La neta del senyor Linh, de Philippe Claudel (Angle)

Llegir La neta del senyor Linh és una de les experiències més boniques i enriquidores que he tingut aquest any. I ho és per diversos motius: la primera, perquè el protagonista és un ancià, la meva debilitat. La segona, perquè l’altra protagonista és un nadó, la Sang Diû, la seva neta, un personatge que, sense encara tenir veu pròpia, pren una força i una intensitat increïbles. Te la sents teva en cada moment. Te la imagines, la gaudeixes i et preocupes per ella. La tercera, perquè l’amistat és un dels pals de paller de la història. I nʼhi ha més, però deixaré que ho descobriu.

La Sang Diû és la raó de ser i de viure d’en Tao-laï Linh després que casa seva quedi devastada per la guerra, que també mata el seu fill i la seva jove. En Tao-Laï fuig del desastre i emprèn un viatge en vaixell cap a un nou indret amb la seva neta en braços. No la deixa mai. Com tampoc voldrà deixar anar l’amistat honesta i preciosa que trava amb el senyor Bark. Tant l’una com l’altre esdevindran els seus pilars per seguir endavant després de la catàstrofe.

La neta del senyor Linh es caracteritza per una subtilesa i una lectura entre línies que t’empenyen a llegir la història de nou. En aquest cas, a més, hi afegim un toc entranyable que encara fa més preciosa i commovedora una història que, ben mirat, és una reflexió ben profunda sobre les conseqüències emocionals tan dures i devastadores que deixa una guerra.

L’ordre de les coses, de Laura Tejada (Comanegra)

Hi ha persones que no suportem el desordre però la vida adulta ens obliga a conviure-hi, perquè tot plegat és massa imprevisible i és impossible tenir-ho tot controlat. La novel·la de Laura Tejada va d’això: aprendre a acceptar les coses tal com venen perquè és la millor manera d’encarar els problemes.

Ens situem a la Garrotxa en ple estiu. Coneixerem els habitants d’Olot, d’edats ben diverses, com es relacionen entre ells i què els amoïna. La meravella de L’ordre de les coses, però, és l’estil narratiu i la tècnica que utilitza l’autora. Saltem d’un personatge a l’altre, sense avís, a través d’una mirada, un objecte, un escenari, una acció, un missatge… L’estructura compleix molt bé amb el concepte de desordre i caos que és la vida. I em sembla un encert aquest plantejament per reflectir encara més fidelment les inquietuds, emocions i preocupacions de cada un dels personatges. Tots ells estan relacionats entre si i el protagonisme que tenen és força equilibrat. Aparentment, doncs, ens trobem una història senzilla sobre la quotidianitat, però si llegim entre línies serem capaços de percebre sentiments que van més enllà.

Crec que hi ha llibres que no són pretensiosos ni volen ser-ho, que s’allunyen de ser trencadors, que no tenen cap voluntat de despuntar des d’un punt filosòfic o introspectiu, però que, en canvi, expliquen històries tan properes que els lectors ens les fem nostres de seguida.

Divorci i aventura, de Leticia Asenjo (La Segona Perifèria)

Últimament llegeixo llibres que tenen molt de la persona que els ha escrit. Vull dir que tenen molts apunts autobiogràfics que em permeten fer-me una idea de qui hi ha darrere aquelles pàgines. Fa uns mesos vaig topar-me amb Leticia Asenjo i les seves aventures i desventures sexuals i amoroses als quaranta: autoficció en tota regla.

Lʼestabilitat de la Leti trontolla després de posar punt final a la relació amb el pare dels seus fills i a partir de llavors té poques ganes de lligams sentimentals. Ara bé, defugir els vincles amorosos no està renyit amb tenir relacions esporàdiques. La Leti coneix tot tipus d’homes, la majoria bastant sòmines i que deixen molt a desitjar. No és que ella sigui perfecta, també té les seves ferides i contradiccions, però els dona mil voltes. D’entrada pot semblar una història frívola i superficial, però en realitat és un llibre introspectiu que explora sobre la pròpia identitat i la recerca sobre qui o què et fa sentir llar.

El fil conductor, doncs, és aquest vaivé d’homes amb qui la protagonista no acaba de trobar l’encaix, però hi he trobat a faltar l’efecte sorpresa. Crec, fins i tot, que com a recull de contes també hauria funcionat. Sigui com sigui, la sensació mentre vas llegint és d’estar sopant una pizza amb les amigues mentre arregleu el món entre rialles. I això és ben maco i necessari, oi?