No és un bon moment per a l’independentisme. La resolució de la setmana anterior, en què se li retira, un cop més, la immunitat parlamentària al president Puigdemont ha estat una mala notícia. No tant per les conseqüències directes que pugui tenir (probablement poques), sinó perquè afegeix un maó més al mur de la desconfiança respecte a unes institucions europees massa toves amb els capricis dels estats. D’altra banda, en plena campanya electoral del 23 de juliol, les batusses entre independentistes partidaris de votar i els abstencionistes tampoc resulten gaire edificants. Mentre tot això succeeix, la repressió sistèmica contra els activistes continua amb la mateixa fúria de sempre, i la mateixa indiferència covarda de les institucions autonòmiques. I, per acabar-ho d’adobar, permetem repressió a la russa contra els antimonàrquics (dos policies per cada manifestant, i repressió administrativa) mentre no hi ha esma de fer passar un mal tràngol al Borbó, cap acte de dignitat agafant un micròfon i enviar-lo a la merda davant els llepons que l’envolten i les càmeres de Tele 5.

Efectivament, no podem esperar res d’una classe política que s’ha mostrat covarda i indigna (bé, sí que ens podem esperar repressió vichyssoise). És obvi que l’independentisme ha de comptar amb si mateix, i el seu enginy. I no deixar-se portar per l’emocionalitat, la consigna buida o el folklore quatribarrat. Òmnium, ni hi és ni se l’espera. L’ANC hauria d’abandonar l’estèril estratègia de les performances (i potser establir una política d’”entrisme” i infiltració als partits polítics, o crear una llista única que els atemoreixi). Els CDR ja és hora que tornin a l’acció. El Consell de la República no sabem exactament a què es dedica. Tanmateix, la política va molt més enllà de l’activisme. És més, i ara m’agradarà ser polèmic, l’activisme és només una petita part, potser la més visible, no necessàriament la més important, de processos complexos, complets, holístics, integrals.

Perquè, efectivament, sobra retòrica i manca estratègia. L’emoció fa nosa, mentre que la intel·ligència i la imaginació són més decisives. La política institucional és morta, i la política contrainstitucional (és a dir, la que ha de generar institucions alternatives, com ara la Societat de Ciències Militars), és la necessària. En un moment delicat de la guerra psicològica contra el país, cal defugir dels paranys que deixen els adversaris, erradicar el victimisme i ser capaços de crear situacions noves que ens permeti recuperar la iniciativa.

Servidor de vostès no té una gran imaginació. La majoria del que sé té a veure amb la meva condició d’historiador, perquè és obvi que en els processos d’emancipació es procura plagiar iniciatives dels moviments d’alliberament nacional que ens precediren. És per això que exposaré unes quantes –poques– idees, gens miraculoses, encara que imprescindibles per millorar les posicions.

En primer lloc, l’economia. El procés ha tingut una part molt positiva. La internacionalització de l’economia catalana ha estat tan gran que les exportacions a l’estranger ja suposen dues terceres parts del total (da dues dècades era a l’inrevés). La dependència del mercat espanyol és cada vegada més reduïda. I del 2017 ençà, les exportacions catalanes han passat dels 69.5000 M€ als 95.000 M€ actuals. En l’intent de suborn-xantatge espanyol respecte del corredor mediterrani i, sobretot, de la manca de connexions aèries amb l’aeroport, la gran oferta és l’ampliació de El Prat. Tanmateix, qualsevol sap que això no servirà per a res que no sigui beneficiar constructores florentines i aliades de la llotja del Bernabéu, mentre que Barcelona sembli condemnada a viure de l’embussament del turisme low cost. Seria molt més lògic que els empresaris catalans, en comptes de plorar i rondinar tant com ens tenen acostumats, agafessin en toro per les banyes, adquirissin una companyia aèria i decidissin les connexions directes que necessitin a Amèrica i Àsia. A tall d’exemple, fa poques setmanes, Lufthansa va adquirir la majoria de la companyia ITA airways, que té 72 avions, molts dels quals transoceànics, per 325 M € (una tercera part del que costarà la remodelació del Camp Nou). Si tu tens una companyia aèria, els destins, els tries tu. El mateix podria fer-se amb algun banc europeu en situacions difícils (de fet, sembla que quan ERC era independentista, hi van haver converses per adquirir algun banc belga) com a eina de finançament d’empreses afins i de fer aquestes coses que fan els bancs de manar sobre els governs. Tampoc no estaria de més fundar una empresa de seguretat privada que pogués actuar, en cas de necessitat, com a forces de seguretat. Òbviament, cal també crear instituts de relacions internacionals, finançats privadament, que a la pràctica serveixin per al que serveixen aquests xiringuitos, com a agències d’intel·ligència encobertes, de compra-venda de voluntats polítiques, de recerca d’aliats, de capacitat de perjudicar els interessos espanyols. Perquè sovint s’oblida que una de les principals estratègies que cal treballar és el deteriorament polític, diplomàtic i econòmic del teu adversari, en aquest cas, Espanya.

A nivell cultural, és obvi que som en plena ofensiva espanyolitzadora, seguint el model turc de crear productes d’ínfima qualitat per vendre a plataformes com Netflix, i que tracta d’aconseguir allò que Robert Kagan en deia Soft power, atractiu, blanquejament, capacitat d’influència per emblanquir una imatge internacional pèssima. El desastre que avui constitueix  TV3, amb productores cutres (i afins a l’administració) capaces de perpetrar merdes woke castellanitzades per vendre la marca Barcelona estil “Cites” és espaordidor. No fora millor invertir en productes propis i adquirir distribuïdores seguint el model d’èxit de Filmin? Si a la dècada de 1970 la burgesia catalana era capaç de crear del no-res l’Enciclopèdia Catalana o gegants com Edicions 62, no seria hora de promoure –amb diners privats– una cultura catalana i en català potent i complexa, creant un imaginari propi de projecció de modernitat i atreviment intel·lectual? No es podria haver fet servir el model Eufòria per crear una Eurovisió alternativa amb les llengües minoritzades d’Europa? Costa de creure, tenint en compte que la darrera iniciativa va ser el Diari Ara que tornaria a la tomba el Carles Capdevila si aixequés el cap? Tot plegat en una època en què les subvencions públiques serveixen per promoure el castellà (i premiar la fidelitat al poder) mentre es deixa a la intempèrie la major part de mitjans, en paper i digitals interessants. La cultura són diners, i només els artistes i creadors canviaran de llengua si això aporta beneficis. Al català no s’hi ha d’arribar per amor (sempre excessivament fràgil i evanescent) sinó per la solidesa de l’interès i els beneficis tangibles que impliquin canviar de llengua.

De la mateixa manera que Ciutadans va servir per trencar el consens del català, potser, no caldria un artefacte inventat per trencar i sabotejar qualsevol expressió del castellà? Una provocació constant, àcida i malcarada cada vegada que la Colau de torn expressi la interiorització disglòssica típica de la progressia de la indigència intel·lectual que els resulta pròpia. Es troba a faltar un Salvat Papasseit disposat a carregar-se el flamenquisme (i la seva versió actual, el reguetonisme xaró que estupiditza les noves generacions). Es pot criticar la Juana Dolores, tanmateix, cal admirar la seva irreverència, de la qual n’hauríem d’aprendre per carregar contra determinats tipus de corrents artístics que són una tortura per al bon gust, i que dissimulen la seva decrepitud amb un embolcall de de cosmopaletisme tan ranci com el solysombra que destilen.

Queda molta feina per fer, la més interessant de la qual a fora de les institucions (i sovint en contra). Especial responsabilitat tenen els qui més diners tenen, al seu torn, els principals potencials beneficiaris de la independència. Cal, tot recuperant Pere Quart, molta mala llet. Si anem a la guerra cultural, anem-hi amb tot.