Avui no toca parlar de política. O potser sí, perquè queda la sensació que tot té a veure amb la política, potser amb l’excepció de la mateixa política, on resulta difícil sublimar projeccions ocultes. En els darrers temps, hi ha un fenomen efervescent que plana sobre les converses privades, tertúlies, columnes i informes governamentals d’instituts de recerca o agències més o menys independents de prospectiva. Per buscar un terme que aplegui sensacions diverses, podríem dir-ne “desànim”.  Parlem d’una actitud individual amb reflexos col·lectius. La gent que ens envolta, joves i grans, homes i dones, benestants i malestants semblen haver caigut en una mena de melangia paralitzant, un estat anímic depressiu, unes perspectives pessimistes, una certa paràlisi de la voluntat, un anònim enterrament de la fe.

Les escoles, espais privilegiats, que a més, per qüestions professionals, conec amb cert detall, actuen com el canari de la mina. Aquests ocells tenen la particularitat de morir abans d’una incontrolable deflagració de grisú. Actuen d’alerta i anticipació davant els fenòmens socials, normalment negatius, que afecten globalment la societat. I, qualsevol dels lectors que tingui converses habituals amb mestres i professors podrà adonar-se que, de la pandèmia ençà, escoles i instituts haurien de rebre la qualificació de zona catastròfica. Alguns incidents concrets que han transcendit als mitjans, en forma de bullying, suïcidis, malalties psíquiques, mil·lenarisme de gènere o desercions de professionals, en són un clar exponent. Qualsevol tutor d’un grup de vint-i-cinc o trenta alumnes podrien detallar situacions límit, amb drames que farien esfereir el mateix Dostoievski. La descomposició familiar, la pandèmia de desnonaments, la impotència davant la creixent pauperització, la hipersexualització de la infantesa o la pressió nihilista de grup des de les xarxes socials esquitxen uns claustres on també els professionals pateixen, a la vegada, problemes propis aclaparadors. I a tot això se suma, per descomptat, la deconstrucció de l’escola com a institució i el caos laberíntic que impedeix disposar d’una definició mínimament concreta del seu sentit. Avui ningú, ni pares, ni alumnes, ni els mateixos professors, ni tampoc (i el més preocupant) la mateixa administració no en té ni idea per a què serveix l’escola. I, tot parafrassejant Antonio Gramsci, en els clarobscurs apareixen monstres.

Qui això escriu no disposa d’informes tècnics ni estudis suficientment creïbles ni contrastats que s’aproximin a donar explicacions sobre un possible perquè. De manera que això m’impulsa, atesa la meva formació humanística, a exercir l’especulació filosòfica per mirar d’entendre què passa, a fer preguntes, analitzar i entendre, identificar aquells factors com a requisit imprescindible per plantejar solucions, o com a mínim, pal·liatius. Vivim circumstàncies extraordinàries? La meva faceta d’historiador m’impulsa a expressar una rotunda negativa. Les joves generacions tenen els seus problemes i la seva diversitat, no necessàriament més lleus ni dramàtiques que aquells que els precediren, ni els que els succeiran (si és que no decideixen extingir-se abans, atesa la seva renuència, a occident, a formar famílies i reproduir-se). Cert que tenen perspectives magres i que bona part de les famílies actuen amb una irresponsabilitat que bascula entre la indiferència i la sobreprotecció. Pateixen greus confusions, accelerades mitjançant les xarxes socials, la propaganda woke (sovint amb el col·laboracionisme entusiàsticament suïcida de les autoritats educatives), les relacions reals els angoixen, els contactes virtuals els hikkikomoritzen, tenen una relació pèssima amb el seu cos, i amb cert abús de succedanis espiritualoides, han prescindit majoritàriament de les seves necessitats espirituals. En altres termes, no tenen ni tan sols un contrincant contra qui rebel·lar-se. Nietzsche avui se sentiria frustrat perquè ni tan sols veuria la possibilitat metafòrica de matar uns pares, majoritàriament absents.

Ara bé, com a boomer fronterer amb els millennials, sento treure ferro als seus drames. La meva generació (nascut el 1965) tampoc no ho va tenir precisament fàcil. Amb unes dades d’atur juvenil que més que duplicaven les d’avui, i unes de precarietat laboral més contundents que les vigents, els nostres projectes vitals semblaven tan complexos i farcits d’obstacles com els actuals. Vam passar en un temps molt curt d’unes relacions afectives convencionals a un hedonisme post-68 que ens va empènyer vers certa exploració de la promiscuïtat… sempre vigilats per la pressió mortal d’una SIDA que, juntament amb els experiments amb les drogues, se’n va emportar per davant una bona porció dels nostres amics, veïns i companys de classe (i alguns supervivents ho van fer en forma de zombi). Ens vam rebel·lar contra les convencions, i (sense haver construït alternatives sòlides) vam improvisar noves fórmules de relació sexual i afectiva caracteritzades per la indefinició. En resum, una part substancial dels meus companys generacionals van ser uns pares horribles i negligents, cosa que va omplir d’inseguretats els nostres descendents.

Pitjor panorama van tenir les generacions dels nostres pares (la dels nascuts les dècades de 1920 i 1930). Havent passat una crisi, guerra, postguerra i dictadura, van patir a nivells inimaginables, si ho comparem amb aquells qui només experimenten crisis existencials. Des de la gana, la misèria, el silenci i la por, van haver d’aixecar un país des de runes fumejants i el fantasma del totalitarisme. Encara recordo com alguns dels avis dels meus amics explicaven les seves experiències a la batalla de l’Ebre, o dels camps de concentració, o com alguns dels seus fills van néixer a l’exili.  Existències castigades per una explotació laborals intolerable en una època de privacions materials i rigidesa moral apocalíptica. 

Potser les principals diferències entre generacions se centraven, més que en els mals i incerteses experimentats, en les fórmules d’expressar-les. Tant la meva generació com les anteriors tenien per costum posar pany i forrellat a les expressions emocionals. Com a heterosexual blanc i totes altres característiques avui amb tan mala premsa, ens van inocular l’instint que “els homes no ploren”, a reprimir els sentiments, tant els positius com els negatius, a evitar exhibir elements de la nostra personalitat que podrien revelar feblesa davant dels altres, a no queixar-se, a patir en silenci, a no compartir el dolor, a menjar-te amb patates les teves amargors.

Potser la gran diferència té a veure amb això. Anys de psicologia positiva, en què reprimir els sentiments i les emocions sembla de mal gust, i en què l’expressió de la felicitat, ni que sigui impostada, ha esdevingut mandat obligatori, imposa una pressió sobre l’individu difícil de suportar. Que, a més, tot plegat hagi de quedar registrat públicament en les xarxes socials, fa que tot plegat no pugui acabar bé de cap de les maneres. Que l’educació emocional impliqui, a la pràctica, una mena de religió secularitzada, amb un punt de mil·lenarisme irracional i histèric, pugui resultar difícil de pair per part de qualsevol individu. Que, fins i tot, tenir problemes, sentir dolor, nedar contra corrent de la positivitat imposada pel capitalisme, sembla com a una mena d’acte de dissidència imperdonable. En altres paraules, que les contradiccions entre el dolor de sèrie que comporta la mateixa existència i l’obligatòria felicitat que es predica al mainstream implica una mena de creuament de cables que ens porta a aquest desànim. I com a gestió, la seva creixent medicalització. És més, bona part dels problemes presumptament psicològics, a la pràctica, estretament relacionats amb l’explotació, la pobresa, l’absència de perspectives, els desnonaments o la misèria, són individualitzats i disfressats de malestar psicològic, de desànim. Tot plegat, constitueix una fórmula neoliberal de gestió dels problemes socials: la individualització i atomització extrema i la patologització de les desigualtats.

Com a historiador, sóc conscient que les comparacions històriques les carrega el diable. Tanmateix, el que vivim aquí em recorda al romanticisme. Els romàntics, a cavall entre finals del XVIII i la primera meitat del XIX van representar la reacció anterior a partir de l’exaltació dels sentiments per damunt de la raó; de l’exaltació de l’irracionalisme i l’enaltiment de la transgressió enfront els convencionalismes; d’una estètica extrema enfront el conservadorisme i les tradicions. L’era romàntica va ser, sens dubte, el de l’exaltació de l’amor i els sentiments damunt la família i les convencions més o menys burgeses. De la romantització del victimisme. Els grans herois romàntics vivien instal·lats en una mena de malenconia permanent (descrita com a la malaltia del segle), prenent decisions contra la naturalesa de les coses. I, com ens assenyalaven els escriptors, poetes, novel·listes i artistes de l’època, allò solia acabar fatal. Encara més, el normal és que tot plegat acabés en tragèdia. Des de l’annorèxia (només cal mirar-se l’estètica del moment), el suïcidi (amb el Werther de Goethe com a fenomen transnacional que impulsà innombrables imitadors) o l’atracció per la bogeria. Al cap i a la fi, el romanticisme, com a reacció en contra de l’ordre precedent, implicava una manera de desafiar uns Déus, habitualment poc simpàtics i escassament comprensius amb les febleses humanes. De fet, el romanticisme va representar precisament això, l’enaltiment de la feblesa, de la fragilitat, del victimisme, de la tragèdia, de la mort i els capteniments autodestructius, fins i tot del flirteig amb els límits del binarisme. És per tot això que la segona meitat del XIX va ser una època de reacció contra aquest romanticisme, sota la fórmula d’una nova ortodòxia, que empeltava des de la rigidesa moral (el victorianisme), el renaixement de les religions i espiritualitats (amb la paradoxa que els coneixements científics les qüestionaven), o la contraposició amb la ciència i la nova visió racionalista que imposava el positivisme d’August Comte. En termes més anecdòtics, l’historiador Richard J. Evans explica que, a partir de 1850, i com a reacció a les llargues cabelleres i les robes acolorides de la moda masculina dels romàntics, es va imposar les barbes i bigotis i el color negre entre la indumentària dels homes europeus. Era aquesta una manera d’afirmació de la masculinitat enfront d’un corrent estètic considerat afeminat.

El desànim generalitzat d’aquesta època té múltiples motius individuals i un seguit de causes més generals, lligats, com en tota època històrica, al context. I aquest és un debat que falta obrir en aquesta època, com totes, pessimista.