Llegir Aterratge (Club Editor, 2023) ha sigut especial. Abans de començar el llibre ja sabia que no em deixaria indiferent. No tenia gaire clar què m’hi trobaria i la premissa inicial no m’acabava d’atraure del tot, però m’agrada com escriu Eva Piquer, les sensacions que em desperta, la claredat amb què s’expressa; i malgrat que no sempre estic d’acord amb el que diu, m’agrada com ho diu i sovint em fa reflexionar. Per això sabia que més d’hora que tard aquesta novel·la acabaria aterrant a casa.

Tenim la mania de classificar els llibres per gèneres i quan ens trobem amb un que ens resulta inclassificable ens bloquegem i sovint no sabem gaire del cert com definir-lo. Amb els anys, he après que precisament els millors llibres són també els que més costen d’explicar, perquè més enllà de la trama, el que de debò importa és com ens han fet sentir. I quan es tracta de posar noms i cognoms als sentiments, les paraules es fan difícils, a vegades fins i tot insuficients. Crec que, en certa manera, amb aquesta novel·la Eva Piquer ha intentat definir els seus propis, de sentiments, Tot Allò que un dia li va pertànyer, que va viure en primera persona i que després d’uns anys encara arrossega. Per explicar-ho, s’inventa un personatge, de qui no sabem el nom ni l’edat ni amb prou feines les circumstàncies, només que és una dona, que té fills, que transita per un dol després de la pèrdua d’algú estimat i que ara intenta espolsar-se la tristesa de sobre i tornar a començar. Tot això ja és prou informació per sentir-nos-la propera i acompanyar-la a cada pas que fa, sempre des de la veritat gens disfressada de les típiques frases d’autoajuda optimistes i de peu de foto d’Instagram.

Però això no és tot. La protagonista —que alhora és Eva Piquer— troba el refugi en els llibres i la paraula, però també en la història de Gregory Fletcher, un pilot d’avió de l’exèrcit nord-americà —ara advocat— que el 1973 es va veure obligat a fer un aterratge d’emergència a  Sólheimasandu, Islàndia. Els fets són reals. A dia d’avui encara es poden veure les restes de l’avió in situ i ha esdevingut una atracció turística, malgrat que arribar-hi no és cosa fàcil. Piquer narra aquests fets tal com són després d’un intercanvi de missatges amb Flecther, qui li va donar permís per contar la seva experiència amb l’única condició que no la ficcionés. I així ho ha fet. Però què uneix l’aterratge literal de Fletcher i l’aterratge emocional de la protagonista? La supervivència i el ressorgiment. D’una manera enginyosa i metafòrica, l’escriptora vincula aquestes dues històries que li serviran per tancar una porta i obrir-ne una de nova, per renéixer després d’un aterratge forçós que no mata físicament però sí emocionalment. Un aterratge prou afortunat per sortir-ne il·lès, però prou malparit per deixar-te amb l’ànima feta miques.

Com us deia, Aterratge em resulta inclassificable, perquè Eva Piquer fa un exercici metaliterari molt interessant en què realitat i ficció es juxtaposen, però sempre amb la certesa que allò que estàs llegint és més aviat palpable que eteri. Narra la història de Flecther, però també es narra a si mateixa. I no se n’amaga. Tampoc crec que ho pretengui. Autoficció, en diuen ara. Però bé, no voldria posar més etiquetes. Així que potser prefereixo deixar-ho al gust de cadascun de vosaltres.

Per a mi, el que és bonic d’aquesta novel·la és la transparència amb la qual descriu el dolor. Vaig tenir una sensació semblant fa unes setmanes quan vaig llegir Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan. Piquer, enigmàtica i lírica, i De Vigan, més directa i punyent; a totes dues les caracteritza la sinceritat desmaquillada, tal com és i tal com raja. Per això les poso de costat. En totes dues s’hi percep la importància i la intensitat dels records. A Aterratge hi ha flashbacks a la infantesa que ens ajuden a situar la història. Detalls que han quedat dintre seu i que no vol deixar anar. Coses, moments, gestos que algun dia la van definir i la van fer ser qui és ara amb el convenciment que res és segur, però que tot és etern. Com escriure, llegir, nedar.

Un cop acabat el llibre, tinc la sensació que ara entenc més l’escriptora que hi ha darrere aquestes pàgines. Me la sento a prop. No sé si és aquesta proximitat amb el lector és la major satisfacció d’un escriptor. Si ho és, amb mi ho ha aconseguit. Només li vull demanar a l’Eva que no deixi mai de llegir ni de nedar, si per a ella això és refugi i inspiració per regalar-nos històries com aquesta. Deixar d’escriure ja sé que no ho farà.