pràctica hi ha la idea que és lícit de destruir la vida pública d’una persona usant una caricatura distorsionada de la seva vida privada, les seves creences, els seus pensaments polítics, o mera opinió fugissera. A partir d’aquí s’organitza una campanya en xarxes socials, es basteix la difamació i la mentida, i es fa córrer. L’esquerra, que viu connectada permanentment a les xarxes socials, ha creat i excel·lit en el cancel culture. La dreta populista i l’alt-right van afegir-se feliçment a aquest linxament social que en casos extrems ha provocat que algunes víctimes s’hagin suïcidat després de veure les seves vides esmicolades en qüestió d’hores.

La darrera actitud degenerada que s’ha desenvolupat en xarxes socials prové de l’assumpció que la biologia de les persones pot ser canviada a voluntat. Així ha aparegut un exèrcit d’adolescents escruixits pel fet d’haver crescut enganxats a la realitat falsa de les pantalles que creuen sincerament que poden canviar la seva identitat i definir-se com a “gat,”, “llop,” o el que creguin que volen ser quan s’aixequen al matí. Aquesta promoció i celebració de la malaltia mental en tant que lifestyle neoliberal acceptable viu el seu apogeu a Tiktok. No deixa de ser que una fase superior de l’identity-politics alhora neoliberal i woke que s’ha anat desenvolupant en la vida pública dels Estats Units.

L’alt-right, atès que també és un producte de les xarxes socials, tampoc no s’escapa d’aquestes dinàmiques. La proliferació de missatges cridant a la vida tradicional són promoguts per persones que viuen exclusivament en xarxes socials, generalment incels—homes joves sols—, i que projecten les seves frustracions i fracassos vitals en la creació fantasiosa d’elaborades vides i comunitats digitals que són un fals substitutiu d’una realitat real que no poden ni albirar.

Quan la realitat d’un individu es restringeix a una pantalla i als debats que ocorren al seu dedins, la realitat de la vida real s’empobreix dramàticament i s’intoxica de la realitat paral·lela. A fi de poder defugir aquesta falsíssima irrealitat de les xarxes socials i la degeneració que suposa, cal refugiar-se de manera radical en la vida real. Cal ignorar les xarxes socials i tot el que s’hi edifica. Cal fins i tot ignorar les persones que viuen la irrealitat de les xarxes socials i arrelar-se només en persones que viuen la vida real i les relacions socials saludables i de la vera normalitat pre-Internet. Les xarxes socials han de ser una addició, un apèndix de la vida real, els seus debats, i les seves relacions humanes. No en poden ser el centre definidor. És per això que cal retornar a la centralitat de les relacions sense xarxes socials en espais de sociabilitat en els quals aquestes no hi puguin tenir cabuda. Aquests espais existeixen: serven la genuïna riquesa, autenticitat, bonhomia i mansuetud del que és real. Perquè només la realitat és real.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.