Què és el feixisme? Les respostes són difícils si pretenem evitar consignes i llocs comuns. En els darrers anys, la temptació d’obsequiar amb l’apel·latiu de feixista a qui no comparteix determinats punts de vista ha fet molt per banalitzar el concepte, i a treure credibilitat a l’espai acusador. Sovint, el moviment “antifa” ha abusat excessivament del terme, i això fa, paradoxalment, perjudicar més la seva causa que beneficiar-la. Pitjor encara, aquesta laxitud en el llenguatge està empenyent a molta gent allunyada dels postulats feixistes, fins i tot persones afins amb els valors de les esquerres, a relativitzar el feixisme com a ideologia.

Tornem a la pregunta inicial. Què és el feixisme? Hi pot haver diverses dimensions en la resposta. Des d’una perspectiva històrica, podríem acotar-la a un moviment polític i fenomen concret de la primera meitat del segle i que va ser el causant de la catàstrofe humana i moral més destacada del segle. Si ho mirem des del camp de la filosofia, podríem indagar en el caràcter profundament irracional, reaccionari respecte el món il·lustrat i els sistemes polítics i socials liberals coetanis (amb totes les seves contradiccions i mancances). Des d’una mirada de la psicologia social, podríem advertir un d’aquests inquietants i recurrents moments d’histèria col·lectiva que ens acosta a fenòmens similars, com ara les guerres de religió del segle XVII, els progroms antisemites o la Revolució Cultural xinesa. Des d’una perspectiva humanística, potser la podríem considerar com la davallada a l’infern de l’aberració moral. Poques vegades s’ha definit tan bé el que va representar el feixisme històric com l’assaig sobre la banalitat del mal de Hannah Arendt o l’impactant cinéma-vérité de Claude Lanzmann en el seu maratonià reportatge Shoah, i que servidor de vostès no va tenir el coratge d’acabar-se’l.

En els darrers anys, i com cal que faci cada generació, s’estan publicant alguns llibres valuosos sobre el que es constata com a un ressorgiment del feixisme a occident. Cal parlar d’en Jordi Borràs, qui, a “Tots els colors del negre” aplica la seva mirada de fotògraf per captar l’essència de la nova ultradreta, les seves connexions internacionals i la seva ànima carronyaire de proliferar allà on es produeix un malestar social. Cal parlar de la periodista Alba Sidera i el seu “Feixisme persistent”, on ha tingut la capacitat de divulgar la terrible notícia de l’atractiu filosòfic i cultural que inspira aquest moviment entre cercles cultes i benestants a una Itàlia de vocació avantguardista, i com el sacseig berlusconià de la política italiana l’ha permès assolir un govern, i el pitjor de tot, la normalització de la seva presència i influència en l’ecosistema polític i social. Cal parlar d’en Miquel Ramos, també periodista capaç de desentrellar la connivència de la ultradreta espanyola amb els endogàmics poders fàctics que expliquen, en bona mesura, aquesta banalització del fenomen i la docilitat amb què s’ha acollit la seva entrada el ajuntaments i governs autonòmics, i com la seva entrada al govern espanyol és més que una hipòtesi factible. Una Espanya on els socialistes actuen com la fràgil República de Weimar (que va posar les bases constitucionals i la capacitat de repressió política contra qualsevol mostra d’esquerranisme o dissidència nacional) i un PP amb ferma vocació de von Papen (el polític conservador alemany que va obrir de bat a bat les portes de la cancelleria a Hitler).

Què és el feixisme? Qui això escriu, amb la seva formació d’historiador ho té clar. Es tracta de l’esclafament dels febles, dels dissidents, dels demòcrates, de les nacions vulnerables per part dels forts. Es tracta d’una llei del més fort amb les cartes marcades (atès que aquets grups i grupuscles requereixen de la participació entusiasta dels poders fàctics, els estats i les seves institucions repressives per aplicar-les). Es tracta de l’enfonsament de les mínimes regles de convivència i de la dignitat humana en una visió de la societat que recordaria a la caricatura que el nazisme va fer de les idees de Nietzsche. Potser per això la seva estètica recorda a la dels víkings, aquella exaltació de la violència primitiva en què els bàrbars ataquen una civilització aparentment decadent. En realitat, no hauríem de parlar tant de civilització decadent, sinó de societats incapaces de donar resposta a angoixes transversals ni de defensar-se de manera efectiva a la violència dels bàrbars.

Ja fa temps que vinc denunciant la creixent sofisticació d’un discurs d’un feixisme contemporani que està llegint com ningú a Gramsci i les seves teories sobre l’hegemonia. La proliferació d’aquest espai polític, sempre oportunista, compta amb alguns ideòlegs cada vegada més brillants, capaços de deixar en evidència les contradiccions d’un pensament progressista cada vegada més inconsistent. Un progressisme que ha anat abandonant l’anàlisi rigorós, les premisses racionals de la il·lustració, i que sense projecte social atractiu, es lliura a una mena de paganisme new age estèril (on l’escola n’ha esdevingut un privilegiat camp experimental). Un discurs cada vegada més superficial, incapaç d’enfrontar-se a paradoxes i contradiccions, com ha passat amb la qüestió de la multiculturalitat o un creixent dogmatisme intel·lectual.  Aquesta sofisticació intel·lectual –que sovint enllaça amb habilitats sofistes– denoten una aproximació a la centralitat ideològica amb personatges com l’argentí Agustín Laje (un politòleg i hàbil dialèctic capaç de guanyar per K.O. qualsevol interlocutor), o molts altres que qüestionen amb èxit idees com la sostenibilitat, el feminisme, la diversitat sexual, que solen fer servir amb força èxit algunes xarxes socials, al seu torn dominades per un algoritme amb un biaix ideològic cada vegada més desacomplexat.

Ara bé, aquestes habilitats intel·lectuals només constitueixen un embolcall per defensar el que sempre ha defensat la ultradreta: el supremacisme de classe, de cultura, d’ètnia i qualsevol altra cosa coherent amb una cosmovisió vertical de la societat. Malgrat que llegeixin Gramsci o Marx, o que els seus teòrics dominin més bé les regles de les discussions acadèmiques, hi continua havent aquesta pulsió per esclafar els febles i desprotegits a tots els nivells; muntar un ideal de societat on tothom tingui clar el seu estatus: ells, a dalt de tot, i la classe treballadora, les dones, els dissidents de tota mena, avall i obeint. Allò que se’n diu una concepció organicista: cervell selecte i minoritari, i les extremitats majoritàries que accepten el seu destí i fan allò que els manen. Voldria recordar que tant el feixisme italià, com el nazisme alemany, com el mateix franquisme, van ser capaços d’atreure intel·lectuals de primera divisió que legitimaven la seva concepció bàrbara de la història i despòtica de l’absolutisme.

Com dèiem, com a espècie oportunista, el feixisme prolifera en moments de crisi i incertesa i surfeja sobre onades irracionals de malestar. Cinquanta anys de neoliberalisme han trinxat occident. La crisi del 2008 ha deixat un paisatge després de la batalla que podria recordar el panorama desolador post  1929. La precarietat com a forma de vida ha instal·lat la desesperança d’una majoria social a qui se li impedeix seguir uns mínims elements de perspectives i projectes vitals. La inseguretat a tots els nivells: econòmica, identitària, cultural, social, familiar, existencial, converteix el ressentiment com a combustible que impulsa aquesta gran involució que vivim.  Per moltes corbates o doctorats que porti la ultradreta, el seu projecte de societat i nació és clar, i pot resultar atractiu a qui voldria trencar-ho tot en un acte d’afirmació autolesionadora irracional. I l’esquerra? Sap on vol anar?