Si mal no recordo, va ser l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán que va explicar la Transició com a una correlació de febleses. D’una banda, un franquisme deteriorat en la mateixa mesura que el seu líder, amb problemes d’imatge internacional, en un context de guerra freda, agitació social i el fantasma omnipresent del trencament de la unitat de l’Estat, tal com va expressar amb un punt de desesperació en el testament polític del dictador. De l’altra, una oposició al franquisme atomitzada, no massa consistent, i en el fons, centrada en alguns espais determinats: bàsicament, Catalunya, Euskadi, i alguns enclavaments industrials com Astúries, jornalers andalusos i intel·lectuals madrilenys. Cal entendre que el règim havia propiciat un veritable holocaust contra la seva població, i el que no va poder massacrar de jornalers d’Andalusia, Extremadura, les Castelles o l’Aragó, va poder escapar a Catalunya o altres indrets on poder refer existències precàries. En altres termes, els enginyers de la Transició es van aplicar a dibuixar un mapa i un sistema electoral perquè l’Espanya franquista disposés d’hegemonia uns quants anys, muntant una mena de gerrymandering fonamentat en províncies despoblades i conservadores, i que fa perdre 15 diputats a les corts espanyoles al conjunt dels Països Catalans (són 88, i per població en correspondrien 103 dels 350 actuals). I els poders de l’Estat són, en el fons, les dues-centes famílies madrilenyes amb tentacles a les finances, la justícia, l’alt funcionariat, les forces armades i els mitjans, que en el fons són les descendents del franquisme, al seu torn, dels interessos borbònics dedicats a parasitar tot el que poden.
Passat mig segle, ens trobaríem amb una situació similar. Tot parafrassejant Antonio Gramsci, Catalunya no acaba de néixer, Espanya no acaba de morir, i en l’interludi apareixen els monstres, normalment amb tricorni, corona, micròfon i llotja al Bernabéu. La Transició, evidentment ha fracassat perquè va ser incapaç de resoldre els tres problemes greus que tenia al davant. Pel que fa al polític, no va ser capaç de generar una democràcia de qualitat, sinó que va mantenir el sistema corrupte i esbiaixat que ha caracteritzat Espanya mentre un Borbó seu al tron. Pel que fa al social, després d’una etapa prometedora de convergència social, Espanya és un dels països amb més desigualtat i precarietat del seu entorn, on mentre la minoria privilegiada ha consolidat el seu poder i impunitat en la seva peculiar manera de negociar a còpia de “pelotazos”, la majoria del país viu instal·lada en la precarietat econòmica. Pel que fa al territorial, avui mai hi havia hagut tants independentistes com ara, precisament perquè el fracàs a cercar alguna fórmula per encabir la plurinacionalitat, va ser sabotejat de manera sistemàtica per les elits extractives que avui vampiritzen l’Estat i els seus ciutadans.
Pel que fa a l’independentisme, també existeix una profunda feblesa que ha impedit tombar una Espanya que, en paraules de Bismark, és la nació més forta d’Europa perquè ha tractat diverses vegades d’autodestruir-se sense haver-ho aconseguit del tot (de moment). L’independentisme institucional ha demostrat les seves limitacions i inconsistències. Els partits, que aquí i arreu, són organitzacions fonamentades a conquerir esferes de poder, han practicat un doble joc entre la voluntat de trencar amb Espanya i la temptació de participar en l’administració dels afers públics (i beneficiar-se’n, si s’escau). Malgrat que el terra s’ha mogut sota els seus peus, bona part de la política professional viu malament el dilema de fer de Bísmark d’Espanya i Bolívar de Catalunya, tal com fa més d’un segle criticaven d’un esmunyedís Cambó. Entre un realisme brut i la necessitat d’una revolta democràtica, han fabricat desil·lusió en els darrers sis anys. I comença a ser hora que s’aclareixin, abans no sorgeixin altres espais de confrontació. Menció apart mereix el capítol dedicat al sectarisme, amb aquells que voldrien una puresa ideològica que dissimula certa tendència al mil·lenarisme.
Tanmateix, si les coses no són fàcils per a Catalunya, tampoc ho són per Espanya. El bloqueig polític actual no deixa de ser un reflex d’una mena de bloqueig mental i social. La presència –més aviat, l’arrelament– d’una ultradreta amb tentacles amb les clavegueres, i la inexistència d’una dreta de cultura democràtica, ens dibuixa un panorama inquietant que ressuscita el fantasma de les dues espanyes. En el fons, si de Podemos i el seu entorn podrien ser qualificats, en afortunada expressió de Joan Martínez Alier d’”europeronisme”, pel seu vessant un punt cabdillista i místic, la dreta hispànica, amb la seva líder ideològica Ayuso, hereva ideològica de l’aznarisme, és directament llatinoamericana. Llatinoamericana en el sentit que, com succeeix a països com Perú, Bolívia, Mèxic o Colòmbia, es fonamenta en castes en què determinades famílies, a banda de considerar-se propietàries de l’Estat, consideren socialment inferiors les classes treballadores, seguint el model de relació social que tan bé va saber descriure Miguel Delibes a Los Santos Inocentes. Una dreta sense la més mínima sensibilitat social, esperit repressiu i casernari, amb un sentit feudal, un cos tancat i elitista, i que no condemnarà mai el franquisme perquè en el fons està profundament d’acord amb el seu esperit exterminador. Això explica també la profunda virulència contra la dissidència nacional –contra catalans i bascos– o el seu profund menyspreu contra la diversitat lingüística i cultural. Enfront això, un PSOE que ha assumit el marc mental de la dreta –especialment pel que fa a l’autoritarisme i el castellanocentrisme– que s’ha vist sempre incapaç de desafiar un ordre borbònic… potser perquè són conscients que Espanya no s’aguanta ni amb cinta americana.
No hauríem de fer cap paral·lelisme amb la Transició. Les comparacions històriques les carrega el diable. El context dels anys 70 és molt diferent a l’actual. En primer lloc, i gràcies a Déu, la Transició fou extremadament violenta, amb una xifra de morts que els historiadors situen entre 600 i 800, i més de 2.000 ferits, més que alguns conflictes bèl·lics dels darrers cent anys. Tampoc no hi ha cap guerra freda, i les amenaces al règim provenen més aviat de la ultradreta que de cap moviment obrer, abandonat a la seva sort per una mena d’esquerra caviar que malmet els seus esforços a parlar de tortugues marines o de senyors que es reivindiquen com a caricatures de dona, en comptes que treballar per reduir la jornada de treball o reduir dràsticament les diferències socials. Hi ha, a més, la Unió Europea, a la qual, si bé li importa un rave Catalunya, sí sembla preocupada per un estat disfuncional, carregat de personatges incompetents als quals, per naixement i contactes, se’ls ha encarregat portar les brides d’un estat cada vegada més desbocat. És en aquestes coordenades en què es viu un conflicte enquistat que pot desestabilitzar tot el continent. Un continent, d’altra banda, que no ha parat de prendre decisions estúpides –com ara el seu absurd entusiasme pel neoliberalisme i la globalització–.
Ara bé, la diferència principal entre el procés de fa mig segle i altre, és que els antifranquistes perseguien una ruptura democràtica, que vist en perspectiva, era un objectiu massa intangible. La independència, per contra, sí que és una finalitat més que concreta. Fallen les estratègies. Falta la determinació. No falta, per contra, una finalitat clara i diàfana. I a la qual, malgrat les decepcions, continua essent una prioritat per a la majoria de la societat catalana.