L’afer Rubiales ha estat el gran escàndol de l’estiu. Un cas d’aquestes característiques, generador de grans debats i polèmiques, que toca elements estructurals d’un sistema de desigualtats estructurals en un àmbit tan públic com és l’esport professional, corre el risc de banalitzar-se i reconduir-se vers anàlisis superficials, avaluacions errònies, i per tant, solucions estèrils. És, en certa mesura, el que va succeir amb el me too, que va acaparar l’atenció, va denunciar situacions ben conegudes, i per contra, més enllà d’enviar uns quants depravats a la presó, no sembla haver millorat gaire la situació de les dones.

Els abusos sexuals a la feina són conseqüència d’una asimetria de poder. A l’antiga Roma, la pedofília estava ben vista quan es tractava d’inferiors socials, perquè, en una societat que adorava la violència i el poder, poder abusar de qui era esclau, o socialment inferior, en representava una clara mostra de qui manava i qui obeïa, una afirmació de l’ordre social. Malgrat que el cristianisme mirava de posar un cert ordre moral (sense gaire èxit), durant la revolució industrial, els abusos d’amos i contramestres a les treballadores, o dels senyors i les criades (inclòs Karl Marx) era més que conegut. En certa mesura, els abusos sexuals certificaven una jerarquia social fonamentada en la violència estructural descendent. Potser per això, en moments revolucionaris, moltes dones van actuar amb una violència despietada, en revenja contra els seus abusadors i les institucions que ho sostenien. Em fa l’efecte que a Catalunya, i parlant sobre l’estiu violent i revolucionari del 36, només l’historiador Miquel Izard en va fer una bona recerca on explicava que molts dels assassinats van ser perpetrats per dones amb un punt de violència ritual, especialment contra capatassos, contramestres i alguns burgesos coneguts per les seves actuacions anteriors.

Després de tot el que ha passat aquest estiu, podem llençar a la foguera a Luis Rubiales, i potser mitja dotzena més d’equivalents. Tanmateix, la raonable onada d’indignació per la revelació d’aquest secret a veus pot quedar en una anècdota, on s’hagi invertit més en emocionalitats, gestos, hashtags, victimismes que en atacar l’arrel del problema. Perquè Rubiales forma part d’un engranatge, el de les desigualtats, el del poder omnímode, el de la toxicitat d’un sistema que podria recordar l’ètica dels romans, que farà que la capacitat d’abusar dels més febles es repeteixi in aeternum. Mentre es mantingui la capacitat de quines jugadores tries i quines no; mentre hi hagi dirigents que cobrin centenars de milers d’euros per tasques de discutible utilitat; mentre hi hagi persones que formin part d’una estructura de persones i entitats poderoses; mentre tinguis forma de martell, tots els teus problemes et semblaran claus.

Tot parafrassejant David Fernández, el sistema no és Rubiales; Rubiales és el sistema. I en un que conec bé, el sistema educatiu, ja fa una dècada que es va instal·lar als claustres. No vull dir que hi hagi abusos sexuals sistèmics en una professió altament feminitzada (em consten comptadíssims casos, i m’atreveixo a dir que són menys habituals que a qualsevol àmbit laboral), sinó abusos de poder que han crescut exponencialment en la darrera dècada, i que han tingut el seu reflex tant en l’entrada de la corrupció en el sistema, com en la degradació de la convivència, i finalment, en el caos pedagògic i la caiguda de nivells educatius exclusivament a Catalunya. No és cap casualitat que a principis de la dècada passada els nivells acadèmics estiguessin a la part mitjana de la taula de les comunitats autònomes espanyoles (que comparteixen llei educativa, tenen el mateix sistema i un professorat de qualitats i defectes similars), i que en el darrer PIRLS de 2023 Catalunya estigui com a cuer, per sota de Ceuta i Melilla.

Perquè, tot va començar el 2009, quan es va aprovar la Llei d’Educació de Catalunya, una llei neoliberal que comptava amb el consens de la majoria de partits i l’oposició de la gairebé totalitat del professorat. L’esperit de la llei conduïa vers la idea que l’escola pública acabés conformant-se a imatge i semblança de l’escola privada. I la primera de les mesures, ja el 2013, amb el desplegament de diversos decrets (el de direccions i el de provisió) s’abandonés el mètode legal de destinar el professorat els centres de manera objectiva (allò propi de la funció pública de transparència, mèrit i capacitat) per donar un poder molt gran (i en la zona grisa de la legalitat) a directors i directores per decidir a qui contractar i a qui impedir treballar al seu centre. Quan dic un poder molt gran, no exagero. Ni tan sols els capitans de vaixell tenen la capacitat de triar la seva tripulació, responsabilitat que correspon al seu armador. Van treure’s de la màniga uns “perfils”, una mena de formació “extra” que podien tenir alguns professionals, malgrat que, a la pràctica, es pensava prèviament en la persona concreta, i posteriorment se li atorgava la plaça, com el corrupte sistema que impera a la Universitat des de la dècada de 1990. I, per descomptat, introduïen una “entrevista personal”, que no només té un component clar de subjectivitat i discriminació per edat, sexe o origen, sinó que generaven abusos perversos.

Perquè, amb el poder de contractar-te o evitar que et quedessis en aquell centre, les pressions contra moltes dones per tal de renunciar a les seves reduccions de jornada, permisos de maternitat o per obligar-les a tenir una implicació superlativa, molt més enllà de les seves obligacions laborals va implicar un nombre important de drames. La discriminació contra persones de més edat, o amb dones que es recuperaven d’una llarga malaltia han estat sistèmiques, tant o més humiliant com els gestos o l’actitud de Rubiales. No vull dir que hi hagués actituds com les d’aquest dirigent del futbol (malgrat que sí es coneixen casos de mestres destinades a centres de familiars, o en un cas de l’Empordà, un home que es va portar a treballar al seu centre a la seva dona i a la seva amant), tanmateix. Per descomptat, la major part de directores i directors no han tingut una actitud censurable en els seus gestos concrets. Tanmateix, de la mateixa manera que la RFEF és una maquinària corrupta que no podrà evitar reproduir situacions com les viscudes aquest estiu, és el sistema d’arbitrarietat i discrecionalitat el que acaba contaminant tot el sistema.

Perquè, efectivament, i aquí arribem al punt que explicaria la degradació del sistema educatiu, la cessió del Departament d’Educació (de diversos colors polítics) del poder a directors i directores de centres, acompanyat d’una certa mistificació de l’autonomia educativa, ha propiciat alguns experiments pedagògics absurds que han malmès el sistema (malgrat que hi hagi grans capactitats publicitàries de dissimular-ho). No exagero: experiments com ara pedagogies Waldorf, pràctiques indiscriminades de constel·lacions familiars, metodologies suposadament innovadores, que o bé són recautxutades de fracassos anteriors, o bé no han estat avaluades, o ho han estat i s’oculten els resultats, o arriben a tenir característiques sectàries, s’han pogut implementar a fons fins a fer un salt endavant quan tens l’abisme als teus morros. Abans de 2009, quan hi havia un claustre conformat per persones d’edats, experiències i visions pedagògiques diverses, qualsevol experiment educatiu podia ser revisat o podia haver professors que es resistissin a practicar allò que sabien que no podia funcionar de cap manera. Ara, quan la teva feina depèn del teu silenci al claustre, i discrepar pot implicar passar el curs següent a cinquanta quilòmetres de casa, les “noves metodologies” inútils i contraproduents s’apliquen sense protesta, i com és obvi, sense efectivitat. Les idees més boges s’accepten sense dissidència. I, sovint, com a torna, s’obliga a molts docents a fer cursos fora del seu horari laboral de qualitat i raonabilitat dubtosos, participar de performances ridícules, esforçar-se davant de les famílies per dissimular misèries i vendre fum educatiu… i tot plegat, explica el lamentable estat de moral de bona part de la professió i símptomes que la “Gran Renúncia” acaba de picar a la porta. Amb el sistema dels “nomenaments a dit”, finalment alguns teòrics de l’educació han pogut implementar el seu somni humit de l’enginyeria social, de practicar idees de laboratori sense solta ni volta, i sobretot, sense oposició.

Que aquesta caiguda de nivells constatable i registrable tant pels estudis internacionals, com del mateix Consell Superior de l’Avaluació del Sistema Educatiu, s’hagi produït només a Catalunya, és perquè només a Catalunya s’ha fet aquest experiment (tot i que la neoliberal Comunidad de Madrid ja està sospirant per imitar-nos). Per cert, que encara estic esperant que el CSASE contesti la meva petició de mesurar l’efecte de la tria a dit, on les escasses dades de què disposo indica que qui no tria a dit, ni participa d’experiments de dubtosa utilitat, no ha empitjorat resultats.

Rubiales ha entrat als claustres, no pas en forma d’abús sexual. Ho ha fet en forma d’abús de poder, de llei del silenci, d’atemoriment de la dissidència, i de propiciar l’esperit corrupte que penetra a totes les institucions quan es concentra una gran part de poder en poques mans, i s’exclou la democràcia de les decisions transcendents. Ara bé, com denunciava al principi, correm el perill que, com en el cas del Me Too o del cas Rubiales, tot resti reduït a un activisme tan emotiu com eixorc, hashtags ocurrents, o postureig ideològic. De fet, té gràcia que una vegada el Conseller Bargalló, en una sessió del Consell Escolar de Catalunya, afirmava estar preocupat per prevenir els abusos a les dones al sistema educatiu i com a idea genial proposava “instal·lar despatxos transparents” a les escoles, com si això pogués protegir les mestres de l’arbitrarietat de qui té la capacitat de pressionar-te amb un poder que, per seguretat de tothom, no hauria de tenir. És el que passa quan es pensa a partir dels prejudicis ideològics. Perquè, no oblidem, la immensa majoria de les elits polítiques d’aquest país està constituïda per persones que van anar a escoles privades i consideren que les organitzacions piramidals han de ser aplicables a la totalitat de l’experiència humana, com a l’època dels faraons. En el fons, els nostres dirigents senten un terror per l’educació pública, la pluralitat ideològica i pedagògica, la llibertat de les persones, i per les estructures democràtiques. I sempre, sempre, sempre, com passa en tota mentalitat dominada pels prejudicis, aniran en contra de tota evidència.