Guerres al segle XXI

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Episodis com el d’Ucraïna desmunten el mite segons el qual els conflictes del segle XXI ja no es produirien disparant armes sobre el terreny i menys a terra europeu.

Ens trobem davant d’un escenari global d’incertesa social, econòmica i geopolítica on sembla que les confrontacions, la tensió i la hostilitat entre diferents països i l’aparició de les noves epidèmies, que ens agafen desprevinguts i ens deixen sense paraules, són esdeveniments comuns a la nostra societat.

Les guerres van ser una experiència crucial a les vides de milions d’europeus durant la primera meitat del segle XX, al final de l’anomenada Gran Guerra, que va transcórrer entre agost de 1914 i novembre de 1918. El mapa polític europeu va patir una transformació transcendental amb l’aparició de nous estats. D’aquesta postguerra també van sorgir el comunisme i el feixisme, les dues noves ideologies que es van enfrontar amb resultats brutals a la Segona Guerra Mundial.

Des de principis del segle XXI hem estat testimonis dels diferents conflictes bèl·lics entre països dels anomenats Primer Món i Tercer Món, una expressió comuna utilitzada per catalogar els territoris des d’una perspectiva classista. Exemples clau d’aquests conflictes són la intervenció a l’Iraq i l’Afganistan per part dels Estats Units i els seus aliats –entre ells Espanya– des de fa molts anys i de manera intermitent, la guerra russogeorgiana (2008) i, actualment, la invasió russa d’Ucraïna –encara que a la regió es viuen capítols de violència des del 2014– i l’escalada de tensió actual entre la Xina i Taiwan.

Sembla que els governants d’aquests països que estan involucrats directament o indirectament en aquests conflictes són incapaços de reflexionar i dialogar com a persones moralment i intel·lectualment formades i es deixen portar per l’orgull patriòtic

Els governants d’aquests països que estan involucrats directament o indirectament en aquests conflictes són incapaços de reflexionar i dialogar com a persones moralment i intel·lectualment formades i es deixen portar per l’orgull patriòtic, els interessos econòmics i les diferències entre ells, marcant múscul militar i erigint-se en autors i còmplices de genocidis sense preveure les conseqüències jurídiques, humanitàries, socials i d’inestabilitat i incertesa econòmica a tota la comunitat internacional. Hem oblidat que la majoria d’aquests països van signar tractats i són presents a l’Organització de Nacions Unides (ONU).

Tot i així, s’han transgredit i violat els principis que inspiren l’ONU, tot i ser el principal organisme i eix vertebrador encarregat de vetllar per la pau mundial. Han estat incapaços d’escoltar i atendre les peticions, intervencions i mediacions de l’ONU refugiant-se i comportant-se amb cinisme, demagògia i hipocresia.

- Publicitat -

Amb la intervenció a Ucraïna, Rússia s’ha col·locat fora de la comunitat internacional vulnerant les normes acceptades universalment al si de l’ONU i aprofitant-se de la situació de predomini al Consell de Seguretat per evitar qualsevol reacció pràctica a part de la declaració de condemna política de l’Assemblea. Putin argumenta que la seva acció militar no és diferent de la que els EUA van dur a terme a l’Iraq, Libia, Afganistan, Siria, Kosovo de majoria sèrbia, Iemen, Somàlia o Níger o fins i tot a Amèrica Central. La diferència fonamental és que, per a la majoria d’europeus, Ucraïna és a Europa, aspecte essencial que no presenten gairebé cap dels altres exemples esmentats.

Els països que formen part de l’OTAN som còmplices en el foment dels genocidis actuals

També creu que s’han superat tres línies vermelles. La primera, el 2014, quan es va enderrocar mitjançant un cop d’estat el govern d’Ucraïna simpatitzant de Rússia; la segona és que aquest mateix any es va limitar progressivament l’ús de l’idioma rus i es va produir l’atac de l’exèrcit i les milícies ucraïneses davant l’aixecament de les repúbliques del Donbass contra el nou govern que consideraven hostil. I la tercera, quan Ucraïna modifica la seva legislació per abandonar el seu estatut d’estat “no-alineat i neutral” i postular-se per ingressar a l’OTAN.

Els tres fets es produeixen el 2014 i modifiquen l’statu quo anterior. No es discuteix que Ucraïna, com a nació sobirana, pugui decidir el seu futur i la manera de garantir la seva seguretat i defensa. El que es posa en dubte és el procediment unilateral que trenca un període llarg d’estabilitat de trenta anys.

Hem de ser conscients que la imatge personalitzada i idealitzada que tenim dels “països del Primer Món” –repeteixo, un concepte classista i categoritzador i de l’occident–, segons la qual les guerres a sòl europeu o dels països membres de l’OTAN a el segle XXI ja no es durien a terme amb violència armamentística, sinó mitjançant noves epidèmies, ciberintel·ligència i ús de la informació, és irreal i falsa.

És innegable que els països que formem part de l’OTAN estem sent còmplices, directament i indirectament, en el foment dels conflictes bèl·lics i genocidis actuals.

- Publicitat -