No sabria detallar millor si era a finals del 2019 o a principis del 2020 (abans de l’inici de la pandèmia) quan en una conversa amb una figura d’ERC l’alertava de les conseqüències que podien tenir a llarg termini l’estratègia de divisió i acorralament que van encetar els republicans per forçar la dimissió del president Torra i aïllar el president legítim Puigdemont.
Recordo la conversa amb molta claredat perquè la seva resposta fou implacable: “I què faran els dos milions d’independentistes? Deixaran de votar partits independentistes?”. Quatre anys més tard ERC ha perdut la meitat dels diputats, la CUP queda fora del Congrés i l’independentisme registra 700.000 vots menys a les eleccions generals. Qui sobreviu? Efectivament. Puigdemont. El president que representa “l’independentisme màgic”, qui venia fum en un acte a Perpinyà, “el tarat que va proclamar la independència” i els “senyorets que es passejaven per Europa reunint-se amb la gent equivocada perquè així es pensaven que eren James Bond”.
Certament, dos milions de vots independentistes no desaparèixer per art de màgia, però es poden quedar a casa i canviar de partit quan trenques la confiança que et tenien.
Potser el 2019 ens queda lluny, i les detencions del 23-S, les marxes per la llibertat i els fets d’Urquinaona ens semblen episodis en blanc i negre, però no oblidem que es van dir i fer coses molt grosses. Molt. De titllar de bojos els detinguts a criminalitzar els qui es manifestaven contra la sentència.
L’estratègia desenvolupada en el curt termini, la de la terra cremada, la del “jo ho sé fer millor que tu” i la del “no necessito ajuda” té el recorregut que té: tens el Govern amb menys suports parlamentaris de la democràcia, guanyes les eleccions de Barcelona (2019) però els qui consideraves els teus nous aliats te la treuen i perds la meitat dels diputats als Congreso (2023). Potser sí que una mica d’humilitat hagués propiciat un present menys llastimós, però els fets són aquests i els responsables continuen ostentant la direcció.
Ironies de la vida, tots els qui el volien aïllar avui veuen com protagonitza tots els editorials. Puigdemont té la clau de la governabilitat de l’Estat, ara té l’àrdua tasca de gestionar bé aquest resultat i reeixir les files independentistes. I tot comença pel principi, quin preu tenen els vots de Junts? Doncs un preu alt, el referèndum d’autodeterminació i l’amnistia. En aquest ordre. I si no estan disposats, que el PP i el PSOE pactin com també varen acordar el 155 l’any 2017.
