Nostàlgia del futbol

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En sec, com si fos una ordre d’obligat compliment, ha tocat sentir nostàlgia del Camp Nou i apressar-se a un adeu forçat, d’un sentiment d’aparador social. Tal com el coneixíem, ha durat 65 anys, tres dècades justes més que Les Corts, el temple del creixement exponencial. Les catedrals duren segles, però aquí hi ha pressa per a explotar-la, traure-li els quartos als turistes i als privilegiats de les llotges VIP. A cada pas ens allunyem del futbol popular, festejant amb el negoci i l’entreteniment, els dos nous motors de l’invent. En temps d’esplendor, l’Estadi era un Liceu que poc o gens agradava als ancestres que l’inauguraren. Massa fred, excessiva llunyania, pèrdua d’aquell caliu bàsic en l’apedaçat coliseu anterior, el que havia servit per convertir el barcelonisme en fenomen de masses, en referència simbòlica del país. En 35 anys, Les Corts va viure dues dictadures, una República fugissera i la trencadissa de la guerra civil. La metamorfosi accelerada d’una capital catalana que res tenia a veure de la inauguració al tancament. El Camp Nou continuarà dempeus, just al mateix lloc, i no sembla gaire escaient dedicar-li obituaris, ara que vol entrar en les condicions que exigeix el nou segle, tan antitètic al sentir popular. Com el màrqueting dicta fins a les emocions, ens han obligat a rememorar les nits inoblidables, els gols que encara ens acompanyen en la memòria, sempre selectiva. A l’hora del record, ningú pot imposar la prevalença de remuntades, nits màgiques, manetes o enfrontaments de qualsevol caire. En tot cas, i aquest és el denominador comú, cadascú recordarà fins al final dels seus dies el primer cop que hi va posar els peus, experiència iniciàtica transcendental per a qualsevol aspirant a militar entre els devots de la causa culer. Aquesta és la gran nit, la tarda inesborrable, el dia que deix petjada.

Potser aquest atac de sentiment induït tingui a veure amb la incertesa, amb la incògnita de no saber, vist el panorama, com serà el Barça quan torni de l’exili a la muntanya. Potser la cerimònia de diumenge fos fruit d’un record nostàlgic mig disfressat, la recreació de les millors jornades futbolístiques de les nostres vides, del mateix club, viscudes sota la batuta de Guardiola, Messi i un grapat de jugadors amb qui resultava fàcil identificar-se. Professionals que, per fi, van excel·lir en el difícil art de representar-nos a la gespa exactament com desitjaríem, amb el talent, el compromís i el grau d’esforç precís. Ens pot l’estètica, sí, i aquell Camp Nou i aquell Barça significava instal·lar-se al paradís a cada trobada. Potser d’aquí vingui el rampell de voler un comiat exagerat, operístic, que no caldria si et prens Montjuïc com un breu parèntesi.

Només li faltava a la jornada el comiat de Busquets i Alba, cortina final, ara sí que han plegat tots i cadascun d’aquells que ens feren feliços. Ara sí que s’estrena una altra època, marcada avui per la transició de noms i els números vermells, la recerca d’un nou equip potent i les estretors marcades per les calamitats de gestió viscudes. Convindria una reflexió sobre el declivi dels grans jugadors, saber com planificar l’adeu o arribar a un pacte abans de fer-nos mal mútuament, però tampoc aplicarem la lliçó en el futur, que això és futbol i tota experiència sembla arribar de noves. Passades les celebracions de comiat forçat, continueu treballant, que queda una feinada pendent. I ens pot la curiositat de certificar qui decidirà la nova plantilla amb el cap clar i les idees nítides, sense que marquin l’agenda els representants de torn i les sospites de comissions. Que no s’arronsin quan pensin traspassar qui sigui menester a la recerca de diners, que ho facin convençuts que els desterrats del Camp Nou mai no tornen a triomfar.

D’acord, pel mateix preu siguem optimistes, però no perdem mai el sentit de l’autocrítica. La Lliga d’enguany és, en efecte, un primer pas i ara ha de jugar un paper fonamental la sapiència, el coneixement dels responsables forçant la imaginació al màxim i sense allargar més el braç que la màniga. Una combinació diabòlica que val per al futbol, val per al bàsquet i per continuar el funambulisme com a entitat. Tothom ignora com ressuscitaran l’economia, però continua sense importar, que això és futbol, territori d’emocions, sentiments i memòria selectiva. Guanyeu potencial i competitivitat amb un 20% menys, a veure si sou veritablement excel·lents en la complicadíssima tasca encomanada. Criteri, l’únic clau roent on aferrar-te quan no disposes d’un ral i et queda mitja casa encara pendent de construir. I a pregar que no se t’ensorri per confiar-te i creure que ja has superat el pitjor.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca