El passat dissabte, 17 de juny, va ser un dia històric per a Girona. Lluc Salellas, amb una estudiada simbologia expressada en l’espardenya tradicional de les cerimònies, jurava el seu nomenament com a batlle de la peculiar ciutat de Girona. En una setmana dedicada a la Sílvia Orriols de Ripoll i a l’enèsima operació d’Estat que ha robat (amb poca sorpresa de la meva banda) per tercera vegada unes eleccions al cap-i-casal, pocs s’han centrat en el que resulta, potser, l’acte més transcendent del dia. El jove Salellas, (38 anys, només superat per Quim Nadal, que tenia 31 quan va accedir a la batllia de la ciutat), és l’únic d’allò que, per simplificar-ho, podríem anomenar com a “esquerra independentista” que governarà una ciutat gran (i no només parlo des d’una perspectiva demogràfica). I la “peculiar ciutat de Girona”, en la situació actual d’ofensiva de l’estat contra l’independentisme (i de l’independentisme contra l’independentisme), esdevé així una mena de reserva espiritual de la catalanitat il·lustrada, una mena de Kamtxatka, aquesta regió siberiana estratègica en el conegut joc del Risk, reducte des del qual podria ressorgir un republicanisme que necessàriament hauria de renovar-se.

No parlaré de les virtuts de Lluc Salellas. Ens coneixem des de fa quinze anys, i no en podria ser objectiu en la seva descripció. Com que tampoc no li conec defectes, la cosa queda equilibrada. El que sí que podria explicar és que el seu nomenament com a batlle té un cert regust de revenja històrica. Perquè és evident que en l’atmosfera es podia percebre l’esperit del seu pare, Sebastià Salellas i Magret, que va morir prematurament, a 59 anys, precisament un 28 de maig (data de les eleccions que han empès el seu fill a la batllia) de 2008. La victòria del seu fill té un component de justícia històrica que la major part de catalans desconeixen.

Sebastià Salellas (Tià Salellas, com el coneixia tothom) va ser un personatge peculiar. En un país normal, amb una indústria audiovisual com cal, li haurien dedicat una sèrie. D’orígens modestos, de perdedors de la guerra, de ben jove va ser un activista social, amb grans aptituds i coratge personals. Militant antifranquista, proper al MIL, que va passar de la CNT clandestina a ERC, que com bona part del progressisme de la ciutat, també va acostar-se al PSC, que va participar de tots els nuclis d’agitació política de la Girona rebel, coincidint en el conegut centre social del Carrer Muntanya amb personatges de llarga trajectòriam posterior com el cantautor Josep Tero,  l’escriptor Antoni Puigverd, la militant política Irene Rigau, l’anarquista de l’Escala Manuel Dídac Piñeiro “bombetes”, el llibreter Guillem Terribas o l’historiador Salomó Marquès, va estudiar tard, accedint a la Universitat per la prova de majors de 25 anys, acabant la carrera de dret als 31, i esdevenint un dels més destacats advocats de la ciutat (fundant el seu propi despatx, probablement un dels més famosos de Catalunya que ara porta el seu fill Benet amb altres associats). Va portar casos molt mediàtics, tot i que va destacar, per damunt de tot, com a activista social, defensor dels drets humans i dels treballadors, així com dels immigrants. De fet, el vaig conèixer quan havia col·laborat en les mobilitzacions contra les polítiques de privatització educativa que va engegar el primer tripartit. Paral·lelament, havia estat regidor a l’Ajuntament a la primera etapa de Quim Nadal, passant al corrent d’Esquerra Socialista com a corrent crític del PSC quan aquest partit es va negar a crear grup propi dins les corts espanyoles

Un dels casos que més van captar l’atenció del públic, i que més maldecaps li crearia tant a nivell personal com professional va ser la defensa dels acusats de l’Operació Garzón. El 1992 les clavegueres de l’Estat van fer una ràtzia contra el moviment independentista, amb la falsa acusació de terrorisme, que va portar a desenes de militants a ser detinguts, empresonats i torturats en una mena d’assaig general del que encara fa avui mateix l’Estat amb l’independentisme com a pràctica generalitzada del lawfare i repressió preventiva que caracteritza Madrid i els col·laboradors locals. Va ser un vergonyant muntatge policial que comportà, especialment, empresonaments i tortures que dotze anys després va implicar una condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans a l’Estat, quan ja tot el mal era irreparable. Un Estat que va fer tot el mal que va poder en una d’aquestes ignomínies repugnants que ens demostren la necessitat de la independència com a una qüestió de simple necessitat de seguretat política i jurídica.

Ara bé, el que va resultar més vergonyant va ser que el 2001, en el marc d’un acte sobre la llei antiterrorista a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona amb un dels torturats, Marcel Dalmau, una part de les forces vives de la ciutat connectades estretament amb l’Estat, van llençar una campanya de desprestigi (i actes d’espionatge) contra l’advocat i el seu entorn. Les pressions van fer el seu efecte, i Salellas, que feia de professor associat a la UdG des de 1991, no va ser renovat en el que va constituir un acte de censura que encara taca la història de la facultat. I aquest desgreuge encara resulta pendent. Personatges públics com Xavier Besalú van reclamar el que és de justícia, la creació d’una càtedra que recordés el personatge. Malgrat que bona part dels seus antics companys de facultat eren a un dels enterraments més multitudinaris que es recorden a la ciutat –i jo tinc l’honor d’haver-hi estat– es va trobar a faltar una esquela de la institució acadèmica.

En bona mesura, el nomenament com a batlle del seu fill petit l’hem d’entendre com a una dolça revenja. Potser és la victòria dels valors que va representar aquest personatge històric en l’actual moment negre de mediocritat i covardia política. Una llum de futur en la foscor present. Ningú no en dubta pas que les coses no li resultaran fàcils al nou batlle, en un Estat que odia Catalunya, i Girona amb un plus d’animositat. Les referències d’en Lluc a un altre il·lustre batlle, Carles Puigdemont, també representen una declaració d’intencions. No coincideixo exactament amb les mesures que proposa la coalició electoral “Guanyem”, que representa una amalgama dels moviments socials de l’esquerra independentista de sempre, així com d’aquesta mena de tripartit amb Junts i ERC que no és que tinguin precisament un model de ciutat atractiu. Probablement –i és inevitable– cometrà errors (que espero no siguin massa irreparables) i tindrà alguns encerts. Tanmateix, la gestió del dia a dia, complexa en una conurbació de 150.000 habitants no ens ha de fer oblidar que hi ha quelcom que també es juga: la dignitat, un model de societat, una idea de política i una actitud brucespringstiniana de No surrender.  La capital espiritual de la República necessita oferir esperances al país. Bona sort!