Anagrama publica en català una novel·la curiosa, “La plantilla“, de la narradora danesa Olga Ravn, traduïda per Maria Rosich. Es tracta d’una escriptora relativament jove, nascuda el 1986, i abans només havia publicat una altra novel·la, “Celestine” (2015). És possible que hagi tardat gairebé deu anys en editar la segona precisament per l’estil precís i ultracorregit que li és propi. No obstant això, no hi ha artificialitat en aquest cor de veus que pertanyen a una colla d’éssers desorientats que orbiten al voltant d’un planeta llunyà que es diu Nova Descoberta encofurnats en una nau que es diu Sis Mil.

Novel·la psicològica i de ciència ficció a la vegada, no decebrà als fans de Lem o Conrad. La seva originalitat més gran consisteix en què cap dels personatges del relat sap qui és ni si està exactament viu, entre altres coses perquè per saber si un és viu li caldria saber què és la vida. I d’aquí surten les preguntes que es fan aquests tripulants: està realment viu algú que és a punt de morir? Pot estar viu qui no ha nascut ni tampoc morirà? Pot estimar algú que morirà un ésser simpàtic amb pigues que no morirà ni ha nascut ni està fet de carn? Actualitzar o formatejar la ment d’un ordinador és matar una consciència? És la vida una forma concreta de memòria? Se suposa que alguna mena d’ens supervisor està recopilant i escoltant les declaracions d’una sèrie de tripulants molt diferents entre si. Alguna cosa ha passat a bord, però no sabem què ha passat. Com a la novel·la “Polaris” (2015), de Fernando Clemot.

Tampoc no sabem qui parla ni qui escolta. Se suposa que algú en un futur es formarà a través d’aquests enregistraments, però tampoc no sabem exactament ni a on ni per què. Sabem que hi ha robots que es pregunten què significa ser humà, com el mític comandant Data, d’Star Trek La Nova Generació. Sabem que hi ha una dona amb els cabells platejats que és dues dones. Sabem  que aquesta plantilla habita bàsicament en dues sales, una amb veus i l’altra amb objectes d’origen extraterrestre per a evitar que els viatgers es tornin catatònics tot enyorant la Terra.

Aquests objectes incongruents ens recorden les coses estranyes i valuoses que els exploradors prenen de la Zona a la novel·la “Stalker”, dels germans Strugatski, també versionada pel gran Tarkovski, i no és precisament poc tarkovskiana la poesia visual que empra Ravn per a mantenir l’interès de la seva narració fragmentada, curosa i intrigant.

Els membres de la plantilla busquen olors i textures familiars, no paren de preguntar-se què és viure, què és haver nascut d’una altra criatura, què són la carn i els errors i què són els paisatges i la mort. Un dels tripulants és l’encarregat de la funerària, crema cadàvers, gestiona rituals i resseteja androides, i declara que la pudor de socarrim li agrada perquè li recorda una cuina acollidora o el dia en què va néixer la seva filla.

El robot que parla a la declaració 049 espanta els seus companys humans perquè és capaç de plorar. Em recorda un robot d’un relat d’Asimov que s’entesta a aprendre a escriure relats i al final assassina el seu propietari perquè ha escoltat que planeja arrencar-li les capacitats cognitives necessàries per a practicar la literatura.

A la declaració 098, el mateix robot deixa anar un pensament igualment crucial: sap que ha estat creat però admet que està viu perquè s’està creant a sí mateix. Ha deixat d’obeir per a desautomatitzar-se. És més dòcil i menys problemàtic que un humà, o senzillament més econòmic de mantenir? Heus aquí una possible definició de consciència: autodisseny, autoconstrucció, autonomia explorativa. I tot això enmig d’aquest debat tan agut sobre si les Intel·ligències Artificials faran les sèries i les històries a partir d’ara, en substitució dels enutjosos autors, que volen cobrar i menjar. Dubto que un robot escrigui com Olga Ravn, perquè la contradicció poètica es pot arribar a imitar, però no assolirà mai cert nivell d’expressivitat il·lògica. Qui em vulgui entendre que escolti un guitarrista flamenc japonès i després vagi a Granada.

“La plantilla” té dos temes centrals: la vida i el treball. Per què intentem ser humans i per què fracassem en aquest intent. No es tracta d’una novel·la d’aventures estel·lars, sinó d’un text que participa a parts iguals de la poesia i l’escultura verbal. Ja esperem la propera novel·la de l’autora i també esperem que no tardi deu anys en acabar-la i publicar-la. O potser sí que els hauria de tardar…