La genialitat del Treball

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

El City ahir va ser genial, va ser únic, i la nit d’ahir serà eterna, per sempre.

Més enllà del resultat, més enllà de la rivalitat, més enllà de la competició. Ahir es varen enfrontar dos models d’entendre l’esport, el futbol i en part la vida, de forma antagònica. L’heroica del resultat, per la victòria contra el treball de com per arribar al resultat, com una conseqüència de la feina, l’esforç i talent, amb una inesgotable idea de no renunciar mai a la pilota, al protagonisme en el joc, a ser part d’una construcció que deixa empremta per sobre de l’únic objectiu de la consecució al preu que sigui.

El dia a Manchester va estar ple d’anècdotes, llargues passejades veient i observant la seguretat d’una afició que viu exultant, agraïda i fidel a la figura del seu entrenador, de l’escultor d’aquest equip, de l’orgull pel seu màxim representant, en Pep Guardiola.

“A vegades guanyarem i altres perdrem, però hi estarem, aquest és el repte”. Però a més com hi serem, fent possiblement la millor primera part que molts recordem des del millor Barça de la història.

Al camp, confiança absoluta en l’equip, en el seu entrenador, que per primera vegada a la seva història els fa somiar en què tot és possible, en el fet que els reptes existeixen per treballar dia i nit per assolir-los. Que perdre és un aprenentatge, i que mai renunciant al com, arribes abans al que.

Una llarga passejada fins al camp, la sensació de ser on hauríem de ser nosaltres, i que ell hauria d’estar a casa m’envaïa certa melangia, aquella tristor alegre per veure un dels nostres sent excel·lent, enamorant al món i tornant a canviar l’esport, una volta més, una millora més, un esglaó més…

L’emoció del partit, el debat de mirar el camp i mirar-lo a ell, amb les instruccions constants, volen transmetre en cada tram confiança als seus, animant i demanant al públic encara més implicació. I fent del partit un solfeig d’un sol intèrpret, d’una única partitura.

La genialitat hi és, el talent és present i l’instint és inherent. Però la feina, el treball, les nits sense dormir, l’ordre per tot, la implicació en els detalls, la professionalització del que no es veu, i el projecte a mig termini, sense por a perdre, sense por a construir, sense por a ser un mateix, són la clau per fer realitat el que vam veure ahir. No va ser un somni, va ser un dels nostres.

Després la nit, en Noel Gallagher que ja somreia, les abraçades dels que comparteixen objectius i algunes suen la samarreta al camp, i d’altres (molts) fora. I la celebració de la feina ben feta, i de tot el que queda.

Pep; torna quan vulguis, a fer el que vulguis, amb qui vulguis. T’esperem, mentre un dels nostres meravella el Món, i jo, i molts, sentim un profund orgull de pertinença.

- Publicitat -