Fa deu anys, una fantàstica minisèrie txeca Horici Ker (Esbarzer ardent), ens recordava la maldat absoluta que representen les dictadures en un context d’una ocupació nacional. Aquest serial de tres capítols i que es pot trobar a HBO Max ens recorda un episodi històric dels més fonamentals de la guerra freda. El gener de 1969, un jove estudiant d’història, Jan Palach, es va calar foc per protestar contra l’ocupació soviètica de Txecoslovàquia. L’agost anterior els tancs del Pacte de Varsòvia van envair militarment el país com a manera d’avortar allò que s’havia anomenat la Primavera de Praga, i que havia consistit, bàsicament, a obrir espais de llibertats i obertura a l’escleròtic règim socialista, i mirar d’espolsar-se la pressió russa de les seves fronteres. Els tancs van acabar amb l’intent, i va seguir una repressió modulada en diferents moments, de menys a més, que no era possible sense l’entusiasta col·laboracionisme de les elits comunistes txecoslovaques. Tot just una setmana després de la mort de Milan Kundera, seria bo recordar algunes de les seves obres –imprescindible La insuportable lleugeresa de l’ésser– que descriu precisament aquests mecanismes subtils d’enviar a la misèria i l’ostracisme tota dissidència, mentre que els governants fidels a Moscou feien veure que mantenien una sobirania fictícia. Palach, que aleshores tenia 19 anys, va cremar-se a l’estil bonzo per protestar contra aquella opressiva situació que deixava sense esperances a la seva generació. Enfront d’aquella situació tan perillosa, el règim va mirar de desacreditar el gest considerant-lo un boig, i per tant el va difamar. La mare del jove va decidir denunciar el funcionari que el va considerar així, i un equip d’advocats opositors al règim van ser els únics amb prou valor per desafiar a l’Estat –i que van ser, per això, reprimits i difamats també–. Amb aquesta trama (que referma allò que explicava Kundera a les seves obres) Horici Ker posa de relleu els mecanismes autocràtics i repressius de l’Estat en una dictadura que fa veure que es tracta d’una democràcia.
Ara bé, entre el bloc oriental, qui va excel·lir en l’art d’esclafar la seva societat civil mitjançant la por, la intimidació, la difamació i la desconfiança va ser la República Democràtica Alemanya (que no tenia res de república, ni de democràtica, i que a la pràctica resultava un protectorat soviètic). La temuda policia política, l’Stasi, esdevenia un compendi sofisticat dels horrors. Amb bona part de la infraestructura de l’antiga Gestapo –d’on procedien bona part dels seus comandaments–, la capacitat de vigilància de la població hauria fet empal·lidir el mateix Orwell. Va convertir en espies, ja fos per grat, ja fos per interès, ja fos per xantatge, en bona part de la població civil. Van introduir sofisticades tecnologies d’espionatge, i, per descomptat, va infiltrar bona part dels seus agents entre els cercles que consideraven sospitosos. Això implicava, per descomptat, l’entrenament dels anomenats “agents Romeu”, homes i dones que feien servir l’amor i el sexe per aconseguir informació, manipular persones sense el seu consentiment, crear proves falses o generar material d’allò que en deien Kompromatt per pressionar a persones normals per tal de col·laborar amb els serveis secrets de l’estat. En ambdós casos, tota aquesta generosa inversió en espionatge no tenia tant a veure en la prevenció de suposades amenaces al règim com –i potser aquesta era la raó de fons– la destrucció moral de l’enemic (és a dir, la població civil). No es tractava tant d’extreure informació com de propiciar la desconfiança profunda entre els teus companys, amics o familiars, i evitar així qualsevol bri de solidaritat que permetés una mínima organització al marge de l’Estat. Es tractava d’intimidar a qualsevol persona amb l’amenaça de fer la seva vida –i la de les seves famílies– un infern. Es tractava de destruir la seva ànima. Es tractava d’una política de terra cremada amb la intenció que, fins i tot quan el règim caigués, no hi hagués possibilitat de crear un país normal, sense un mínim de l’harmonia i confiança necessàries per crear una democràcia. Potser és per això que el nivell de repressió es va accentuar especialment als anys vuitanta, quan els jerarques tenien clar que tenien els dies comptats.
He pensat en aquests dos exemples quan La Directa –de la qual m’enorgulleixo d’haver estat col·laborador durant alguns anys– ha revelat el quart agent infiltrat entre els moviments socials del nostre país, una policia nacional mallorquina. Resulta ben galdós que un mitjà més que modest, que compta només amb els subscriptors i els mitjans del qual podrien simbolitzar-se en una sabata i una espardenya, gràcies al seu periodisme d’investigació hagi aconseguit destapar un veritable escàndol entre la indiferència dels mitjans més grans. M’agrada pensar que La Directa és com el Millenium, la revista fictícia de la trilogia que li dóna nom, de l’escriptor Stieg Larsson.
S’ha destapat l’escàndol, i en comptes de solidaritzar-se amb les víctimes, hi ha hagut una reacció estúpida per part de les xarxes socials i el mateix independentisme, on fins i tot alguns comentaris poden haver estat desagradables. I no ens hem fixat precisament en la naturalesa del cas. Aviam, aquesta policia es va infiltrar en els moviments socials de Girona. I, servidor de vostès, que viu a la ciutat, i que hi ha col·laborat tangencialment i de manera ocasional, que coneix una bona colla d’activistes de la ciutat, sap perfectament que això no anava d’investigar res, sinó que hi ha hagut des del primer moment la voluntat de la destrucció moral de l’enemic (és a dir, nosaltres). Els moviments socials de Girona tenen com a principal activitat organitzar manifestacions (com ara la de la presència del Borbó i la FDLPG), redactar manifestos, fer publicacions, aturar alguns desnonaments, fer xarxa ciutadana i –perquè no- mirar de fer de lobby entre altres entitats i la classe política local. En altres paraules, més que activistes es tracta, ras i curt, de dissidència democràtica, o en el seu cas, independentista i anticapitalista. Amb els seus encerts i errors, per descomptat, encara que amb un capteniment que els faria mereixedors de les mai polèmiques Creus de Sant Jordi. Per tant, la intenció és aquesta: inventar-se alguna cossa per justificar lleis antiterroristes (i ja en tenim l’experiència de l’Operació Estany i la invenció del cas CDRs), i generar un clima de desconfiança que els impedeixi fer la seva tasca tan necessària en una societat liberal i democràtica.
Com a Horici Ker, les autoritats autonòmiques han actuat com tots els col·laboracionistes. Negació, primer; minimització a continuació; introduir la sospita, difamar les víctimes, mirar cap a un altre costat, després; amnèsia, al final de tot. El que correspondria, fins i tot en el marc constitucional espanyol, hauria de consistir a investigar la pròpia policia, perquè és probable que hagin actuat pel seu compte (ja tenim clar de què va la policia patriòtica), o una fiscalia i jutges que, o bé no han autoritzat aquestes intervencions, o bé que haurien de justificar molt bé el malbaratament de recursos públics. El conseller Elena s’ha fet el sorprès quan potser, o bé ho coneixia (la qual cosa ja és prou greu) o bé ho desconeixia (la qual cosa el fa incompetent). I aquests són motius per, o bé propiciar la seva dimissió, o bé muntar un pollastre per intentar convèncer que resta un bri de dignitat al Consell Executiu. Tanmateix, ja vàrem veure que aquí ningú no va investigar res quan els dies posteriors al Primer d’Octubre, centenars de vehicles particulars van ser vandalitzats, se sospita per una ultradreta amb àmplies complicitats.
Quan parlem de la independència, més enllà dels sentiments patriòtics de cadascú –i l’autor d’aquest article més aviat confessa tenir-ne pocs– la seva necessitat és precisament per acabar amb aquesta autocràcia espanyola que fa servir recursos públics per espiar, intimidar i destruir persones normals. Perquè això no va de nacions, sinó de democràcia contra autocràcia, de persones normals contra una dictadura tòxica que avui representa conceptualment Espanya. La de Marlaska i la de Vox.
