De fa ja uns quants anys, les roses són la meva obsessió, material i espiritual. Com va dir Rodoreda tot parlant del jardí de la casa a Romanyà de la Selva on vaig néixer i créixer: “L’única flor: roses de categoria.” Avui, en una altra casa—la casa dels Vilallonga a Llagostera propietat de la meva senyora mare—custodio els rosers que la meva àvia va plantar fa més de 60 anys. Per bé que el meu avi en va tenir cura i dedicació extremes durant els seus darrers 15 anys, la rosa va ser sempre la flor de la meva àvia. La línia rosa que travessa el jardí familiar de cap a cap és possiblement el símbol més poderós del nostre petit hortus conclusus mediterrani que fa cinc generacions que els Vilallonga cultivem i embellim. Quan cada primavera les roses esclaten en mosaic de colors, hi ha una història passada que torna al present. Vells i nous rosers conviuen en harmonia. Ensems, teixeixen un relat novell. Els venerables rosers caiguts de sobte es tornen jovenívols i tornen a néixer de la ferida que els va segar la senectut. No debades, la rosa és la flor mística per excel·lència, la flor del secret i del misteri, de la mort i del renaixement. La mirada es pot perdre dins els plecs dels seus pètals quan s’intenta d’albirar aquest secret al cor de la florada. Mai s’hi arriba del tot—com mai s’arriba del tot a la vida veritable.

Vaig créixer al jardí on avui els meus fills juguen. També vaig créixer al jardí que Mercè Rodoreda i Carme Manrubia van crear i plantar a la casa El Senyal de Romanyà. Ambdós jardins no podrien ser més contraposats. Mentre que el jardí familiar de Llagostera és ordre i tradició, el jardí de Romanyà era l’intent de civilitzar el bosc. El projecte de Rodoreda i Manrubia era i és impossible. Vaig créixer batallant per mantenir i preservar aquella idea. A més, Rodoreda va deixar descrit aquell jardí impossible a les seves obres de maduresa; això encara feia la tasca més difícil. En el fons, el moment precís que ella va descriure va expirar aviat. La ruptura entre les dues dones va suposar l’abandonament del seu projecte comú que era el jardí. Les roses de categoria—més de 40 rosers—van anar morint sota el pes del bosc i la muntanya que reclamaven el que era seu.

Quan els meus pares van comprar aquella casa l’any 1984, el bosc de les sureres s’ensenyoria entre esponeroses plantes de jardins civilitzats i delicats. Rodoreda va abandonar El Senyal el 1979 i Manrubia ho va fer el 1980. Aquella casa només podia ser el seu projecte de vida en comú: sense Rodoreda la casa no tenia cap sentit. Quan Manrubia va triar els meus pares per ser els custodis finals de la casa del seu record dolç i enverinat, la tasca de regeneració que hi havia al davant era titànica. Aquells anys 1984 i 1985, els meus pares es van lliurar a la recreació del jardí fruit de l’amor d’aquelles dues dones. Manrubia els visitava, cada dia, baixant la gran escalinata del jardí tot recitant el Cant espiritual de Maragall—el cant del misteri de la nova naixença en la mort.

El jardí de Llagostera sempre ha viscut en la lleugeresa de la parsimònia, de la immutabilitat, i dels canvis imperceptibles. La meva missió és la de ser fidel a l’esperit que els meus ancestres van definir en aquest clos. Com si fos un marmessor, em limito a la preservació i als canvis imperceptibles. Darrerament, però, hi ha hagut molts de canvis, la majoria forçats pel cicle de mort i renaixement. Amb tot, l’esperit del jardí roman inalterat. Aquests dies la flor preferida del meu avi, el ceilan, es prepara per la florida. Sempre coincideix per la festivitat de la Pentecosta, que també és la festa major de Llagostera. El llessamí que cobreix la paret nord del pati és ja un tapís de flor blanca i de perfum que envaeix cada racó. Queden encara restes del perfum de les flors del taronger, mentre que la línia rosa domina el jardí i ens revela el camí dels misteris. Les herbes medicinals tradicionals dels jardins monàstics i renaixentistes, sota l’ombra protectora del llorer i l’olivera, són generoses i forneixen el rebost dels estadants de la casa. El jove roure malda per aclimatar-se tot recordant l’avet que va expirar no fa molt—el canvi necessari perquè res canviï. Silvanus, des del seu catau malvolent, esguarda cada moviment, amatent de la distracció del jardiner i de la mà de Déu per provocar algun estrall. L’heura dionisíaca del mur l’abraça i va cobrint, lentament, les pedres velles del casal.

Mentre dormito sota la magnòlia, vera emperadriu del jardí, recordo els estius mediterranis a Romanyà. La lleugera brisa del mar s’enfilava per les Gavarres i endolcia l’ambient feixuc del capvespre que arribava. L’aire gronxava les fulles de l’arbre que, malgrat tot, dominava el jardí: la feréstega alzina surera. Sota el cel blau “clapat de fulles, ratllat de branques”, meditava en els misteris que a penes podia comprendre tot llegint Demian de Hermann Hesse. A la nit, com en Ramon i la Maria de Mirall trencat, pujava al teulat de la casa per estirar-m’hi i convertir-me en el firmament celestial tot esguardant una “lluna, rodona com una taronja, […] quieta voltada d’un mar de núvols negres.”

Tot això penso en veure la meva filla jugar en el mateix lloc on jo vaig jugar a la seva edat, on la meva mare va jugar a la seva edat, i on el meu avi va jugar a la seva edat. La baula de la tradició, de l’etern retorn i de la recapitulació se’m fan presents com un llampec. No puc distingir “els arbres que s’acostaven al cel i el cel que s’acostava als arbres.” Les roses es desfan, el secret és revelat, un minut és una eternitat, el devessall de records es fonen en una simfonia de veus ignotes, i els meus morts m’agombolen en un renaixement impossible dins el jardí de totes les infanteses.