Els hiperracistes

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Darrerament les xarxes socials catalanes es troben molt agitades. Podria semblar que s’hi troben sempre. Amb tot, l’observador pacient es deu haver adonat que han augmentat les difamacions i l’odi d’ençà que els resultats de les passades eleccions municipals no van ser els que el règim del Vichy Catalán s’esperava. La intensitat de l’insult, la difamació i la cancel·lació d’aquests darrers dies pot deixar bocabadat a qui viu al món real. La més petita crítica política és resposta amb tanta violència verbal i atacs personals que no costa d’imaginar que quan això s’escampi al món real enfonsarà una mica més la pobra convivència que ja tenim.

La victòria de Sílvia Orriols a Ripoll i el seu ascens polític han desfermat una cacera de bruixes, una onada de cancel·lació com feia anys que no es veia a Catalunya. Tots els sicaris sistèmics de la neoautonomia han sortit a fer les demolicions personals més salvatges possibles contra Orriols. Els exabruptes i les flatulències cerebrals s’han convertit ràpidament en amenaces físiques i veres batalles campals entre detractors i defensors d’Orriols i el seu partit, Aliança Catalana. Entremig de tant de soroll, ha estat impossible de saber exactament qui és Sílvia Orriols i què pensa. Orriols tampoc ho ha facilitat, atès que es troba immersa en l’acció-reacció de les xarxes socials i ha de vetllar constantment per sobreviure a la cancel·lació i setge que sofreix. No puc desitjar a ningú els estralls del cancel culture, sigui quin sigui el seu pensament i el seu ideari polític.

A l’epicentre de la cridòria eixordadora contra Orriols hi ha les acusacions d’islamofòbia, racisme i feixisme. Orriols és un producte de Ripoll, un indret no solament estrany sinó també fracturat pel trauma de ser la ciutat d’origen dels terroristes que van perpetrar els atemptats a les Rambles de Barcelona l’agost del 2017. A aquest trauma, s’hi barreja el fervent patriotisme d’Orriols i el seu independentisme ferm contra el règim de Vichy—obviarem aquí el fet que al seu equip hi hagi en Jordi Aragonès, cosí del president Pere Aragonès i claveguerista professional. En qualsevol cas, Orriols s’ha convertit en una mena de mesura de totes les coses a la Catalunya de la derrota. Encara més: qualsevol cosa que diu i fa provoca un devessall de comentaris a favor o en contra que paradoxalment molt de tant en tant fan aflorar alguna veritat amagada.

Ha estat el cas de l’enèsim atac i acusació de racisme que ha rebut Orriols. Jordi Magrinyà, un dels artífexs de l’esfondrament de la CUP de Barcelona a les eleccions municipals de 2019, ha sortit amb una insubstancial crítica al fet que Orriols repartís fuet durant la revetlla de Sant Joan. Per a Magrinyà, això és islamofòbia. Fa mitja vergonya haver d’analitzar un comentari tan estrafet com aquest, però encara fa més vergonya que hi hagi hagut una onada de suport i de validació del comentari de Magrinyà. Entre d’altres, els periodista valencià Miquel Ramos ha sortit a dir que l’acció d’Orriols encara era més greu perquè això excloïa una inexistent “comunitat jueva de Ripoll” i, per tant, el fuet era antisemitisme.

Ah, ja ha sortit l’antisemitisme.

Quan vaig ser director fugaç del setmanari El temps, al meu despatx a València, Miquel Ramos em va sotmetre a un tercer grau per escatir si el meu judaisme implicava sionisme. Si continuem llistant elements de l’esquerra cupaire dels Països Catalans, David Bou de La directa va veure el meu nomenament a El temps com un blanquejament del sionisme; el periodista David Segarra es va expressar en línies semblants; i Simon Vázquez, editor de Tigre de paper, va ser més directe i em va titllar directament de genocida. Tots ells, naturalment, van expressar les seves sensates i fonamentades opinions a les xarxes socials. El terme sionisme és el comodí emprat per no haver de dir mai judaisme. Encara no fa ni un mes, un cupaire de Girona, va afirmar sense despentinar-se que “la família Vilallonga no amaguen que siguin uns tarats desequilibrats (a part de ser uns racistes i uns sionistes a sou d’Israel).” Això venia arran d’un linxament de rerefons netament racial que el regidor de la CUP de Llagostera va procedir a fer contra mi després que ell tingués un mal perdre sobtat (i que evaporés més d’un 60% dels votants de la CUP local). Així i tot, mai m’hauria imaginat que posessin la meva senyora mare al sac jueu. Els cupaires sempre en saben molt més que tots nosaltres.

Tornant a en Miquel Ramos—que ha estat qui ha tret l’espantall de l’antisemitisme contra Orriols—, fa més d’un any a l’inici de la guerra a Ucraïna, va estar defensant el suposat nazisme del president ucraïnès d’origen jueu Volodímir Zelenski. Ramos concloïa que Ucraïna era un niu de nazis i que això, d’alguna manera, justificava la invasió russa. Una cerca recent dels seus tuits mostra que Ramos ha estat exercitant el clic al botó d’esborrar i queden pocs exemples de propaganda antisemita de regust prosoviètic. Molts d’altres cupaires de renom van dissertar àmpliament sobre aitals fonamentades tesis. Són els mateixos que ara creen una mena de polèmica de xarxes socials al voltant d’un fuet embolicat d’islamofòbia i antisemitisme. En realitat, quan s’animen els surten les classificacions racistes de tota la vida mentre ens fan passar bou per bèstia grossa.

Alguns tenim molt clar que, en el nostre model de societat, tothom hi té cabuda. També tenim clar que en el model de societat de l’hiperracisme cupaire només hi tenen cabuda alguns—ells i els seus.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga
Borja Vilallonga és periodista i historiador. Ha estat professor a la Columbia University i a la New York University. Col·laborador en diversos mitjans catalans, americans i israelians, ha dirigit breument el setmanari El Temps.