Una lliga a valorar

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Allà ell, qui no vulgui valorar la Lliga com mereix. Més encara si sospesem la situació que travessa el club, delicada com mai. Quan no tens un ral a caixa, t’hauries de conformar amb un paper secundari, segons demostra la història seguint lleis de lògica. I causa enuig que el protagonisme se l’emportin ara els aldarulls del final, mostra inequívoca de valors subvertits. S’han perdut de fa massa els valors esportius i ningú no sembla fer gaire per erradicar els comportaments feixistes dels estadis. Encara pitjor, es troca sense embuts el valor de la celebració per a convertir-la en provocació. Lamentable polèmica que fa perdre l’ànim i la voluntat de creure en la utopia de com hauria de ser el futbol fidel al sentit que hem deixat arrabassar.

I aquí estem avui, esperant que Guardiola faci la feina de venjador justicier i ens deslliuri de qualsevol mal ulterior. El City és avui una mena de transmutació europea del Barça, l’equip aspirant i competitiu de nivell continental que les circumstàncies han impedit ser. I quan parlem de circumstàncies, sempre torna l’herència, tant se val el temps que hagi passat, perquè ens continua sorprenent l’esperit maldestre d’anteriors gestions, la incapacitat supina que només pots entendre si es tractava d’ensorrar el club en benefici propi. Laporta hauria de permetre des de la humilitat que els millors especialistes en matèria econòmica aportessin solucions per tal de salvar aquest malalt que, malgrat el diagnòstic d’Eduard Romeu, continua a l’UCI i amb un aspecte francament preocupant. En lloc de tancar-se a prendre decisions amb el cercle d’absoluta confiança, almenys així demostraria al barcelonisme que, en efecte, ho ha provat tot i ha acudit als millors metges, aquells que podien oferir miraculosos tractaments de salvació. Anem, simplement, perpetuant la malaltia, com si estigués ja cronificada i només quedés, al final del túnel, l’amenaça de traspàs cap a altres models, la defunció definitiva del ‘més que un club‘.Tothom parla del soci, aquest ens abstracte i sobrenatural, i com si fos un ciutadà votant qualsevol, ningú s’atreveix a tractar-lo de manera madura, adulta. Si el club és teu, fes quelcom més enllà de votar i equivocar-te, de queixar-te i reclamar. Adopta una actitud kennedyana i pregunta’t què coi pots fer pel Barça, avui tan necessitat, abandonant la queixa i el constant murmuri de desaprovació. Activa’t i lluita pel teu club, que no es limita la pertinença a reclamar fitxatges i a exigir el retorn immediat als temps celestials. Prou de sacralitzar la figura del soci, de creure’l un ens infal·lible i potser que comencin les reclamacions de responsabilitat. Si s’han de gratar la butxaca, que pensin en la necessitat del sacrifici com ho feien els ancestres. I si han d’abandonar l’infantilisme, que ho superin a força de realitat. No es pot tenir tot, ni el Barça és avui la cornucòpia de l’abundància amb raig infinit.

Mentre consumim l’entretingut serial de Messi, la millor pastanaga possible per distraure la gana, anem convencent-nos del perill que implica una segona època quan al protagonista se li va acabant la benzina competitiva. Que marxi a Aràbia, el forrin de diners i donin una treva de dos anys per dissenyar un futur comú quan hagi penjat les botes. Ara tampoc estem per fer-nos els primmirats amb els àrabs, que aquí tampoc ens sobren els drets bàsics. Amb Messi es corre el risc de fer-nos encara farem més mal per l’esmentat delit de criticar-ho tot, fins i tot a ell, pel sol gust de rebentar, odiós tret de personalitat col·lectiva que vaticina poques alegries en cas de retrobament immediat.

Periòdicament, no toca altra que tornar a insistir amb detalls que cansen. Per exemple, el blanc aplicat al Barça, coloració tradicional i assumida que els fanàtics obsessionats en comparar qualsevol detall amb el Maligne rebutgen com si fos un sacrilegi. Un color no treu caràcter ni embruta l’ànima i el blanc no és patrimoni tampoc de ningú. A veure si normalitzem les evidències, que ens envermelleix comentar-les de tant en tant, quan ho tornen a posar en palestra. Parlant d’evidències, l’última: Voldríem agrair a Piqué la contínua confirmació que no pot ser mai president d’un Barça com cal, coherent amb uns valors que l’excentral no prodiga.