Per a qualsevol observador internacional, les eleccions espanyoles, no aquestes de diumenge, sinó les de les dues darreres dècades, representen un misteri. Un país europeu, que es va modernitzar de manera intensa en el darrer mig segle, teòricament del concert democràtic continental, i tanmateix, un país amb un sistema operatiu col·lapsat. Un país políticament dividit. Una retòrica incendiària que recorda el guerracivilisme que impregna d’odi una convivència impossible. De fet, en l’imaginari europeu, a l’hora de valorar aquest país que es troba a l’extrem occidental del continent, sempre hi veu, paradoxalment, tot manllevant l’expresió d’Edward W. Said, una certa atracció orientalista, un imaginari de la “Carmen” de Bizet, les històries de l’aïllament secular d’un regne absolutista que es va tancar dels corrents científics i intel·lectuals d’Europa (literalment, perquè fins el segle XIX existia una prohibició expressa d’importació de llibres i d’enviar a estudiar els fills a l’estranger), amb un domini asfixiant de la inquisició (veritable policia de la moral al més pur estil iranià) i un cert fanatisme religiós d’un país massa acostumat a la uniformitat imposada (expulsant jueus i musulmans durant la seva construcció estatal). Europa també contemplava la llarga i lenta decadència d’un país que anava perdent les seves colònies amb un irracional desgast dels seus recursos i una inferioritat militar i industrial que feia feredat. Una inferioritat material substituïda per l’enviament suïcida de reclutes pobres, en un sistema similar al del soldat-esclau pròpia de la Rússia tsarista i soviètica. Finalment, Europa va assistir entre astorada i fascinada per l’orgia de violència d’una guerra civil que va concentrar en pocs quilòmetres quadrats la fúria d’un feixisme que, a diferència del que va passar al continent, va ser triomfant, supervivent, exitós i persistent. De fet, no s’entén l’Espanya actual, començant per la presència d’una maldestra monarquia, sense aquesta continuïtat, de la mateixa manera que el Règim del 78 constitueix el règim del 39 x 2.
Les obsessions espanyoles són el que expliquen la darrera campanya electoral, l’ús de les clavegueres de l’estat (que cada vegada actuen més a cel obert), la violència del llenguatge, i molt especialment, la fúria, l’odi i el ressentiment contra Catalunya. Què seria d’Espanya sense Catalunya? Més d’un s’ha fet aquesta pregunta. L’Espanya carpeto-vetònica seria feliç sense munyir la mateixa vaca que odia i de la qual s’avergonyeix? Estadísticament, la dreta extrema tindria assegurat el poder sempre. Perquè cada vegada que el Partit Popular, aquell partit conformat per residus del franquisme d’ampli espectre durant la Transició ha perdut les eleccions ha estat gràcies als 47-48 escons de 350 que corresponen a Catalunya (Nota: si Catalunya fos circumscripció única, proporcionalment li correspondrien 58-59). Ho va ser diumenge. Sense Catalunya, PP i Vox haguessin tret 161 escons respecte a 127 PSOE i Sumar, on la ratlla de la majoria absoluta seria de 151. Ho va ser el 2004, el 2008 i el 2019, és a dir, totes aquelles vegades durant el que portem de segle en què socialistes amb aliats d’esquerres han pogut governar.
Espanya té una ànima trista, nostàlgica, entotsolada. En l’Europa actual se la podria comparar, a banda de Turquia, amb Polònia i Hongria, societats insegures, un punt maniaco-depressives, i profundament marcades per històries d’humiliacions, ressentides respecte els seus veïns, amb passat tràgic i futur incert. També, marcades per l’eterna presència de l’enemic interior, en aquest cas el poble jueu, maltractat secularment per un antisemitisme incrustat en l’ànima nacional. Més enllà del neoliberalisme propi de les societats profundament desiguals, pel que fa a Espanya, Catalunya constitueix aquell element que serveix per lligar l’essència d’un nacionalisme més groller que banal. L’odi i menyspreu secular als catalans, que constitueix la seva dissidència, la seva antítesi, la seva colònia interior, l’ase dels cops, el seu caixer automàtic particular, també és la constitució del seu fracàs com a nació. Molesta que els catalans (inclosos illencs i valencians) parlin, escriguin i pensin en català, que als seus ulls constitueix una heretgia i una deslleialtat nacional, des de la seva concepció religiosa i monoteista de la identitat. Catalunya és invisible als seus ulls, tant en el present com en un passat idealitzat que cada vegada, mirant els seus productes audiovisuals, s’assemblen cada vegada més als serials mediocres turcs de Netflix.
Com seria una Espanya sense Catalunya? I sense allò que ells consideren la perifèria, o com l’Espanya sospitosament no espanyola (Països Catalans, Euskal Herria i Galícia)? Probablement seria coherent amb els seus ideals medievals, de la uniformitat perduda de l’era de l’espasa i la creu, de l’aïllament entotsolat que tan bé representa Vox, amb el seu complement de neoliberalisme aristocràtico-llatinoamericà que representa Ayuso. En termes contemporanis i europeus, a Espanya li falta un bull. Creuen que els seus problemes poden arreglar-se amb sobredosi de repressió, al més pur estil del medievalisme contemporani representat per Ankara i Teheran. I això té mèrit en una identitat que es degrada a mesura que es descristianitza i apareix una societat multicultural que els incomoda. En altres termes, Espanya té un conflicte, no pas amb Catalunya, sinó amb la seva pròpia idea de nació, amb la seva població. Perquè com tantes altres societats infelices i incapaces de superar els seus complexos, no se suporta a si mateixa. Tradicionalment, aquests fills de la meseta, aquest afectat orgull d’hidalgo d’una edat més de llautó que d’Or, han reclamat cirurgians de ferro (és a dir, repressió, odi, guerracivilisme) per administrar els seus problemes. I tanmateix, el que els convé és un exèrcit de psicoanalistes aviam si són capaços d’acceptar la realitat. La realitat d’una nació amb un passat autofalsejat i un futur més que incert.
