Junquerisme i extinció

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Des de fa pocs anys, una sèrie literària de ficció sembla sacsejar les aigües tèrboles de la política catalana. La psicòloga del Born, un personatge, voldria pensar que inventat, fa servir una falsa doctora, una psicoanalista argentina especialista en teràpies Gestalt, addicta al sexe i les astracanades, que malgrat aparèixer a Barcelona per la porta del darrere i sense papers, ha tingut la capacitat d’infiltrar-se en les nissagues que remenen les cireres a la ciutat, i que a la manera de les novel·les d’aventures, deixa en pilotes l’establishment i l’establishmentet. Editades per Pedra de Llamp, amb un editor real al darrera, en Pablo Odell, un enigmàtic catalano-patagònico-gal·lès instal·lat a Les Planes d’Hostoles a la mateixa casa on Carla Simon va rodar el seu Estiu de 1993, la identitat real de la psicòloga argentina, nominalment Noèlia Arrotea, és tot un misteri. Alguns damnificats per les seves revelacions han barrejat alguns possibles noms de persones que formen part del mateix món polític, periodístic o literari. Poc importa, la realitat és que són llibres que literàriament estan força bé i podrien resultar tan àcids, i alhora addictius, com els de la saga de Pepe Carvalho, l’inoblidable detectiu privat creat pel gran Manolo Vázquez Montalbán, un dels altres grans descreguts que afortunadament apareixen publicant llibres, perquè la salut d’una nació es comprova per la seva capacitat de sacsejar les tèrboles aigües de la política, la societat, la cultura o qualsevol altre àmbit.

El misteri, potser no és tan important com sembla. Fins i tot, he arribat a pensar que la psicòloga realment existeix, i que la doctora Noèlia Arrotea, o quelcom semblant, arribi a fer autoficció (si és que existeix una ficció que, per resultar creïble, requereix de plagiar realitats). En qualsevol cas, dono fe que disposa d’informació de primera classe, perquè revela dades d’alguns personatges reals (sovint camuflats canviant una lletra del seu cognom) que servidors de vostès coneixia, i que, per contra, no són de domini públic. De manera que, com que sóc historiador de deformació considero que aquesta saga literària representen un material de primer ordre per captar en profunditat aquest moment històric, amb les seves escadusseres grandeses i abundoses misèries, i que permeten, més que explicar, diagnosticar les malalties mentals del nostre país. Ja sabem que una literatura com la nostra, pel que fa a la novel·la negra (de proximitat), mai un policia pot ser l’heroi o el protagonista, perquè és evident que l’experiència ens demostra que portar una placa els converteix en enemics, sinó que han de ser detectius privats, o com en el cas d’aquests llibres, psicòlogues, és a dir, detectius de l’ànima.

El darrer llibre de la sèrie que ha caigut a les meves mans ha estat el setè, La Marca de Caín,  centrat bàsicament en les intimitats d’Esquerra Republicana de Catalunya. La mateixa ERC addicta a autoesporgar-se periòdicament, a disposar d’una ideologia erràtica i inconsistent, i a fer tot el possible per gestionar de la manera més matussera possible quan assoleix quotes de poder. I, el nivell de detall que l’autora exposa sobre la tercera, segona i tercera línia dels personatges és per sucar-hi pa. És cert que aquest no és un llibre d’investigació periodística, perquè hi ha força dades que difícilment poden demostrar-se. Sí, en canvi, fa les delícies dels historiadors, perquè precisament la ficció permet exposar veritats que no poden ser verificades. I qualsevol periodista (i em consta que és així) en pot extreure petroli dels personatges reals que circulen pels dos centenars i mig de planes que es poden llegir fàcilment en tres tardes.

I si ens dediquem a ERC, la tesi del llibre, i la tesi de qualsevol observador mínimament amatent de la realitat, és que l’opció del junquerisme, aquesta orientació personalista d’un partit que mai, des de 1936 no havia arribat a assumir tant de poder, pot portar-lo a l’extinció. La barreja de misticisme, espiritualitat sublimada en política, pensament erràtic, oportunisme i persistència en l’error, ha aconseguit destrempar l’independentisme i banalitzar les institucions catalanes, reduïdes a una mínima expressió que fa bona la cita de Josep Tarradellas (un ex ERC penedit), que “en la vida es pot fer de tot, tret del ridícul”. De fet, dimarts passat, poc després de l’hòstia monumental que les urnes i la desafecció d’un independentisme rebotat els suspengués l’examen amb una pèrdua de 350.000 vots, va sortir Pere Aragonès a una roda de premsa. Recordo que hi havia certa expectativa. Feia hores que corria el rumor que anunciaria una remodelació al govern per desprendre’s d’alguns dels consellers i conselleres a qui la seva evident manca de competència comprometien les expectatives de supervivència. Parlem de Tània Verge, responsable del discurs wokista, a imatge i semblança del practicat per una Hillary Clinton que va portar el Partit Demòcrata a l’abisme i va pràcticament empènyer a Donald Trump a fer-lo president; parlem de Laura Vilagrà, responsable del ridícul espantós d’unes oposicions a la funció pública pèssimament organitzada (i paradoxalment subcontractades a una empresa privada de negre historial) i d’un Josep Cambray que ha abocat el sistema educatiu al caos. I tanmateix, amb un discurs incomprensible de poc més de deu minuts, el president va dir… patata. Ni remodelació, ni eleccions anticipades, ni cap altra gest mínimament normal en la situació límit en la qual es troba. Una crida a un front de no se sap ben bé qui contra no se sap ben bé què. Al final, la cosa queda en subministrar oxigen a un govern zombi que, a partir de promeses incomplertes (no hi ha hagut moció de confiança a mitja legislatura); fracassos inapel·lables (taula de diàleg) i iniciatives inútils que ningú no vol ni entén (acord de claredat), persevera per exercir com a cavall de Troia de l’independentisme i que ha fet, mitjançant una pèssima gestió, que les institucions catalanes esdevinguin una veritable zona catastròfica.

No cal ser Einstein per comprendre que al darrere d’aquesta incomprensible estratègia hi ha el Doctor Junqueras, l’home escollit per deconstruir l’independentisme per la via de la desmoralització col·lectiva. Junqueras, un personatge peculiar, sembla addicte a un misticisme de la derrota. En la seva obra de govern hi ha un còctel indigest de resignació cristiana, idealisme woke, absència de projecte, i privació total de realitat. Un còctel perfecte per inocular el virus de la depressió individual i col·lectiva.

Només cal veure què ha passat en espais que havien estat puntals de la nació. TV3 ha esdevingut una caricatura: marc espanyol (qualsevol collonada a Múrcia té més rellevància que coses importants que passen a Perpinyà); superficialitat (la informació internacional, un dels punts forts dels antics telenotícies semblen dictats per Hillary Clinton); adoctrinament woke (donant com a vàlids fenòmens socials controvertits). L’educació, en base a l’assumpció acrítica d’experiments no contrastats i conscientment sense cap protocol d’avaluació ha sumit en el caos les aules del país i generat una agitació social difícil de controlar (en només dos cursos hi ha hagut tantes vagues com en la darrera dècada i mitja). La política cultural és inexistent, més enllà d’adherir-se a modes prescindibles, fer massa cas de personatges mediocres o patrocinar descaradament el que queda de l’Star System de la televisió. La política lingüística ha caigut en una deriva de biligüització que la degrada d’estatus i de qualitat. La Policia es troba completament lliurada a la Vox borbònica. Podríem seguir, amb una presidència irrellevant i (no fent cas a la màxima de Tarradellas) ridícula, incapaç del mínim gest de dignitat davant la repressió monàrquica.

La política junquerista de posar l’altra galta i de rendició davant la repressió la podríem qualificar de suïcidi nacional assistit. Aquesta peculiar manera d’aplicar criteris religiosos a la política ens mostra clarament com una mala política (i uns pèssims polítics) afecta a la continuïtat de la nació, que en teoria hauria de resultar un espai d’identitat col·lectiva on la ciutadania s’hauria de poder sentir-se còmoda. Tanmateix, aquesta contemporització amb l’enemic, aquesta obsessió per la bilingüització social, d’empeltar el catalanisme amb el nacionalisme hostil i totalitari hispànic, a la pràctica, representa un desnonament de la catalanitat, l’expulsió vers la intempèrie de la ciutadania.  Un desastre. Una hecatombe. En aquesta època de mil·lenarismes, els ecologistes gretathunbeguerians ens parlen de rebel·lió o extinció. I la realitat és que l’única manera d’evitar l’extinció d’una nació mil·lenària és decretar una ordre d’allunyament contra un partit i, sobretot, contra la cosmovisió que ara guia la política catalana. La psicòloga del Born acaba de disseccionar aquest espai, potser amb elements massa gore fins al punt de ferir sensibilitats. Tanmateix, ens trobem davant un problema existencial extremadament greu. Extinció o rebel·lió. I em sembla que la segona opció resulta la més convenient.