Godland és una pel·lícula del director danès Hlynur Pálmason, que es va estrenar l’onze d’agost. Vaig anar-la a veure fa poc i vaig sortir molt cansat del cinema. Els diàlegs ens tenen malacostumats, a molts ens costa comprendre tot allò que se n’aparta. Godland explica que, amb intervenció de les paraules o sense, la comunicació total entre homes i dones és impossible. Els límits de la llengua són insuficients per conèixer les persones i els límits de les persones són aliens al nostre llenguatge.
El protagonista de la pel·lícula és Lucas, un pastor protestant danès, que té la missió de supervisar la construcció d’una església en un racó perdut d’Islàndia. El film transcorre a finals del segle XIX, quan Islàndia és encara una colònia danesa. Lucas està decidit a desembarcar en una punta de l’illa i creuar-la per arribar al poble on ha de predicar la paraula de Déu. Podria fer el trajecte en vaixell directament fins al seu destí, arribar-hi abans i estalviar-se un viatge que no és capaç de preveure. Lucas, però, vol conèixer abans els islandesos, la gent a qui haurà d’inculcar la seva religió. Les eines de Lucas per fer-ho són una càmera de fotografiar i la fe. Ben aviat, es tornen inútils i l’objectiu del pastor, impossible. Les diferències entre els islandesos i ell són insalvables. Lucas no les adverteix. Les fotografies i Déu perpetuen el silenci que el castiga a mesura que avança el llarg i dur viatge a cavall. La càmera no explica el que Lucas vol; el dogma no respon i la pietat no en participa. Els únics islandesos que troba en la seva travessa són el grup reduït que l’acompanya i el guia. Entre ells i Lucas hi ha una metròpoli i una colònia, és a dir, recels, costums i llengües diferents que els aparten. Entre ells hi ha, sobretot, rius, glaceres i muntanyes: la naturalesa fatal a la qual Lucas no s’adapta, ni observa, ni s’enfronta. Les seves eines fallen perquè l’ésser humà no li provoca cap vertigen, no percep el seu barranc, ni el seu context, ni sospita que la comunicació total és impossible i prescindible. No coneix que només salva l’entesa entre els homes un respecte profund i l’observació del conjunt de l’individu, la manera com enterra, celebra, treballa i, sobretot, la naturalesa que el transforma. Les muntanyes, els rius i glaceres cauen amb un pes enorme sobre el pastor protestant. Lucas, quan va decidir creuar l’illa, va subestimar el desert islandès, la naturalesa sublim, la bellesa immoral que fa dels homes i les dones les seves formigues, i de la religió un esforç inútil. Davant dels islandesos i d’Islàndia, el Déu de Lucas es fa petit i ell està desorientat. Creua un món on la virtut es torna impossible perquè el bé i el mal no tenen sentit davant la fatalitat d’un clima cruel. La seva església de fusta, petita i feble, acabada de construir, té al damunt una roca enorme, granítica. Per Lucas, Déu acaba convertint-se en la fusta que tremola davant la Naturalesa compacta i inhumana. La religió no té la recepta perquè Lucas pugui adaptar-se a Islàndia, ni atraure els seus habitants a la fe.
Godland acaba sense que el seu protagonista s’hagi adaptat al profund silenci dels islandesos. Que no deixa de ser el profund silenci de totes les persones: la comunicació total és impossible i ni la fe, ni la llengua no ens acosten a l’entesa definitiva. Desconeixem els mecanismes de la veritable comunicació. El centre de l’existència de qualsevol home és un misteri i un somni, com diu Chesterton. Les persones acumulem mil detalls i escenes importantíssimes que ens defineixen, i que sovint no som capaços d’advertir, ni molt menys referir. Lucas s’equivoca, com nosaltres, perquè Godland és també la Islàndia i tots els països del món del segle XXI. En comptes de jutjar i difamar les persones perquè no les entenem quan treballen, celebren, escriuen o parlen, hauríem d’entendre que les seves raons ens són alienes, impossibles de conèixer i la seva naturalesa estranya a qualsevol canal que creiem compartir amb elles. No menystinc l’home perquè no soc capaç de conèixer-lo; el meu vertigen em provoca respecte i, si cal, pietat cap a ell. Tenim el dret d’apartar-nos interiorment de les persones, l’obligació de suportar-les, i de ser humils, perquè ningú sap res de l’ànima ningú en aquest món, tal com va escriure una vegada Cunqueiro.