Reflexions de juny

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Ara que la temporada s’ha acabat i pensant en la planificació del curs vinent, cal imaginació i criteri, més que diners o el que permetin les estretors del ja famós pla de viabilitat. Encara lluny del nivell exigit a Europa, convindria una bona sacsejada en una plantilla que ha guanyat títols amb un onze titular just i millorable i una banqueta que no assegura solvència. Per tant, a banda de fair-plays i dubtosos dispendis milionaris en temps de fallida, convé accelerar l’ascens d’alguns joves i despatxar gent a qui ja coneixem els límits. Un cop analitzats, simplement, no donen el nivell que requereix un Barça competitiu, si és que volen crear-lo sense demora. Veurem si són capaços d’afrontar la desitjable sotragada sense necessitat de comissions d’intermediaris.

Amb el serial Messi, passi el que passi, ja hem viscut l’escenificació que dues parts esperaven per quedar bé. La trobada del pare amb el president en dia festiu ha servit per enviar un missatge conciliador a la parròquia, com si haguessin fet el que podien i quedessin a expenses d’allò que no controlen, sigui la morterada de diners d’Aràbia Saudita, sigui el dictat del dolent de la pel·lícula, el tal Tebas. Pel camí, Laporta ha sabut aprofitar la gran cortina de fum que tot ho tapa a partir d’un fet irreversible: El Barça i el fenomen argentí viuen condemnats a entendre’s, a perllongar el seu recorregut junts. Tant se val ara o quan arribi la retirada. Cas que opti pels diners, la diplomàcia blaugrana té ara un ampli marge de temps per treballar sense pressa. Amb el primmirat Tebas, dues constatacions. Primera, va certificar una supina incapacitat fent la vista grossa mentre la gentola que tots sabem enfonsava el Titanic blaugrana. I segona, com devia ser el forat que no el tapen ni que toqui tothom el dos, una altra realitat de traca.  

La segona Champions femenina torna a ser el triomf d’un fantàstic equip, d’un bon projecte, ben planificat i executat, i d’uns valors, aquí sí, que enamoren. Mai no hem sentit expressar a un futbolista deïficat la solidaritat d’Alèxia quan es treia el barret davant la pallissa en autocar dels seguidors desplaçats a Eindhoven. Detalls com aquests generen fervor i afecte per mostrar la sensibilitat d’una generació de futbolistes superlatives en tots sentits, virtut que les ha fet avançar exponencialment en ben poc temps entre el gaudi i el reconeixement general.  

El play-off d’ascens del Barça Atlètic, que ja triga en recuperar formalment el nom, es va viure dissabte sense el tremp degut. S’havia d’emplenar el Johan malgrat la cobdícia del soci que va reservar places sense ocupar-les finalment i s’havia d’aturar els brots feixistes que, de tant en tant, reapareixen a la graderia. No tot era Luismi Cruz, sinó demostrar la voluntat i ambició d’ascendir generant les condicions necessàries. Una oportunitat perduda que evidencia la llista de prioritats, on mai no figura el filial.

Del front extraesportiu, vessant ja obligada, s’han conegut certes novetats que no mereixen oblit. Al final resultarà que el muntatge amb Negreira no buscava una tèrbola pau amb el poder arbitral, sinó que servia per a desviar fons del club cap a butxaques de particulars. Si d’això no en fem un escàndol, res ja no mereix moviment de resposta. La sospita s’ha cronificat. Més d’un llest aprofita el Barça en benefici propi i ve de lluny, que un dèficit espantós no es crea a base de mala gestió i administració deslleial. Hi ha desig d’esmunyir la gran vaca i atipar-se amb els beneficis particulars. No passem mai de la sospita per investigar, de la mosca al nas sense acabar d’espantar-la, però els precedents i les notícies acumulades, malgrat s’escombrin sota la catifa, fan versemblant l’existència de, per exemple, fons de rèptils que han servit per comprar voluntats i aprofitats del periodisme, ben pagats per remar a benefici dels corruptors. No s’ho podien pagar ells, clar, havien de recórrer al finançament del club. Només queda la certesa que mai no en traurem l’aigua clara. 

Com tampoc esbrinarem, parlant de sinistres espècimens, si el comissari de l’estat major de les clavegueres de l’estat menteix o no amb les acusacions formulades. Ja s’han encarregat de tapar les acusacions de Villarejo sobre espionatge al Barça, els informes passats al govern Rajoy o la involucració del Madrid en la corrupció arbitral. Naturalment, amb el club-estat per definició, amb el pilar bàsic de l’Espanya histèrica pel desig d’independència no s’hi juga, no fos cas. I amb els tripijocs habituals de l’ésser superior de la llotja del Bernabéu, menys encara.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca