El cony d’Ariadna

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

On és la profunditat? A la pell. Amb el pensament, però també amb l’epidermis, així és com hem de llegir “Ariadna. Una interpretació queer”. Filosofia sensorial i literària. El filòsof i escriptor xilè Ricardo Espinoza Lolas és conscient, tal com ell mateix apunta en la introducció, de la rigidesa d’una raó que tendeix a tancar dins freds calaixos; explicar les teories filosòficament és mostrar un “real” buit, per això l’autor escriu amb un estil literari i eclèctic. María Zambrano vaticinava que “la filosofia hauria d’apropar-se a la poesia per superar la fractura pensament-realitat”, i aquesta és la manera amb què s’expressa aquest llibre que acaba, literalment, amb un poema.

Escriptura radical, erudita i volcànica que, amb vivacitat, ens agafa pel coll, pel braç, per la cintura i ens acompanya durant totes les pàgines que s’endinsen en Ariadna, com ja han fet autors com ara Homer, Hesíod, Ovidi, Catul, Walter Otto, i sobretot Nietzsche, que li dona veu a la mortal, però és Ricardo Espinoza qui n’agafa el relleu, la repensa, i amb un petit gest (“Posar-se submisament de bocaterrosa davant dels petits fets”, que diu Nietzsche), amb una subtilesa fina com un canell que gira per posar la clau al pany del text, l’autor obre una porta perquè entri un nou aire que despentina el mite, transformant Ariadna en el personatge cabdal. “Ariadna. Una interpretació queer” comença mostrant-nos una Ariadna filla de Minos, abandonada per Teseu per esdevenir companya i amant de Dionís fins a convertir-la en l’autèntica protagonista. Ariadna i Dionís, i no a la inversa com fins ara; ella és la veritat de Dionís; el Déu necessita la mortal. Ariadna melic del temps. Ariadna dinàmica i flexible que no es deixa determinar pel gènere. Ariadna laberíntica, però l’única que té el fil mitjançant el qual poder entrar al laberint per només, des de dins, sortir-ne sent-ne conscients, trencant les cadenes de tota mena (socials, polítiques, personals, però sobretot les capitalistes) que ens lliguen i empresonen. Ricardo Espinoza lluita perquè ens deixem “ariadnejar”, que ens sentim travessats per ella, la clau del vincle amorós i afirmatiu amb qui, mitjançant l’acte sexual, la profunditat s’expandeix per la pell. El fil d’Ariadna convertit en una corda de funàmbul on dos cossos enfilats ballen damunt el buit de l’existència. Sense xarxa.

Grecia, Laberinto, Deseo, Hoy, Baile, Toro, són alguns títols de les parts d’un llibre que s’erotitza a mesura que avança, fins al punt que les últimes pàgines s‘obren com cames que mostren el capítol final: Coño. Si Nietzsche destaca d’Ariadna “les orelles petites que escolten la nova música que ens farà ballar amb peus lleugers”, Ricardo Espinoza n’emfatitza el cony. “¡En el principio fue el coño!”, reivindica, així com el quadre “L’origen del món” de Gustave Courbet. Cony que acabarà penetrant Déu. Cony com a real que perfora i ens permet afirmar la vida en la seva fugacitat; l’Etern Retorn revisitat en clau femenina.

Ariadna és la distància material que mou el desig, el moviment que facilita el trànsit de l’odi a l’amor, de l’abisme a la felicitat, i roda, i torna-hi. Coherent en fons i forma, el llibre flueix amb dinamisme intern com demostra el fet que s’obri amb el poema de Nietzsche, Lamento de Ariadna, en què Dionís li diu a una abatuda Ariadna:

Tienes orejas pequeñas, tienes mis orejas:
¡mete en elles palabras prudentes!
¿No hay que odiarse primero, cuando se debe amar?…
Yo soy tu laberinto…

i es tanqui amb un poema, del propi Ricardo Espinoza, que giravolta el de Nietzsche (filòsof adorat per l’autor, no per casualitat el seu pròxim llibre serà “Nietzsche y el Laberinto de Ariadna”). I el Lamento de Ariadna esdevé una Alegría de Ariadna* en què els versos mostren un Dionís rendit davant d’una Ariadna excitada, juganera i feliç. I la Mortal i el Déu ballen. I el llibre balla. I la  música que se’n desprèn envaeix els lectors que, en finalitzar el llibre, sentim els peus més lleugers.

*… Tus pies ligeros,

Tus orejas pequeñas,
Sólo acontecen cuando follamos y eres desde mi coño.
Tu sed de laberintos deja de ser.
Todo abandono que nos lamenta se re-
dime ahora en mi cuerpo.
No puedo parar de reír mientras más me excito y deseo.
Te deseo.
Me deseo.
Ahora a mí me toca dar las gracias.