La degradació de la conversa pública

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Sóc conscient que les xarxes socials comporten més maleficis que beneficis, i que particularment, hi ha qui considera que twitter podria ser assimilat al pecat capital de la ira. Tanmateix, com que el catolicisme posseeix la virtut de conèixer bé les pregoneses de l’ànima humana, em confesso pecador reincident amb propòsit d’esmena. Potser amb els anys i l’experiència, miro de mossegar-me la llengua i administrar les ofenses alienes en forma d’ironia, o en casos greus, de bloqueig. També miro de posar-hi distància en debats de 280 caràcters que no aporten ni els matisos, ni els arguments, ni les raons necessàries per construir coneixement. Imagino que són signes dels temps que indiquen un mala època per a la conversa pública, el debat asserenat, l’intercanvi d’idees, la dialèctica i la tertúlia anterior a l’atemptat de Sarajevo del 1914.

Ara bé, malgrat les meves prevencions, fa cosa d’un parell d’anys em vaig emprenyar. En una entrevista que m’havien fet sobre l’anarquisme passat i present, algú va qüestionar que jo tingués res a dir. La seva raó era que jo no era un activista llibertari, ni tan sols un anarquista. Vaig contestar fent servir el comodí de la ironia, tot explicant que havia passat un quart de segle de recerca acadèmica sobre la qüestió, que hi vaig dedicar la meva tesi doctoral, hi havia publicat mitja dotzena de llibres, uns quants articles acadèmics, i a més, mantenia excel·lents relacions amb anarquistes històrics, que sovint m’havien obert les portes a espais amarats raonadament de suspicàcies. I un quart de segle m’havia permès construir documentadament, no només unes anàlisis (que en el terreny de les humanitats són sempre discutibles i necessàriament revisables), sinó que també em veia autoritzat per emetre les meves opinions, que com ja explicita el terme, solen tenir un component inequívocament subjectiu. Normalment, la ironia no només no convenç als fanàtics, sinó que més aviat els exalta, i d’una manera maldestra i inquisitorial va desautoritzar que jo tingués dret a emetre una opinió si no formava part del club. Batussa, bloqueig i punt final.

Fa pocs dies ha tornat a passar. Després d’un article –d’anàlisi política– sobre les divisions internes del feminisme entre (anem a simplificar-ho) un feminisme clàssic que cerca la igualtat social, legal, familiar, professional… entre sexes, i uns nuclis amarats de la cultura queer, que sovint implica enfrontaments molt durs entre activistes trans i feministes (simplifiquem de nou) de tota la vida, vaig tornar a ser desautoritzat pel fet de no ser dona. Vaig estar temptat de nou de fer servir el comodí de la ironia i contestar  l’acusadora que no sabia si em sentia dona, i qui sap que, remetent-nos al principi legal vigent d’autodeterminació de gènere, potser havia esdevingut una dona trans mentre teclejava el referit article. Com que ja tinc l’experiència que, com ens recordava el sinistre personatge Jorge de Burgos a la novel·la d’Umberto Eco El nom de la Rosa, l’humor és percebut com a manifestació diabòlica per als il·luminats religiosos, i es corre el risc d’acabar a la foguera pública a (de moment) les xarxes socials, vaig decidir reprimir-me.

Els homes tenim dret a opinar de feminisme? Vaig a ser una mica sofista… Els egiptòlegs tenen dret a opinar dels ritus funeraris dels antics egipcis, tot i no pertànyer a cap dinastia faraònica? La Carme Junyent té dret a opinar de la situació del Swuahili (és especialista en llengües africanes) malgrat ser blanca i de Masquefa? Els animalistes tenen dret a defensar els drets dels animals,… malgrat que a priori no corrin cap perill d’ésser cuinats? Els historiadors no tenim dret a analitzar el comerç d’esclaus malgrat no ser ni esclaus ni comerciants? Podem opinar sobre polítics i advocats, malgrat no siguem polítics ni advocats? Els filòsofs tenen dret a escriure sobre les religions, malgrat no siguin creients?

El subjectivisme neoliberal ens ha portat a una situació en què els sentiments subjectius passen per damunt de qualsevol consideració racional. La fe de l’activisme s’imposa damunt els fets més o menys objectius de la ciència o els camps de coneixements. L’experiència s’imposa com a condició necessària a la documentació, l’especulació filosòfica, o fins i tot l’exercici d’empatia. Els qui ja fa temps breguem en el creixent camp minat de l’acadèmia i els debats d’idees, assistim a una veritable pandèmia de subjectivisme ploramiques i de discomfort teòric. La cosa no para d’expandir-se a partir del moment en què la teoria crítica de la raça i el relativisme cultural de factura postmoderna va anar colonitzant els campus nord-americans al llarg de la darrera dècada. La censura, la cultura de la cancel·lació, la susceptibilitat extrema implica vetar temes, aproximacions, conceptes, paraules i fins i tot pronoms han convertit l’educació, la cultura, la discussió política en una experiència similar a la de traginar ampolles de nitroglicerina per un pedregar. Les universitats, que precisament tenen com a funció fundacional la confrontació lliure d’idees i la construcció de pensament lliure de dogmes, estan endinsant-se en una època obscura, on la por, la suspicàcia i l’autocensura podrien recordar a la involució de societats que abans havien estat liberals, com ara fa cinc dècades, l’Iran anterior a la teocràcia dels aiatol·làs.

Com hem arribat a aquest punt? Teories, des de les conspiratives a les burocràtiques, n’hi ha per a tots els gustos i colors. Ara bé, la realitat és que la neoliberalització dels esperits, l’assumpció dels valors del narcisisme individualista i la infantilització social generalitzada ens ha dut a enaltir els sentiments i abjurar de la raó; a promoure el romanticisme de la irracionalitat a la raó il·lustrada. I en aquest sentit, vivim una mena de retorn a la fe. Una fe sense religió organitzada, on la ferma creença en determinats axiomes veta qualsevol discussió pública que expressi disconformitat respecte la nova ortodòxia. El filòfof italià Augusto del Noce assenyalava durant la dècada de 1960 que la secularització aparent del marxisme, i la seva reconversió en una mena de nihilisme neoburgès amarat de relativisme moral i cultural, havia acabat per desorientar filosòficament les esquerres. I vet aquí, unes quantes dècades després com aquesta mena de nova religió amb cultes a la individualitat acaba assumint estratègies intel·lectuals sectàries.

En qualsevol cas, la trista realitat és que avui és pràcticament impossible una lliure i desacomplexada confrontació d’idees, un debat filosòfic sobre qüestions sobre la dona, la condició humana, les desigualtats, les discriminacions, el racisme o qualsevol altra qüestió controvertida. I en aquest sentit, el capteniment dels uns podria recordar a la intransigència dels cristians d’Alexandria dels segles IV-V, que van decidir calar foc a la seva imponent biblioteca i, ja de pas, a la seva filòsofa i bibliotecària Hipàtia, perquè no respectava les creences que constituïen la seva veritat absoluta, en contra de la pretensió universalista del coneixement més o menys objectiu. En qualsevol cas, com ja també denunciava l’historiador Tony Judt al seu testament polític El món no se’n surt, aquesta atomització social a partir del confort del jo i de la capelleta, ha acabat amb qualsevol possibilitat d’una conversa política normal, fecunda i productiva. I twitter no deixa de ser una acta notarial que ens ho confirma a diari.