It’s too late baby, now it’s too late

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Desconec si Junts té algun sant patró. Si no és així, jo els recomanaria que s’encomanessin a Sant Tomàs Apòstol, patró dels escèptics, molt útil en aquesta època de promeses i resurreccions que requereixen ésser contrastades. ERC, per la seva banda, ja fa temps que s’han encomanat a Sant Innocenci, vist com han portat les negociacions aquests darrers anys. La CUP és atea, de manera que no tenen cap possibilitat d’acollir-se a protecció divina.

Sobre el conill extret del barret de Sánchez la setmana passada, ja s’han començat a dir moltes coses. El català a les institucions espanyoles i europees conté massa lletra petita, i Sant Tomàs tindrà molta feina a Brussel·les el mes vinent. En qualsevol cas, és un gest positiu i d’agrair, encara que arriba tard, massa tard. De fet, el mateix dia que vaig saber de la investidura de Francina Armengol, a les alçades pirinenques, a menys d’un quilòmetre d’on es va redactar el primer Estatut d’Autonomia de 1932 (terriblement esquarterat per la realpolitik hispànica), em va venir al cap la melodia d’una de les meves cançons preferides, It’s too late baby, now it’s too late de la meravellosa Carole King, inclosa al seu mític disc Tapestry que recomano als meus lectors que se l’escoltin amb atenció.

La cançó conté els elements clàssics de les històries de desamor. “Hi ha quelcom aquí que no podem negar / o bé has canviat o bé no ho hem intentat prou (…) alguna cosa entre nosaltres ha mort / i no puc amagar-ho, tan sols em puc enganyar a mi mateix (…) I és massa tard, nena, ara ja és massa tard”. La proposta del català, com les desavinences acumulades de dècades, arriben massa tard. En una qüestió tan simbòlica, i precisament per això tan essencial, que arribi en un context de negociació arribada a l’extrem, deixa ben clara la fragilitat de l’acord. Quan el Règim del 78 porta ja prop de mig segle entre la indiferència i l’hostilitat al català, demostra que, no és que l’amor s’hagi deteriorat, sinó que no ha existit mai. Que no hi ha sinceritat en l’oferiment. Que no hi ha confiança en l’acompliment. Que no hi ha amor, sinó tan sols un interès puntual.

Ja sé que, com a historiador, no m’hi hauria de ficar en aquest terreny. Tanmateix, entre el gremi hi ha alguns col·legues que s’hi senten molt a gust en el terreny d’allò que es denomina “història contrafactual”. Per als qui desconeixen aquesta mena d’heterodòxia acadèmica, aquesta disciplina és la que serveix per respondre a la pregunta del “i si?”, és a dir, què hauria passat si les coses haurien estat diferents? M’incomoda l’experiència, que és el més semblant a jugar amb una ouija de presents alternatius. Tanmateix, i si no hi hagués hagut el cop d’estat del febrer de 1981, amb la seva LOAPA posterior? Vull recordar que aquell cop d’estat, on la documentació i testimonis de l’època deixen ben clara la intervenció destacada del monarca emèrit com a instigador, si bé va fracassar en la seva lletra, va tenir èxit en el seu esperit. Les forces vives de l’estat, vinculades profundament amb el franquisme, van decidir aplicar un correctiu en el desenvolupament democràtic de les institucions i la societat espanyola. Això volia dir, propiciar una direcció política més autoritària, una rectificació de les millores socials en la direcció d’una gestió econòmica més neoliberal, i sobretot, una mena d’avortament del procés autonòmic, reconvertit en una imposició del “café para todos” que servís per diluir l’autonomia dels catalans, trencar amb qualsevol vel·leïtat de plurinacionalitat territorial, i soscavar l’autonomia amb un intervencionisme administratiu i judicial, molt especialment contra Catalunya. Tot plegat es va complementar amb una política mediàtica de negació de la condició nacional del nostre país, el triomf, via militar i falangista del blaverisme al País Valencià, i una clara vocació de substitució lingüística. Imaginem que tot això no hagués passat, i que, per posar un exemple, hi hagués hagut un estatus diferenciat entre nacionalitats i regions, que el català, l’èuscar i el galaico-portuguès s’haguessin normalitzat en la vida diària de la jove democràcia espanyola, que, ni que fos a nivell anecdòtic, un de cada quatre anys el representant d’Eurovisió hagués cantat en català, o que fes anys que funcionés l’eix mediterrani, o s’hagués reequilibrat el poder polític, econòmic i cultural a tota la península. En altres termes, que Espanya hagués estat un veritable estat plurinacional.

Probablement, la democràcia espanyola no seria xauxa. Ben segur, s’haguessin produït problemes i conflictes de tota mena, com succeeix amb qualsevol estat. Tanmateix, ben segur, no s’hauria arribat al punt que la meitat dels residents catalans volgués independenditzar-se (i que el 70% dels catalanoparlants anhelés una República independent). Probablement la solidesa i la cohesió espanyola seria avui molt més gran que en l’actualitat, i és molt probable que aquesta mena de conllevancia, s’assemblés a una convivència, i que el ciutadà de Sòria, sense entendre els catalans, potser no estaria tan obsessionat per creure que és una mena d’enemic interior.

Tanmateix, la història és la que és, no ha succeït res del que hem parlat, i avui el bloqueig del sistema polític espanyol és un fet. És un fet provocat per la seva pròpia naturalesa, incapaç d’administrar la seva diversitat, i confegit per milions d’individus educats (mitjançant els propagandistes mediàtics i els prejudicis atàvics) en la idea que catalans, bascos i, en menor mesura, gallecs, són una mena de cos estrany a la seva nació. Una mena de pagans indignes als quals se’ls ha de convertir a la seva religió nacional. Gent inassimilable i deshumanitzats, més o menys com els jueus a bona part de l’Europa Central durant el primer terç del segle passat. I ara tenim una democràcia completament destruïda per les obsessions nacionalistes espanyoles i un sistema controlat pels mateixos que van sortir guanyadors del cop d’estat del 81, bàsicament els mateixos del 39.

La proposta d’un canvi en el tractament del català en les institucions europees i espanyoles, així com una hipotètica amnistia, o, fins i tot com algun assessor internacional aconsellaria a la Moncloa, un estatus especial per a Catalunya, Euskadi i Galícia, resulta poc creïble. I no és que no resulti convenient, si més no per prevenir un possible col·lapse del sistema polític, sinó perquè va en contra de l’ontologia de l’Estat. I el 2023 resulta increïblement més difícil que el 1981. Per què, quaranta-dos anys més tard, allò que semblava possible, avui resulta remot? Hi ha hagut un factor que ha canviat profundament: el forat negre de Madrid.

Si Sánchez vol salvar la unitat d’Espanya, caldria que lligués curt Madrid. Durant aquestes quatre darreres dècades, si hi ha hagut un espai que ha actuat com a un forat negre és la seva capital. I no parlem necessàriament del Madrid físic, sinó del concepte. L’acumulació de poder de la ciutat, aspirant a fer de París, malgrat que continua tenint més ambient d’Ankara, és que, per sobreviure, necessita abduir l’energia material i espiritual de la Península, perquè ha parasitat de manera irreversible Espanya. Ja ho diu la seva perillosa presidenta: Madrid és Espanya, i Espanya és Madrid, la qual cosa redueix el mig milió de quilòmetres quadrats de sobirania hispànica a una mena de hinterland, una colònia interior de la qual absorbir les seves forces. De fet, la manera com la capital ha xuclat el territori és un fenomen ben conegut (la España vaciada), que fa que la meitat dels titulats universitaris a 300 km del km 0 visquin a la capital. I per a continuar amb aquesta dinàmica, necessiten destruir la competència (i València i Barcelona ho són). Permetre que es pugui parlar en català a les institucions de Madrid o Brussel·les és concedir una victòria a l’enemic, perquè, efectivament, som els seus enemics.

Certament, des de la perspectiva hispànica, trencar amb aquesta dinàmica de forat negre, i canviar-la per un sistema federal o confederal, amb ciutats que es facin la competència les unes a les altres, és teixir un territori econòmicament més dinàmic i socialment més viable. És el model alemany, bàsicament, que amb un territori equilibrat, propicia prou sinèrgia per multiplicar les seves capacitats. Tanmateix, el franquisme sociològic, judicial, estatal, empresarial i mediàtic és massa concentrat en aquest petit espai, que farà tot el possible per acabar amb la temptació d’un Sánchez que podria veure en una Espanya federal o confederal un contrapoder necessari per aïllar a unes elits extractives que són el veritable problema espanyol. Espanya no es desfarà perquè Gabriel Rufián faci plorar Pompeu Fabra des del faristol del Congrés, o perquè Clara Ponsatí exposi en català les vergonyes d’Espanya a Brussel·les. Espanya es desfarà perquè els Florentino boys and girls s’aferren a una visió feudal de l’economia, la política, la societat i la nació fins que peti tot.

No es facin il·lusions. Avui he començat amb la història contrafactual, i he acabat muntant una especulació impossible. La independència de Catalunya és la sortida més lògica des d’un punt de vista geopolític, i més convenient des del camp de la psicologia col·lectiva. No hi ha convicció ni sinceritat en les ofertes d’un Pedro Sánchez al qual li van quedant menys cartes a la màniga. El règim del 78 té massa errors de disseny. Com deia la cançó de Carole King, és massa tard. Com deia una altra gran cançó dels Rolling, potser més adient, You’re out of time, on la destinatària de la cançó, després de fugir i maltractar el narrador, pretén reprendre la relació (espòiler, Mick Jagger l’envia a pastar fang). Veurem què passa. Ens cal posar-nos en mode Sant Tomàs Apòstol.