El relat blanc

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Mai no hem estat pendents del que faci el màxim adversari. Tot i reconèixer el joc de vasos comunicants entre Barça i Real Madrid, tenir-los com a mirall de referència constant ha causat, històricament, més mal que bé. Sobretot, quan el barcelonisme comprava, per pura ingenuïtat, el relat que sempre intenta marcar la poderosa maquinària de l’estat, versió mediàtica d’excusa futbolística. I com el Madrid, si cal recordar-ho, és el primer club-estat de la història i un pilar espanyol disposat a brillar sota qualsevol règim que toqui, segons definició de Raimundo Saporta, resulta fàcil picar els hams que acostumen a parar. La seva força és descomunal a l’hora d’imposar l’agenda de prioritats a tot un estat, siguis o no de la seva corda o àrea d’influència. Aquesta temporada hem viscut una diferència substancial, gens comentada fins ara. Tan aviat com l’equip de Xavi Hernández va començar a traure el cap de l’aigua, les campanyes de tota mena s’han succeït de manera formidable, amb un poder d’artilleria que riu-te’n de les batalles reals. Això del futbol és la guerra simbòlica per altres mitjans, prou ho sabíem, però enguany s’han batut registres d’intensitat sense que calgui esmentar gaires exemples emprats per allò que Guardiola definia com a ‘central lletera’, soldat de brega i trinxera sempre disposat a complir les ordres de la superioritat. En aquest cas representada per l’home més poderós d’Espanya, tampoc cal insistir en les evidències. Fixeu-vos en la quantitat de llenya cremada en els darrers mesos, des del cas Enríquez Negreira (que no era la compra de partits que ells volien que fos) al ridícul vídeo acusant el Barça de ser l’equip del règim franquista, passant per contínues lamentacions sobre l’arbitrarietat antimadridista del VAR, andròmina en principi creada per impartir justícia. Fins que el president blanc, clar, va decidir que era contrari al seu ordre natural de les hegemonies i aquesta tecnologia li complicava l’existència.

Com amb qualsevol ingredient saben fer un plat, en sec han aprofitat el detestable episodi viscut a Mestalla per traure’n profit immediat. El Madrid mai no s’ha distingit com a estendard de causes humanistes, ni l’importa un rave la pervivència del maleït racisme als estadis, però no ha dubtat a aprofitar l’avinentesa. Tant se val l’històric de greuges viscuts i patits des dels camps de futbol per una societat que s’ho hauria de fer mirar, siguin de xenofòbia, d’atemptat contra les minories (compteu-hi la catalana), d’homofòbia o qualsevol altra xacra social que el lector vulgui sumar. Quan encara tenim ben presents els episodis de Valverde i Yabusele, han sabut disfressar els crits contra Vinicius per a iniciar una croada nacional a tota metxa que s’ha desinflat en 48 hores, un cop vist i comprovat quin era i és l’autèntic propòsit de la nova ofensiva, gens innocent. Aquest cop, però, tothom ha picat l’esquer, fins i tot Lula, que l’ha atrapat al vol per marcar més distància encara amb el seu predecessor Bolsonaro en clau interna brasilera. Tot és política, queda clar, i aquí, la relliscada. Florentino aprofitava l’ocasió per sortir a palestra, ell, que no surt gaire, no fos cas, i deixar clar que la intenció no és altra que collar els àrbitres, canviar els caps dels estaments arbitrals, llençar un pols a LFP i RFEF per a recordar-los que el Madrid no està disposat a perdre el tracte habitual de preferència i avantatge sistemàtic. Per a ell i els seus acòlits, això del racisme és l’excusa gairebé perfecta del moment. Ni tenen intenció de canviar-ho, ni els motiva una legítima aspiració de millora social, d’erradicar la misèria moral dels estadis i procedir a una tasca educativa, correctora, digna. Els motiven els seus interessos i prou.

De fa temps, l’únic que els ocupa consisteix a recuperar el poder perdut i enguany, tornem-hi, s’han empipat de valent amb la revifalla blaugrana i les postres ofertes per Guardiola eliminant-los d’Europa. Per tant, s’han posat a la feina. I, de pas, recordar-nos que no convé seguir el corrent que dicten des de Madrid, no fos cas que acabis atrapat a l’esquer, pescat i sense oxigen per a respirar. Això del relat oficial és ja vell com la humanitat, estri emprat per l’estat i el seu ambaixador esportiu des de temps dictatorials. No es pot jugar amb certa idea sublimada d’Espanya, la seva. Ho han de deixar sempre clar perquè el Madrid els representa com ningú, d’aquí que no admetin gaires bromes ni dissidències. Trist, usar l’espantall del racisme per obtenir beneficis arbitrals, però a ells el fi els hi justifica els mitjans. També en aquest cas. Cal vigilar, no fos que passin la nova factura als distrets, als beneits ja massa acostumats a pagar els seus excessos. El llop s’ha tornat a vestir de xai i el barcelonisme n’hauria de prendre nota.

- Publicitat -