A la política catalana es recorrent que alguns mirin al passat i enyorin èpoques viscudes per aquest país. Això de per sí no és dolent, sempre i quan se n’extreguin les lliçons correctes i sobretot, aquestes, desenvoquin en accions coherents amb aquestes lliçons.

No sembla pas que sigui el cas d’aquells que anhelen el retorn de Convergència i Unió, perquè malgrat alguns proclamin que tornar al procés és tornar al passat, és evident que tornar a CiU és anar molt més enrere. Senzillament, ja no és possible.

En primer lloc, no és possible socialment. Allò que la transició va fer possible a Catalunya, avui ja no ho és. La gran part de la base social de CiU era de l’opinió que aquest partit faria la independència un cop hagués esgotat una via autonomista que molts ja aleshores, veien amb molt poc recorregut. Aquesta gent, aquests liberals d’ideologia, no estan disposats a tornar enrere. L’autonomia per ells, i també pel conjunt del país, és una etapa passada i acabada. El propi Estat espanyol se n’ha encarregat i se n’encarrega de que això sigui així.

En segon lloc, encavalcant amb lo ja assenyalat en l’anterior paràgraf, el liberalisme real a Catalunya (el que de veritat dona prou vots per fer forat al Parlament de Catalunya) és independentista. No en té prou amb una mentalitat liberal del dia a dia, necessita avançar també en la causa nacional. I no en té prou perquè té la mirada posada en aquells milers de milions d’euros en un Estat que sempre s’ha quedat i mai ha retornat a Catalunya, en un Estat que mai compleix el compromisos del mentrestant amb Catalunya (per lo que al final sempre tenim una autonomia devaluada), en un Estat que no respecte les decisions que el país pren i s’imposa a ell, en un Estat que no defensa els interessos de Catalunya a nivell internacional si no que hi va encontra,…per tot plegat, el liberalisme a Catalunya té la mirada posada en construir un Estat perquè actualment Catalunya no en té. Dit d’una altre forma, aquells independentistes que sostenien CiU en el marc autonomista, avui ja no ho farien. Perquè per aquesta gent el moment en el que tan especulaven quan donaven suport a CiU defensant que tot plegat era una estratègia per esgotar la via autonomista fins que Espanya demostres els seus límits, ja ha arribat. Espanya durant el procés ja ha demostrat les seves limitacions. També són gent d’una certa edat, no tornaran pas enrere per autogarantir-se que no veuran mai en vida aquest país alliberat, ni tan sols si hi pensen en els seus fills i néts.

En tercer lloc, perquè no només sigui ja que alguns decideixin recuperar CiU com a marca electoral, si no que a sobre decideixen recuperar-ne les seves propostes electorals del 2011. Agafint-se bé als seients que estan apunt de llegir la part de l’article que els pot fer caure a terra. Mentre crítiquen el procés, l’aposta per la independència i diuen que no defensen el referèndum perquè no està sobre la taula del govern espanyol, la seva proposta estrella de cara a les eleccions del 23 de Juliol al Congreso és el pacte fiscal. Sí, allò que segons Millán Mestre el MHP Pujol va intentar durant la transició i li van haver de presentar un general a la Moncloa perquè li quedés clar que el que era possible a Euskadi i Navarra no ho era a Catalunya, i allò que el MHP Mas va intentar com a últim intent de salvar l’autonomisme i va acabar sent-ne el punt i final ja només anunciar que aquest era el seu màxim objectiu. Ara ens hem de creure que amb el deute de més del 100% que té l’Estat i que si ells obtenen representació ho aconseguiran. El referèndum no, però malgrat els precedents, el pacte fiscal per ells resulta que sí està sobre la taula del govern espanyol.

En quart lloc, CDC era la força liberal d’Espanya als liberals europeus (mentre que UDC per cert, formava part del PPE, els conservadors europeus on està el PP). Ciudadanos, un cop va aconseguir enredar els liberals europeus amb els seus escons, es va encarregar de que amb el pretext de la corrupció es fes fora al PDeCAT com a hereu legal de la família liberal. Ara amb la desaparició de Ciudadanos, deixaran un buit a cobrir, un buit que el PDeCAT o un possible retorn de CDC li serà impossible cobrir. No només perquè no tindrien els suports, si no perquè la família liberal europea va fer fora explícitament “al PDeCAT pels casos de corrupció de CDC deixant la porta oberta a que un partit liberal d’àmbit català ocupes el seu lloc”. 0 futur internacional d’entrada només per això. Voler recuperar CiU també és assumir això.

En cinqué lloc, el cap de llista que proposen per recuperar CiU, Roger Montañola. La veritat és que el PDeCAT des de que va trencar i es van apropiar del patrimoni que Junts i les Joventuts Nacionalistes de Catalunya van generar no han encertat massa a l’hora d’escollir els seus caps de llista per Barcelona. La primera va ser Àngels Chacón (la consellera que va certificar el tancament de Nissan a Zona Franca presentada com un exemple de gestió) i ara en Roger, un cap de llista anti-independentista per un partit independentista que bàsicament en una entrevista a RAC1 va venir a dir que en ple any 2023 ser independentista és ser ingenu. Si el PDeCAT no se sap fer respectar a sí mateixa davant una sola persona a qui li estan donant tot el que encara tenen, com esperen que el votant es cregui que faran respectar Catalunya a ningú? Que de fet, en comptes de condemnar aquestes paraules, el que va fer el partit va ser tirar pilotes fora.

En últim lloc, si el 2019 totes les candidatures independentistes al Congreso van fer un error de negociació bàsica al situar com a proposta estrella el que esperen treure d’una negociació amb Espanya, un referèndum per Catalunya, el PDeCAT agreuja l’error de negociació bàsica dient que vol un pacte fiscal mentre PSOE i PP el que proposen per Catalunya va entre absolutament res perquè tot està resolt o endurir la repressió. La política és el joc d’una negociació pública, no pots dir en públic el que realment esperes treure’n si realment vols conduir la futura negociació cap on t’interessa. Fent això es regala la iniciativa de la negociació als altres (error que durant la transició a Catalunya es va cometre molt i hauríem d’aprendre). Dit d’una altre forma, no pots fer passar per caixa absolutament a ningú ni fer complir el estàndards de la teva discoteca si a l’entrada no hi poses seguretat, perquè si no depens de la voluntat del client (un client que en aquest cas no li preocupa gens que el puguis denunciar per impagament). Bàsicament, es tradueix en anar a màxims en campanya per poder conduir una futura negociació on t’interessa que vagi de produir-se. I l’”#espaiCiU” amb el pacte fiscal és se’ns dubte, de les 4 candidatures independentistes que es presenten per aquestes eleccions, la que més barata es ven a l’Estat. És evident i objectiu.