El serial continua

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Com la vida s’ha serialitzat, encara haurem d’esperar a conèixer la decisió del trio de patums. Tal com estan els números, farien un favor si triessin els diners àrabs i tots tres toquessin el dos. Amb Messi, encaixar el seu retorn amb calçador quan vas amb una sabata i una espardenya significa el proverbial trencaclosques sense solució, sigui per la via econòmica o l’esportiva. De totes maneres, tant se val el que pugui especular tothom. Al final, faran la seva santa voluntat, fàcil de predir que els diners marcaran el destí final la balança perquè el futbol ha enterrat el romanticisme que els aficionats no volen considerar perdut. Hi ha un tou de raons per argumentar a favor i en contra del seu retorn, però només podem assistir d’espectadors a la cerimònia de fer bullir l’olla de l’espectacle, rutina a la qual costa acostumar-se. Amb Busquets, d’anar-se’n, marxaria la millor boia de la història, futbolista únic al que fins i tot els seus detractors notaran a faltar d’aquí quatre dies. Així d’injust és el barcelonisme.

D’altra banda, ha passat una setmana des de l’adeu d’Alemany i tampoc ens en fem a la idea. En el plantejament inicial, pensaves que les dues potes executives del Barça renascut no podien estar millor triades. Ferran Reverter per posar ordre intern i agilitzar la maquinària blaugrana, Mateu Alemany portant les regnes del futbol, excel·lent en la negociació. La realitat ens torna a la constant, ara és tot Laporta, per si quedava dubte. Potser érem nosaltres els errats, aquells que imaginàvem una segona etapa basada en els aprenentatges de la primera. Però no, només cal preguntar als directius per les raons de la darrera marxa i es justifiquen pel dineral ofert per l’Aston Villa, nòmina multiplicada per quatre. Tant se val, tornem-hi amb els diners, però del Barça no te’n pots anar a una mitjania de la Premier. Almenys, així hauria de ser atenent regles de lògica. S’ha perdut el millor garant, la peça clau del repertori i tampoc no passa res. Adeu, Mateu i tal dia farà un any. Seguim i ja arribarà la propera crisi d’aquí res, que és quan toca i estan rutinàriament acostumats. A falta d’executius propis, confiança dipositada en representants i mitjancers, com si fossin despresos aliats de la causa blaugrana. Ens hem acostumat al funambulisme diari sense patir ja per les conseqüències.

Com el futbol és present que no conjuga cap mena de passat, s’han commemorat 45 anys de l’arribada de Núñez a la presidència del Barça sense gaire fressa. Ni grans panegírics -cosa estranya quan els seus aliats són ben vius-, ni repassos en clau crítica de cap mena. Tocarà recordar que aquell dia va començar el declivi del ‘més que un club’, la davallada del concepte cap a una preciosa frase de màrqueting buidada de contingut. Amb Casaus com aliat, un altre que mereix revisió a fons i en justícia de la seva biografia, el constructor que s’havia carregat bona part del modernisme a la capital catalana va començar a passar el ribot, a laminar el significat i l’ànima del club aprofitant que els partits polítics estaven ocupats en matèries de major importància, com la negociació de l’estatut d’autonomia. Fins a l’arribada de Cruyff com a entrenador, Núñez no va tenir més projecte que la improvisació constant, que l’ús d’entrenadors i grans figures com a escuts que li mantinguessin la presidència, però la força dels aliats mediàtics forjaren la imatge de gestor competent que encara avui l’acompanya. Mirant enrere, el que realment importa és la desnaturalització del club, d’aquell Barça catalanista sense embuts d’abans de la guerra, convertit en eina cabdal de resistència al franquisme després de la derrota republicana. A poc a poc, en el decurs de quatre dècades, aquells que s’apropiaren del sentiment comú, del símbol bàsic, se n’han sortit amb la seva. De l’exèrcit simbòlic de Catalunya queda ja ben poca cosa. Almenys, com a senyal de respecte, no sobraria que el barcelonisme fos capaç de reconèixer qui se l’ha carregat des de fins, qui va ser el primer i de quina manera l’establishment va aconseguir continuïtat d’erosió durant presidències posteriors. Però tant se val, la història només distreu quatre gats. La resta només viu pendent d’allà on abasta, ara i avui, la seva mirada superficial.

Últim detall: Això de felicitar el Madrid pel títol de Copa només poden fer-ho els catalans, que confonem termes massa sovint. Una cosa és no trencar relacions diplomàtiques amb el màxim adversari i l’altra posar sistemàticament l’altra galta per a demostrar que som bons jans, encara que siguem el que som. Amb mantenir-se ferms i no felicitar-los els èxits n’hi havia més que prou. Però al club d’avui, prou ho constatem, se li fa una muntanya encertar quin és el posicionament a prendre fins i tot en foteses com aquesta.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca