Caminar

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Mentre vaig caminant cap al monestir de Santa Maria de Solius, contemplo les dues muntanyes que clouen la vall d’Aro: les Gavarres i l’Ardenya. Properes al mar, ambdues muntanyes ensenyen les ferides del desenvolupament desbocat del progrés. Les urbanitzacions les parasiten, alguns cops de manera tan destructiva que ja no queda muntanya. Totes aquestes urbanitzacions si no es van fer ja al límit de la legalitat serven històries tristes d’estafes i corrupció. Mentre vaig caminant recordo com la urbanització del golf Costa Brava es va fer quan l’alcalde desarrollista (i franquista) de Santa Cristina d’Aro va enganyar l’agutzil perquè li vengués les seves terres per quatre duros sense saber que aquelles terres serien revenudes per una petita fortuna a la promotora que ja havia vist aprovat el seu projecte de golf i urbanització. L’agutzil es va morir del disgust.

La terra per on camino suporta massa ferides. Són les ferides del país doblement sotmès: sotmès a Espanya i sotmès a les forces destructives de la modernitat i la idea de progrés. En la llarga vista de la història, tinc seriosos dubtes de saber què aporten la munió d’urbanitzacions, hotels, camps de golf, cases de vacances—més enllà de l’enriquiment d’uns pocs, la perpetuació d’un model econòmic mediocre, i la depredació i destrucció radicals de la natura. No puc ser frívol amb el fet que el pèndol de la història va menar-nos al desarrollismo perquè la misèria predominava. Com les trente glorieuses a França, el miracolo a Itàlia, o el wirtschaftswunder a Alemanya, la postguerra europea va edificar-se sobre tres premisses fonamentals: creixement econòmic il·limitat, extensió de la protecció social, i governs conservadors d’inspiració cristiana. Fins i tot la dictadura franquista encaixa en aquesta definició—que amablement ens proveeix l’historiador britànic Tony Judt—, tot i que Espanya hi va arribar tard a causa de l’aïllament internacional que patia i les idees estrambòtiques que el règim va intentar de fer viables.

L’optimisme del desenvolupament il·limitat va desaparèixer fa molt de temps, però la idea que s’ha de continuar destruint la nostra terra per poder prosperar continua plenament vigent. De totes les indústries possibles, el turisme és la més expansiva i intensiva—és la que més castiga els indrets i les poblacions on es desenvolupa. Històricament, els municipis de la Costa Brava en són exemples paradigmàtics. La Barcelona del turisme avui ja n’és un altre. Massa sovint, quan es critica aquest model de creació de riquesa, s’afirma que sense el turisme tornaríem a la misèria anterior al desarrollismo. No hi ha cap capacitat, ni voluntat, de pensar més enllà d’un model econòmic que va permetre que els catalans (i espanyols) poguessin viure millor però que va quedar obsolet i que fa decennis que ha tocat sostre. Paradoxalment, avui el turisme significa misèria.

Mentre vaig caminant pels camins de Solius admiro com conviuen dos mons: d’una banda, el món de la tradició, gairebé extingit; d’una altra, el món de la modernitat, que fereix la terra i deixa cicatrius que mantes generacions futures no podran esborrar. La prosperitat material de l’home modern, pel seu cost exorbitant, se’m fa feixuga—fins i tot la meva. Quan arribo al monestir m’assec als peus de l’església. Penso que hauria de trucar a la porta, com he fet tantes vegades, i fer una gran abraçada als monjos amics que encara hi ha, com el germà Albert. Mentrestant, admiro el xiprer centenari que senyoreja a l’entrada de la vella rectoria de Santa Agnès de Solius. Sota el solell de la xardorosa tarda d’estiu, escolto el cant dels arbres gronxats per la brisa que arriba del mar. Les cigales s’uneixen al concert. És un paisatge tan meu que no puc separar-me’n. Per un moment em reca haver-ne viscut tan lluny durant tants d’anys.

Perquè m’estimo més de viure en el record d’un passat dolç, no trucaré a les portes del monestir. Pel que sé, la comunitat s’ha anat envellint, ha perdut les minses vocacions joves que tenia, i sap que acabarà desapareixent aviat. La comunitat de Solius es va crear a partir d’una escissió de Poblet liderada pel seu propi abat, Edmon Garreta, l’any 1967. Amb l’ajuda de l’aleshores bisbe de Girona, Narcís Jubany, els monjos van crear una comunitat de radical simplicitat i pobresa. L’austeritat de Solius és un tret que sempre ha desplagut molts catòlics de Girona i que, en canvi, sempre m’ha atret poderosament. És l’austeritat que domina el petit cementiri monàstic situat darrere l’absis de l’església de Santa Agnès. Als peus de la tomba del pare Edmon, però també del germà Gilbert i tants de monjos amics ja traspassats, reso pel repòs etern de la seva ànima.

Per un instant mentre reprenc, sense rumb, els viaranys de Solius, penso que les comunitats monàstiques van néixer amb la voluntat de ser per a l’eternitat. Així i tot, és molt possible que la de Solius no pugui ni arribar a ser centenària. Per contra, les ferides del desarrollismo romandran allà, desfent-se i refent-se per entre cicles econòmics de crisi i bonança. El consumisme i el capitalisme de la nostra modernitat ho reaprofiten tot; excepte el monestir de Solius que, un cop buit, restarà silent i estàtic perquè no té un valor pecuniari, ni genera beneficis, ni té una utilitat econòmica clara. Tanmateix, en l’ordre real de les coses, un monestir, com la natura i el paisatge verges i preservats, són els qui realment tenen un valor incalculable.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.