Podríem pensar que la primera polèmica estèril de l’estiu l’hauria desencadenat el nou alcalde de Barcelona amb la sempre polèmica elecció del pregó de la Mercè. Ara bé, mirant context, motivacions i reaccions, no és difícil concloure que la cosa té molta més transcendència de la que podríem pensar.

Najat El Hachmi, es miri com es miri, resulta una excel·lentíssima elecció, molt per sobre de les qüestionables eleccions de la predecessora de l’actual alcalde. El Hachmi és, probablement, la millor escriptora catalana viva. I qualsevol que hagi llegit els seus llibres més literaris, i que tingui un mínim de formació literària o, simplement disposi d’un mínim criteri i bon gust, estaria d’acord amb mi. El seu problema no és tant l’origen com el peculiar ecosistema literari català farcit d’amics, coneguts i saludats, marcat per l’endogàmia i l’addicció a les capelletes que permeten atorgar visibilitat a un exèrcit d’autors mediocres i amagar a tot aquell que té coses interessantíssimes a dir, i tanmateix és desproveït de contactes o no forma part del sistema feudal imperant ja des de l’època dels Jocs Florals, i que avui es materialitza amb els minuts que hom pugui gaudir a la tele catalana. Només cal veure quina mena de llibres es promocionen avui, una estranya barreja de sororitats impostades, problemes existencials de baixa volada o excessos New Age amb retòrica d’autoajuda.

El Hachmi és el contrari. Si haguéssim de fer una comparativa tant per estil com per personalitat, seria la Rodorera contemporània. La incomprensió del món literari i l’existència de lectors fidels i entusiastes també l’acostaria a l’exiliada de Romanyà de la Selva. Les seves històries esquitxen, horroritzen, reflecteixen el dolor i la desesperança com poques en el panorama novel·lístic europeu. I expressa literàriament “el tema” contemporani: la identitat. És una autora incòmoda, que deixa al descobert la intimitat de moltes famílies musulmanes a Catalunya i els mecanismes subtils o violents d’opressió, d’intimidació, de, tal com es tradueix literalment el mot islam, de submissió.

Certament, hi ha molts altres aspectes de la seva literatura que també interpel·la la hipocresia, la temerària ingenuïtat i la indiferència de la societat d’acollida. Les protagonistes de les novel·les de Najat El Hachmi viuen la tragèdia interior de l’escissió.  La protagonista de La filla estrangera prova de sotmetre’s als designis comunitatis i es veu abocada a la infelicitat més absoluta; mira d’escapar, i es troba amb la freda intempèrie de quedar sense la protecció del grup i la incomprensió d’una societat catalana que demostra el seu racisme quotidià mitjançant sobredosis de prejudicis. També ens explica la creació subtil del patriarcat en el protagonista de ‘L’últim patriarca’. Finalment, la Najat intel·lectual incòmoda també amb l’assaig ‘Sempre han parlat per nosaltres’, on aborda precisament aquesta mena d’impotència a l’hora d’entendre què passa rere els vels i com el progressisme indocumentat acaba esdevenint la mare de tots els racismes en acceptar per a un grup ètnic allò que seria considerat un crim per a qualsevol dona occidental.

No tinc gaire clar que els detractors de la Najat s’hagin llegit cap dels seus llibres. Han tirat més aviat d’alguns dels seus articles, de prosa endreçada i pensament diàfan. Potser massa clar en una època en què determinat progressisme qüestiona la llibertat d’expressió. I és obvi que l’autora vigatana, formada a l’escola pública i coneixedora en profunditat de les contradiccions de la societat i la hipocresia política del país, qüestiona bona part dels nou dogmes de la nova esquerra, especialment pel que fa a la qüestió de la multiculturalitat o del tema queer. Precisament un article que qüestiona les teories d’autodeterminació de gènere de la Judith Butler, i molt especialment la presència als centres educatius d’entitats privades que promocionen el canvi de gènere, han servit d’excusa per llençar un atac contra la novel·lista. Observatoris, fundacions, entitats i tot el que constueix un influent loby, tot emulant el que ha succeït en els darrers anys als Estats Units semblen al darrere de l’oposició, amb el suport entusiasta d’un sector de la CUP i de l’univers “Comuns”. El comentarista conservador Christopher Rufo denomina aquest espai com a “burocràcia DEI” (Diversitat, Equitat i Inclusió), com a descripció de la presència creixent d’aquestes entitats en el món educatiu i acadèmic, i que funcionarien com a censors, i sovint com a cancel·ladors, per intimidar especialment professors, periodistes o representants poítics. Aquests nuclis influents, amarats en origen de les tesis del primer Marx, popularitzades durant la dècada de 1960 gràcies a autors com Marcuse, fusionat amb les teories postmodernes, especialment de Focault, barrejades amb les Teories Crítiques de la Raça, i per descomptat, amb les idees queer popularitzades molt especialment per la ja esmentada Butler, haurien generat un còctel que genera una esquerra completament escindida de la seva tradició,  capaç de trenar teories dogmàtiques que acabarien amb la classe com a categoria històrica, i el món tangible i material com a espai de confrontació amb el capitalisme.

Aquests dies estic llegint un interessant llibre del que potser és el darrer historiador marxista, Enzo Traverso. En un text extens i complex, publicat el 2015, “Melanconia d’esquerra”, l’autor aborda la creixent desaparició de projectes col·lectius emancipatoris, la derrota completa de l’optimisme revolucionari, i la substitució de l’heroi tràgic que se sacrifica per la revolució per la idea de la víctima. Una víctima cada vegada més individualitzada i desprovista de sentit. Una víctima que, com a concepte, més enllà de reclamar un lògic reconeixement i rescabalament, adquireix una condició que, en base a un discutible superioritat moral, se li hauria de concedir un tracte de favor. Un victimisme, a més, amb un punt onanista. És el que hem pogut constatar, per posar exemples coneguts, en la reclamació dels descendents d’esclaus o dels països que van ser colonitzats. Segons aquesta nova esquerra, quin sentit té buscar interessos materials comuns (com ara, millors salaris, millors serveis públics, millors condicions laborals, igualtat legal i d’oportunitats) quan hi ha individus que, per la seva condició de víctimes, han de poder obtenir tractes de favor. O, per contra, quin sentit té incloure varons blancs en una lluita col·lectiva, si el que es tracta és d’arrabassar-los els seus teòrics privilegis. Doncs pel tema de la diversitat sexual, ens trobaríem en una situació molt similar. No n’hi ha prou amb el fet que s’hagi normalitzat el respecte a l’orientació sexual entre la majori de la societat (a esquerra i dreta de l’espectre polític), sinó convertir en norma la dissidència sexual (teoria queer). Quan algú de prestigi cívic i intel·lectual ho qüestiona, l’atac i la cancel·lació es converteix en una demostració pública de poder, avís per a navegants. La Najat és peça de caça major. Amb l’embrutiment de la seva imatge pública el que es pretèn és initimidar el conjunt de la societat. Aplicar el maccarthisme d’esquerres. Unes esquerres que, com en els casos dels pensadors ja citats, avalaven sense recança les polítiques repressives de la Revolució Cultural maoista.

La Najat és peça de caça major no només per les escasses referències a la qüestió del transgenerisme (en tot cas expressa l’opinió de la majoria de la societat catalana, almenys fins que un sondeig d’opinió fiable em demostri el contrari), sinó perquè amb la seva actitud cívica qüestiona l’ortodòxia multicultural, especialment arrelada entre certa esquerra que corre desesperada per aconseguir vot caciquista entre la creixent comunitat musulmana (creixentment permeable a l’islamisme polític). En altres paraules, amb la seva actitud de dona lliure i valenta, ataca tot el que defensa l’altra Najat, la Drioueich, la diputada velada d’ERC. El Hachmi defensa la llibertat i la igualtat de les dones contra un patriarcat que no és un opinió, sinó un fet objectivable en el dret civil islàmic (que prohibeix les dones triar marit lliurement o heretar). Driouech defensa un model moralment ultraconservador, molt a la dreta d’Hazte Oir, que curiosament considera l’homsexualitat una aberració, que mai de la vida permetria el matrimoni del mateix sexe i que no podria entendre en absolut el fenomen trans. Ara bé, com succeeix arreu del món, formacions polítiques teòricament d’esquerres com els laboristes britànics o els demòcrates nord-americans semblen voler tutelar les comunitats immigrants, a partir de xarxes clientelars, mentre que paradoxalement, bona part dels polítics d’ascendència immigrant formats a occident acaben tenint una actitud més aviat de dretes.

En qualsevol cas, diversos escriptors ens hem solidaritzat amb la Najat El Hachmi (en Sergi Pàmies es va pronunciar públicament i també va rebre de valent), i tanmateix, la majoria de les entitats que teòricament ens representen com a autors (com ara l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de la qual en formo part), s’han quedat en un inquietant silenci. La por a les represàlies d’un establishment cultural-político-meidiàtic pesa molt, especialment quan un lobby tan poderós com aquest reparteix subvencions des de les entitats o et permet aparèixer en els escassos espais de visibilització mediàtica (la indústria DEI, concentrada a destruir reputacions)

Cal, en qualsevol cas, un debat en profunditat sobre el què està passant amb una esquerra que ha desconnectat completament, no només del seu subjecte polític i les seves tradicions, sinó molt especialment de la realitat. Algunes persones acusen a qui ens atrevim a qüestionar aquesta deriva “woke” de l’esquerra a assumir els mateixos discursos de la ultradreta. El problema és que, certament, la pulsió populista de la nova dreta (que també ha anat mutant en les darreres dècades), ha sabut aprofitar-se de l’allunyament de les classes treballadores d’unes esquerres sotmeses a una deriva ideològica,  com assenyalava Traverso, melanconiosa, entotsolada, retòrica i creixentment dogmàtica. Ha sabut identificar la perplexitat i la confusió d’unes classes treballadores desconcertades i òrfenes de representació política, i les han atrapades a la seva teranyina per aplicar el seu neoliberalisme despietat. De fet, moltes classes populars acaben sota les urpes de la ultradreta per despit, per la sensació d’haver estat traïdes. Perquè no creuen en cap mena d’interseccionalitat (això que cadascú té drets asimètrics en funció de la pertinença a minories ètniques, religioses o sexuals).

La trista realitat és que l’esperit laic de les esquerres ha estat posseït per alguna mena d’esperit religiós, i caigut en el parany del fanatisme dogmàtic, més o menys com els primers cristians que, negant-se a qualsevol debat o discussió racional, van decidir cremar la biblioteca d’Alexandria i la seva bibliotecària. I aquesta vegada, la Najat El Hachmi els deu semblar una Hypàtia contemporània.