“Finalment ha tornat la tranquil·litat. S’ha acabat el renou, han desat les banderoles, i la histèria ja no hi és. Després del caos d’unes eleccions generals, la normalitat.”—E. Escurçó Negre, Partit Escurçonista
El 18 de setembre de 2017, en plena ebullició del procés, vaig escriure a El Periódico l’article “La futura Catalunya neoautonómica”. L’article va tenir una molt mala rebuda—en un moment de triomfalisme absolut, “ho tenim a tocar”, “el món ens mira”, “jugada mestra”. Hi afirmava que si els separatistes no guanyàvem, es crearia una neoautonomia catalana i que l’opció plausible de la derrota tindria unes conseqüències devastadores per a la nació. Malauradament, per culpa de la traïció covarda i tacticista dels nostres líders, vam ser derrotats i la neoautonomia es va consumar. A sobre, la neoautonomia que avui ens governa ha estat creada i desenvolupada per les forces polítiques dites independentistes, tot col·laborant amb els grans partits espanyols i les seves sucursals catalanes.
Els resultats de les eleccions municipals de 2023 són la consumació de la neoautonomia i el Vichy Catalán. El procés ha quedat oficialment clausurat—per si algú encara en tenia dubtes. La tutela espanyola de Catalunya, amb la participació activa i voluntària dels partits polítics processistes, s’ha consolidat. El nacionalisme ferm i el votant calcinat per les mentides i traïcions van mostrar el seu menyspreu vers la neoautonomia tot exercint l’abstenció activa. Els partits processistes han obliterat gairebé un 42% dels seus votants, el gran èxit de la derrota i la desmobilització. Gràcies a això, el PSC, tot i perdre vots comparat amb les darreres eleccions (2019, 768.478; 2023, 712.949), ha pogut maximitzar els seus resultats i convertir-se en la primera força neoautonòmica d’ordre i tranquil·litat.
La derrota global de l’independentisme no serà ni analitzada, ni valorada, ni meditada: tant CiUx com ERC treballen per salvar els mobles com sigui. La CUP no sap on va ni què fa. Les letals actuacions i gesticulacions d’aquests partits són la causa primera i última de l’abstenció. Les acrobàcies d’ERC els ha costat tota la feina feta en els darrers anys. La mà fèrria, tirànica de Junqueras ha anat irradiant els polítics més vàlids i ha deixat els personatges més grisos, viscosos i acrítics. CiUx es pot consolar amb un tímid creixement als municipis on ha evitat els experiments i amb la victòria pírrica de Trias a Barcelona. Es va presentar amb un programa d’ordre, de la mateixa manera que ho va fer el PSC arreu i de manera consistent. Aquesta és la vera clau de les eleccions municipals: l’ordre.
Els catalans que van anar a votar el 28 de maig van votar estabilitat i acceptació del mal menor de la neoautonomia del Vichy a fi de poder viure amb uns mínims viables—engrunes per avui, fam per demà. És una pulsió absolutament comprensible. La política és una xarxa de confiances i pactes. Quan la xarxa s’esberla, el ciutadà és abocat a l’escepticisme. Quan la política no solament no compleix sinó que destrueix l’essència de la nació, el ciutadà és abocat a l’abisme. El processisme es va bastir sota la premissa que la independència era a tocar i havia de ser progressista i d’esquerres. CiUx la va abraçar i es va desnaturalitzar. ERC va créixer gràcies a aquesta premissa. I la CUP va ser la garantia de radicalitat patriòtica però també de gelosa vigilància de l’ortodòxia de la premissa. Durant el procés ningú va ser capaç d’entendre—servidora inclosa—que la transversalitat patriòtica requeria d’una forta, fortíssima dreta catalana separatista. Amb el temps, la cacera de bruixes va menar que qualsevol tímid intent de dreta catalana fos etiquetat de feixisme de manera automàtica. Aquesta cacera encara dura i no ens permet ni d’entendre la situació, s’ha impedit la pluralitat de l’independentisme i no s’ha pogut sortir del catau que nosaltres mateixos ens hem cavat.
La cacera de bruixes s’ha materialitzat de manera clara contra Sílvia Orriols d’Aliança Catalana i el Front Nacional. La violència periodística i institucional contra aquests partits és preocupant. Sense que encaixin en la definició de l’extrema dreta—i menys encara de feixisme—, els collabos del Vichy Catalán han gastat grans esforços per vilificar-los—tot pervertint el ver significat de l’antifeixisme. Ni Vox ha rebut aital violència i cancel·lació. La victòria aclaparadora d’Orriols a Ripoll demostra que tant el nacionalisme ferm com la dreta catalana existeixen i cal que existeixin. És cert que Aliança Catalana i el Front Nacional tenen obscurs personatges al darrere. Per exemple, Jordi Aragonès—cosí del president de la Generalitat—és qui mou els fils a Aliança Catalana. Prové de l’entorn del que en argot del clavegueram polític s’anomena “la Família”, això és, l’entorn de Jordi Pujol. Per la seva banda, el Front Nacional és controlat per Jordi Casacuberta, un senyor que col·lecciona la propietat d’unes quantes sigles electorals que empra a conveniència mercenària. És una dreta catalana vilificada, però també amb els peus de fang pels llasts que arrossega d’origen.
La derrota del 2017, la neoautonomia, el règim col·laboracionista del Vichy Catalán, la bunquerització d’aquest règim, la decadència intel·lectual nacional, l’ofec del sotapaís, i ara l’abstenció nacionalista i la cerca última d’ordre i tranquil·litat. Es tractava d’independència o barbàrie. Hem tingut barbàrie.
El mas de Josep Pla que tot català porta dins és més necessari que mai.