Ha guanyat l’abstenció

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

He de reconèixer que el títol d’aquest article no és enterament cert, però encapsula l’esperit del resultat de les eleccions espanyoles a Catalunya. En termes numèrics, la participació a Catalunya només ha baixat 6 punts—del 69% de les últimes eleccions del 2019, al 63% de les eleccions d’aquest passat diumenge. Tanmateix, on l’abstenció—la vera abstenció, la que ens importa—, ha fet estralls és per entre els partits independentistes. Comparat amb les eleccions espanyoles del 2019, Junts ha perdut prop del 25% dels vots, Esquerra ha vaporitzat la meitat dels suports, i la CUP ha vist com es quedava sense representació al Congrés després de perdre més d’un 60% dels vots. En total, els partits processistes han perdut més de 700.000 vots.

Què ha passat?

L’any 2017, els tres partits que deien defensar la independència van fer promeses arriscades: van prometre de fer efectiva la independència de Catalunya per mitjà d’un referèndum. La història és coneguda: el primer d’octubre es va celebrar el referèndum d’autodeterminació i va començar la previsible repressió espanyola. El dia que se’ns havia dit que es proclamaria la independència, el 3 d’octubre, en plena vaga general de tints revolucionaris, no va passar absolutament res. Es va haver d’esperar al 27 d’octubre per tenir una declaració d’independència, que va ser suspesa immediatament pels propis proclamadors. D’aleshores ençà, la repressió espanyola ha anat estovant els partits processistes. Pel camí, es va saber que no solament no hi havia res preparat per l’endemà del referèndum, sinó que els polítics del dit procés no es creien gaire mica gens el que afirmaven i prometien. De la repressió espanyola i les pors i tacticismes dels partits processistes en va sortir la neoautonomia catalana presidida per Quim Torra i avui per Pere Aragonès. Per la seva banda, la CUP, que no era pròpiament un partit del govern català però hi donava suport crític, va desistir de la seva missió de vigilància i fiscalització patriòtiques, i va anar acomodant-se a la derrota catalana del 2017.

En el sistema polític representatiu, un vot és el fonament del contracte social. El votant, tot exercint la seva sobirania individual—expressió atomitzada de la sobirania nacional—, delega la seva representació a un tercer després d’haver valorat el que aquest tercer ofereix al seu programa contractual. El sistema de confiances és el que sosté el sistema representatiu, tot i que després cal afegir-hi el necessari bany de realitat que converteix la teoria bonica en paper lleig i mullat. Amb tot, és imprescindible de no oblidar que la política no és solament una xarxa de poder, sinó també de confiances—a tots els nivells.

La confiança política s’ha trencat a Catalunya. De l’extenuació del votant independentista davant l’incompliment de les grans promeses i els efectes de la derrota en va sortir el moviment per l’abstenció, amb el seu manifest, i fins i tot actes de campanya i agitació política. Després que el dit independentisme hagi perdut 700.000 vots és evident que la campanya de l’abstenció ha estat la més reeixida i la que ha tingut un impacte més important en aquestes eleccions. Això no obstant, la dinàmica abstencionista ja existia. Les passades eleccions municipals de maig van indicar que fins i tot en uns comicis locals l’abstenció independentista tenia un impacte notable i que hi havia una tendència que es podia amplificar fins a uns nivells inusitats. Això és exactament el que ha passat aquest 23 de juliol. Sense la campanya del moviment per l’abstenció, Junts, Esquerra i la CUP haurien vaporitzat igualment una gran part dels seus suports. La campanya ha donat molta visibilitat a aquesta idea i ha forçat els partits processistes a haver de centrar les seves campanyes al voltant del “perill de l’abstenció.” Bàsicament, la campanya per l’abstenció ha proveït un significat polític a aquesta tàctica i li ha donat una pàtina de legitimitat.

Durant la campanya electoral s’ha fet molt de xantatge emocional—fins i tot amenaces fanfarrones—contra l’abstenció. En plena nit electoral, alguns reputats cupaires d’increïble mal perdre, van fer els seus respectius tuits insultant no ja la idea de l’abstenció, sinó els qui s’havien abstingut. Els partits processistes estan tan acostumats al maltractament del seu votant que quan perden els surt el que realment pensen. No es pot construir un moviment independentista que no respecti la seva base, que no tingui la capacitat de debatre ni d’entomar la divergència d’estratègies, i que no sigui capaç de corregir el rumb. No hi ha cap senyal que ens indiqui que això hagi de canviar: Gabriel Rufián, després de perdre la meitat dels votants, va sortir dient que havien guanyat i que eren els millors perquè havien quedat per davant de Junts. Aquests partits continuen ancorats en els tacticismes de la pastisseria política i la politiqueria de partits: ja no serveixen ni per mantenir els serveis públics mínims. Breu, són el règim col·laboracionista de Vichy i avui són el principal obstacle per poder refer el camí cap a la independència.

I ara, què? Les eleccions han estat més clares a Barcelona que a Madrid. El resultat demostra que Espanya no es pot governar contra i sense Catalunya. A les eleccions municipals del maig, ja vaig explicar que el dit procés s’havia clausurat i que tot el que ara vindria seria nou. Les eleccions espanyoles de juliol ho confirmen d’una manera concloent. Hi ha una massa independentista que cerca tant un projecte polític com un partit que el representi. Al davant hi ha també una neoautonomia consolidada però amb els peus de fang. El gran problema és que en el sistema colonial espanyol que ens governa, qualsevol intent d’articulació política de l’independentisme serà viciosament atacat. A fi d’evitar-ho es bastirà una contraofensiva de pastisseria política, repartiment d’engrunes, i compra de voluntats. Mentre no hi hagi un fort redreçament i renaixement nacionals, caldrà encara esperar al mas de Josep Pla.

- Publicitat -