L’extrema dreta catalana, la incoherència del sistema

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Durant aquests dies he fet una sèrie de piulades donant el meu parer sobre com fer front a aquest nouvingut a les institucions catalanes que és l’extrema dreta catalana. Però crec que serà més efectiu si ho explico en un article, així que per aquest motiu avui comparteixo amb vosaltres aquestes línies.

L’origen d’on “plora la criatura” tant aquí com arreu de les democràcies occidentals és en la resposta a la següent pregunta: pot una opció política que no defensi ni respecti els principis de la democràcia participar de la democràcia? Molta gent, en una concepció a parer meu anàrquica de la democràcia on tot s’hi val perquè tothom ha de tenir veu inclús els discursos d’odi (fet que ja genera la primera contradicció) defensa que sí, no és el meu cas. A parer meu, no haurien de poder participar de la vida pública en democràcia per una raó molt senzilla, els principis de no discriminació que té una democràcia: no discriminació per raó de gènere, per raó d’origen, de creença, d’ètnia,… És incoherent permetre en públic manifestacions, candidatures electorals i organitzacions que es fonamenten en el discurs d’odi i alhora legislem perquè el discurs d’odi sigui il·legal i en conseqüència sigui penat. Com bé deia abans, primera incoherència.

La segona és en el mal ús públic de termes com feixisme, racisme, xenofòbia o en situar malament el que és extrema dreta del que no. I aquí és on les incoherències que ens venen de l’Estat espanyol ens han afectat també a nosaltres perquè també hem contribuït a la confusió. És feixista ser capitalista? No. És el mateix el nacionalcatolicisme que ser democristià? No. El comunisme és feixisme? No. És feixista voler assimilar culturalment una nació sencera a una altra a contravoluntat? Sí. Si l’extrema dreta moderna es compon per opcions feixistes, opcions racistes i opcions xenòfobes (i això ho remarco perquè pots no ser feixista i ser d’extrema dreta per xenòfob que de fet és la fórmula majoritària a Europa d’extrema dreta), com pot ser que opcions com el PP o Ciudadanos les considerem només de dretes?! Amb les conseqüències que després això tindrà, que és que arribats a un punt, com les consideres opcions democràtiques hi acabaràs pactant. L’imperialisme implica controlar a la força un territori, el feixisme implica com a mínim la uniformització de diversos col·lectius en un a través de la repressió i l’assimilació cultural forçada. Que les expressions màximes d’aquest concepte no ens facin obviar el seu significat real perquè fer un mal ús públic del concepte té conseqüències per la democràcia.

La tercera i de la que me n’he adonat fa relativament poc, és que un cop decideixes que l’extrema dreta té dret a participar de la democràcia “fer-se l’orni” davant una opció d’aquest extrem és ineficaç i incoherent. Un cop són el que en termes electorals es coneix com un “grup significativament rellevant” no pots no parlar-ne d’ells, ho has de confrontar com qualsevol altra opció política existent. Perquè si no, si la resta d’opcions polítiques no convencen a l’electorat i generen un desencís amb la política en general, el càstig que rebran serà també un càstig per la democràcia, ja que aquesta vindrà de 2 formes: la caiguda de la participació i el vot cap a candidatures alternatives que sàpiguen canalitzar la frustració amb el seu discurs, i és així com ha passat el que ha passat a Ripoll.

La quarta ve dels mitjans de comunicació i està lligada a la tercera. Com pots cobrir opcions com VOX i després defensar que no se’ls ha de donar cobertura mediàtica? A la que li dones cobertura mediàtica a 1 amb l’excusa de ser un grup significativament rellevant i, per tant, d’interès públic, els has de cobrir a tots els que entrin en aquesta categoria. A cada censura mal situada per part dels mitjans és una pèrdua de credibilitat dels mateixos que va en benefici justament de la pròpia extrema dreta que davant el resultat de les urnes et demostra la seva importància real i acaba aconseguint que de fet et retractis de la teva posició inicial. I en el cas de Ripoll sense estar-se de res, perquè una cosa és fer-li una entrevista perquè la nació vegi com enraona i sàpiga el que realment defensa i l’altre és cobrir-la setmanes. El que realment han de fer els mitjans democràtics és el mateix que fan amb totes les opcions polítiques, confrontar-les amb informació. La missió bàsica d’un mitjà de comunicació és informar a la població, i mentre això es respecti escrupolosament, el 4t poder farà un bon servei a la democràcia informant-nos.

I la cinquena i última, un cop assoleixen una majoria simple fruit d’haver explotat molt bé l’oposició (perquè si obtenen una majoria simple després de ser residuals i estar a l’oposició és que ho han explotat molt bé) no té cap mena de sentit témer que governin bé. Ho vaig escoltar en una entrevista de RAC1 amb Jordi Basté d’una representant d’ERC parlant de Ripoll, error. Quan s’arriba aquesta situació és el moment de ser fred, raonar i ser estratègics. Què és el que volem de l’extrema dreta, que no governin o què desapareguin com més aviat millor? Què desapareguin com més aviat millor oi? Doncs un cop t’han guanyat unes eleccions és el moment de fer un bona anàlisi de fortaleses, debilitats, oportunitats i amenaces de la nova situació política. En què és forta una opció política que passa del 10% dels vots al 31%, de no guanyar en cap mesa electoral del seu municipi a fer-ho en totes? Explotant l’oposició política, per tant, no t’interessa que facin de cap de l’oposició (fortaleses i amenaces detectades). Què en sabem de la seva habilitat per governar? Res, però si sabem el següent: no tenen majoria absoluta (depenen d’altres per tirar endavant la seva obra de govern), amb el seu discurs s’han autoexclòs de qualsevol possible pacte amb la resta (ja ni tan sols han provat d’obrir converses amb la resta de formacions) i depenent de l’escala geogràfica on s’hagi produït la seva victòria el seu programa és irrealitzable. No tenen majoria absoluta, no poden pactar, no poden aplicar el seu programa, no poden governar bé. La capacitat per governar per decret en democràcia és limitada, el més similar a això és fer-ho tenint majoria absoluta, i, tanmateix, si un grup polític amb prou representació no està convençut d’una mesura presa per decret la pot revertir des de l’àmbit legislatiu si aconsegueix una majoria per fer-ho. I amb això acabem de detectar les febleses i oportunitats.

Fortalesa: Exploten bé l’oposició, debilitats: no tenen capacitat per pactar, oportunitat: no tenen majoria absoluta, amenaça: si amb 1 regidor de 17, quatre anys després assoleix 6 de 17, quatre anys després es pot fer amb la majoria absoluta a causa de la seva eficàcia explotant l’oposició.

No hem de témer un bon govern, hem de témer la corrupció de la democràcia. De 2011 a 2027 el PP de Badalona ho ha condicionat tot a Badalona sent la 1a força política amb una majoria simple i els pactes democràtics als quals s’ha arribat entre formacions tan diferents i tan distants han generat 8 anys d’inestabilitat política fent que aquest 2023 l’extrema dreta d’allà hagi rebut el 56% dels vots i residualitzant la democràcia a Badalona. La sort que tenim a Catalunya és que aquest home, fora de Badalona ja ha demostrat que no té capacitat per projectar-se i fer-se gran, escalant el problema. Però Aliança Catalana la pot tenir, de fet ja té 2 consellers comarcals al Ripollès, només necessita que li regalem l’oposició de nou fent un govern inestable perquè passi de ser un problema local a un problema comarcal i continuí expandint-se per la nació fins que ens adonem de com els hem de confrontar i potser aleshores, haurem fet tan gran la bola per omissió i emotivitat que ja serà massa tard per resoldre-ho en pocs anys i necessitem dècades per fer-ho en haver-se aconseguit normalitzar.

El pla operatiu d’expansió des de fora ja es veu que el tenen: 3 candidatures les 3 han obtingut representació, només destinen recursos i esforços allà on saben que poden fer forat i a sobre els ha tocat la loteria en forma de creixement exponencial de la militància segurament gràcies a la sobredimensionada cobertura mediàtica tinguda… Estan mirant a llarg termini, seguint escrupolosament el model de creixement que la CUP durant 40 anys ha practicat per fer-se un forat a Escala nacional en aquest sistema polític tan tancat que és el sistema Espanyol (l’he d’anomenar així perquè malgrat ser els més sobiranistes de l’Estat som els únics que no tenim llei electoral pròpia encara). De les forces democràtiques d’aquest país depèn que no escurcin terminis en aquesta expansió perquè al final, el que els fa grans són les incoherències del sistema democràtic. Mentre no siguem independents no podem plantejar-nos si poden o no participar de la democràcia perquè Espanya ja ha decidit que sí i, per tant, hem de ser coherents amb el fet que l’extrema dreta pugui participar de la democràcia. Els hem de dificultar la seva participació en democràcia sent coherents i intel·ligents.

Perquè la població no és responsable de quedar orfe d’una oferta política convincent, ho són els polítics que volen representar-los.