Com tot a la vida, sovint és necessari rebre una bona hòstia per despertar. Amb l’exercici de sentit d’Estat d’Ada Colau i el seu espai electoral, crossa de l’acord entre PSOE i PP, ja són tres els cops que ha rebut l’independentisme d’un moviment que posa per davant les elits madrilenyes que els vots dels barcelonins.
L’any 2015 es varen beneficiar de les clavegueres de l’Estat per guanyar les eleccions a Xavier Trias. El 2019 van fer mans i mànigues per impedir l’alcaldia d’Ernest Maragall amb els vots de l’extrema dreta de Manuel Valls. Aquest 2023, doblant l’aposta que varen fer quatre anys enrere, han regalat els seus vots al bipartidisme que deien combatre per, de nou, frenar de totes totes que hi hagi un partit independentista a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona.
Mires enrere, dones un cop d’ull a l’hemeroteca, i hom no pot evitar preguntar-li directament a Esquerra per quin motiu, després de l’episodi del 2019, va decidir virar cap a una estratègia enfocada a apartar Junts de l’equació i abraçar els comuns. No és una opinió, és un fet: els comuns són el principal soci del Govern. I el resultat, d’aquesta gran estratègia són 300.000 vots menys a les eleccions municipals i el govern català amb menys suport parlamentari de la història, 33 diputats de 135.
L’hòstia de tot plegat és tan gran que el famós ‘que us bombin a tots’ es queda curt. Quants cops més han de rebre perquè obrin els ulls i deixin de ser la crossa del govern PSOE-Podemos al Congreso? L’estratègia no ha funcionat, ni funcionarà mai, perquè la gran diferència que hi ha entre l’espai espanyolista i l’independentista és que els primers tenen clar que mai s’ha de cedir a les pretensions i aspiracions de les forces republicanes. Es diguin Esquerra Republicana, Junts per Catalunya o CUP.
Una hòstia més. L’enèsima. I ara anem a les eleccions generals amb una crida massiva a l’abstenció.
Mirin, s’equivoquen els qui creuen que amb el que ha passat a Barcelona l’independentisme es mobilitzarà per art de màgia. Són els mateixos que deien, amb la seva falsa superioritat moral, que “l’independentisme no deixarà de votar perquè l’alternativa són PP i Vox”. Si continuen sent incapaços de demostrar lideratge, unitat, valentia i determinació la derrota és segura.
Potser l’independentisme es pot permetre un 23-J amb uns resultats pobres com a toc d’atenció del seu electorat, però no pot arribar a les eleccions al Parlament amb la possibilitat que una majoria alternativa governi el país des de Madrid.
Toca arremangar-se, ser humils i agafar les regnes del context polític que vivim. Noves fórmules per a nous temps. Nous lideratges sense la motxilla del rencor.
