Fa una setmana en aquesta capçalera vàrem publicar en exclusiva el ‘Manifest per l’extensió’. Un document signat per vuit entitats independentistes que asseguren, entre altres arguments, que a “Madrid no hi hem d’enviar mai més diputats catalans, sinó la nostra abstenció militant per la nació”.
Sigui per acció dels abstencionistes o per la reacció dels qui defensen la participació, el debat resultant d’aquest manifest no ha fet més que constatar l’atzucac estratègic, tàctic, argumentatiu i representatiu en el qual es troba l’independentisme. Tant és així, que resulta xocant comprovar com els tres grans partits independentistes s’han vist arrossegats a recuperar velles consignes per compensar unes llistes on entre els caps de cartell i les noves incorporacions -en forma de fixatges estrella- semblen fetes a mida perquè et quedis a casa i entonis el “que us bombin a tots”.
Mirin, de motius per no anar a votar n’hi ha. I alguns d’aquests els puc arribar a compartir. Sigui per esgotament, desafecció, desconnexió o la sensació d’estafa permanent, els partits independentistes han de replantejar-ho tot. Des de les cares visibles als discursos, passant per una nova manera de comunicar, no pot ser que les respostes a les proclames abstencionistes siguin una manca flagrant d’autocrítica amb una alta dosi de superioritat moral envers el votant. De gens a cap, quina aportació positiva té que el número tres d’ERC, Francesc-Marc Álvaro digui que “defensar l’abstenció és un exercici d’ignorància històrica“?
Una cosa és dir segons què en una tertúlia i l’altra és fer-ho en un espai polític necessitat d’inputs positius per activar el seu electorat. I si volen un exemple d’aquest error que truquin a la desapareguda seu de Ciudadanos, que varen omplir les llistes de tertulians i avui ni tan sols es presenten a les generals.
La millor manera de frenar el cop que pot suposar una abstenció notable que minvi la representació independentista al Congreso és agafant el bou per les banyes i fer front a l’enorme problema de manca mobilització -alimentat els darrers anys- que pateix el moviment sense dilacions, excuses i prenent decisions valentes. Perquè sense un exercici de catarsi com aquest, per molt que titllis d’ignorant el votant que aposta per l’abstenció, ell et despatxarà dient que la millor manera d’obtenir resultats diferents és fent coses diferents. I aquesta, en un espai que mobilitzava dos milions de ciutadans al carrer, és deixant sols els qui han provocat el context actual.