Algunes nits—moltes nits—somio d’un parell de jugadors d’escacs. Són dos homes prop de la quarantena, l’un molt alt, l’altre baixet, de faccions endurides. L’un d’ells té una cicatriu que li recorre tota la galta esquerra, de l’orella als llavis. Juguen, abstrets i esmaperduts, en una cova fosca i humida, d’on brollen aigües. La cova té una pesantor, una mena d’esperit pertorbador. Ambdós homes es troben asseguts en un racó de la cova. Seuen en cadires desgastades, tan desgastades com les figures d’escacs que fan moure amb els seus dits molsuts i prematurament envellits. Al defora, un sol tòrrid s’acarnissa sobre la vegetació feréstega, rústica, i les esquenes d’homes esllanguits, bruts, trencats. Un dels jugadors d’escacs és abillat amb un impol·lut uniforme d’oficial de les SS; l’altre porta l’uniforme d’oficial de l’exèrcit espanyol, sabre inclòs.
Per l’uniforme, les faccions i la cicatriu sé que estic somiant d’Otto Skorzeny, tinent coronel de les Waffen-SS, la branca militar de les SS. Skorzeny és recordat per la impressionant operació de rescat de Mussolini el 1943—empresonat al Gran Sasso després que fos destituït pel Gran Consell Feixista. Les proeses militars d’Skorzeny el van convertir en una mena d’heroi nacionalsocialista. Després d’escapar-se el 1948 del camp on els aliats l’havien internat, va trobar refugi a l’Espanya franquista, on va morir el juliol de 1975. Durant la postguerra va exercir d’assessor militar i de seguretat a l’Argentina i a Egipte. Semblantment, va ser un nazi recalcitrant fins a la seva mort. Va participar en totes les xarxes de suport d’excombatents i de nazis perseguits per la justícia aliada, inclosa ODESSA, la major xarxa assistencial d’antics membres de les SS.
L’altre home del meu somni és el meu avi patern.
Alabès de naixement, com tots els seus ancestres, el meu avi i uns quants dels seus germans van lluitar al bàndol nacional durant la Guerra Civil. En acabat de la guerra, va poder consolidar el seu grau d’oficial que havia obtingut de manera provisional per mèrits en campanya. A finals del decenni de 1940, va ser destinat al camp de concentració de Nanclares de la Oca, a la seva Àlaba natal. Va ser part de l’oficialitat que va supervisar la transformació del camp en presó el 1947 i, en tant que personal militar en serveis especials, va continuar les seves tasques de gestió de la presó. Va ser a Nanclares on va néixer el meu pare. El personal del camp vivia al costat del convent dels germans Mennesians, que era enganxat a la presó. El convent se situava en els antics edificis del balneari de Bolen, que incloïa un casino-hotel. Avui és una escola, encara gestionada pels germans Mennesians.
La memòria familiar—i així se’m va contar—explica que Skorzeny va passar les primeres setmanes en arribar a Espanya “amagat” a la presó de Nanclares, abans d’anar cap a Madrid. Allí és on el meu avi l’hauria conegut i haurien jugat a escacs de manera regular. És una història plausible, però que ben podria ser una fantasia o una exageració. El meu avi no parlava alemany i Skorzeny no parlava espanyol aleshores. De què podien parlar mentre jugaven a escacs? Què podien compartir procedint de mons i experiències tan diferents? O tal volta eren els jugadors silents, immòbils del meu somni?
L’any 1997 vaig visitar Nanclares. Al convent de Bolen ens va rebre el germà Atanasio, que havia assistit al part del naixement de mon pare el novembre de 1949 i havia estat el confident dels meus avis. Amb ell vam visitar l’antic casino-hotel, ben conservat en format convent (la capella se situava en l’antiga sala de joc, amb frescos molt pagans i picants). L’antic balneari era abandonat però se’n feia un manteniment. Vam visitar les antigues dependències on la meva família paterna havia viscut: privilegi d’engrunes en un país de misèria de la postguerra.
Finalment, vam acabar la visita en una mena de cova on hi havia les fonts d’aigua del balneari. Era un lloc inhòspit i opressiu, de color de plom. El germà Atanasio va recordar com a finals del decenni de 1940 aquella cova servia de cel·la on s’hi tancaven els presos indesitjables. Sense lavabo, els presos havien de fer les seves necessitats als desaigües de les fonts. Recordo una mirada de pànic entre ma mare i jo. Aquella història de crueltat i feixisme descarnat—tan normalitzats en l’Espanya oblidadissa del règim del 78—, no podia explicar-se amb la lleugeresa i inhumanitat amb la qual s’explicava. No he pogut esborrar mai ni el lloc, ni les paraules, ni l’expressió de qui deia aitals paraules.
No vaig saber mai què pensava el meu pare de tot plegat. En el fons, ell als 18 anys va fugir del cotxe oficial i la vida regalada dels vencedors franquistes. Potser no ho hauria fet si hagués sabut que als seus 20 anys son pare moriria als seus braços fulminat per un infart i la família perdria els privilegis del règim. Amb tot, el silenci tàcit del que es diu i el que es calla pesa en el record. Ningú li va dir al germà Atanasio que el seu món era bàrbar i el seu pensament una degeneració del que suposadament un home d’església havia de representar. La meva mare encara callava en aquells temps per la llosa de ser de família de vençuts, mentre que el meu pare no podia dir res que no suposés una abjuració plena de tot el bagatge de vencedors del qual ell provenia.
Quan somio dels jugadors d’escacs—o una variació d’aquest somni—mon pare roman dempeus en tant que àrbitre incapaç de prendre una decisió ferma que meni a un desenllaç. La inacció el corrou mentre els jugadors d’escacs, estàtics, somouen les entranyes de la consciència.
