Ni llarga, ni curta, prou sabem que la Lliga són 38 partits i la guanya qui més punts suma. Si  acompanya un polsim de sort com en el gol de Jordi Alba, millor. I per sumar-los, cal la regularitat de la fortalesa defensiva, en l’exemple d’enguany, i un grapat de mèrits que la propaganda aliena no pot soscavar per evidents. La derrota a mans de l’intens Rayo només ratificà que falta un bon tros per arribar al desitjable sostre competitiu, però del que es tracta avui és d’esgarrapar punts i se n’han collit sis en tres dies de marge. Enfront del Betis va col·laborar una decisió arbitral, sense restar per això mèrits a la capacitat de resposta de l’onze titular d’enguany. Reforçar-lo ja seran figues d’un altre paner a causa de les carències econòmiques del club. Continua el gruix del barcelonisme distret amb l’estricte terreny futbolístic quan només hauríem d’estar pendents de la pela, amb tot el que condiciona i confon. Des de la directiva, sempre disposada a negar que hi hagi un elefant a l’habitació, ningú no s’atreveix a precisar com s’eixugarà el dèficit, com es pagaran els interessos i es tornarà el capital. Han optat per tancar els ulls, prémer l’accelerador, forçar la mudança a Montjuïc i tirar endavant a plena velocitat peti qui peti. Sobretot, si el soci, aquest ens abstracte i passiu, no bada boca per reclamar transparència i una solvència a prova de bombes en el full de ruta, no fos cas que imitéssim als kamikazes.

Ja que Osasuna viu pendent del seu partit del segle i tenia el cap a una altra banda copera, el Barça va escurçar distàncies amb el títol a base de picar pedra, arribant a una victòria per la mínima amb regust diferent. Ningú pot criticar aquest 1-0, menys encara quan els pamplonesos van sortir reforçats de cara a la Copa perquè Jagoba ha perfilat a fons l’equip, un rosegó ben difícil de mossegar. Aquest cop, des de la banqueta blaugrana, Xavi va encertar de ple incorporant Alba com a darrera piconadora per la banda esquerra. Quin gust comprovar que el tècnic pot variar el curs d’un matx, al·leluia.

I com la gent blaugrana bada amb la pilota, no vol res més que centrar-se en una esfèrica que desitja guarnida amb la il·lusió per l’hipotètic retorn de Messi, dediquem-nos a altres històries. De tant en tant, sentim la necessitat d’escoltar i aprendre dels vells sacerdots de l’oracle barcelonista, gent amb un full de serveis ample, impol·lut. Culers que sempre han tingut una norma bàsica d’actuació consistent en servir al Barça i la seva catalanitat, la seva condició de símbol bàsic d’aquest estrany país petit. Mai no se n’han servit de tan poderós símbol i és per això que encara paga la pena sentir-los i reflexionar. Els ancians de la tribu han arribat a un punt de desconnexió, segurament per no passar fatiga ni emportar-se més disgustos. Han arribat a la conclusió que no se’n fien, no ho veuen clar i argumenten el perill de deixar de ser el que s’ha estat tota la vida. Un cop més, el soci del tòpic arriba tard i opta per la solució equivocada. Que sigui el que vulgui i procuri Laporta en bo o dolent, que tot continua ben obert, com un arriscat joc de ruleta russa que no s’acaba mai de definir, fet un ‘thriller’ inacabable.

Punt i a cap amb Mateu Alemany. Deu ser cosa de l’empresa familiar de Laporta, incapaç de sentir cap altra veu que no sigui la seva. Era el pilar de l’àrea esportiva i toca el dos perquè no ho veu clar. Si un professional del seu nivell prefereix abandonar la nau, sigui per divergències o sigui directament pel retorn de Messi, senyal que el moment actual del Barça no ofereix cap mena de garanties. Aquells que esperàvem delegació de funcions en ell i en Ferran Reverter ens hem quedat amb un pam de nas. Però ja no sorprèn ningú aquesta arriscada manera de fer a tot o res, nascuda i acabada en una sola persona, el president absolut i absolutista. Molt mala peça al teler, en espera de noves informacions que puguin clarificar una pèrdua realment sensible.

En la mateixa línia de pensament, resulta del tot paradoxal que ningú es pregunti com vam deixar perdre Pep Guardiola. Com vam ser d’eixelebrats permetent que els enemics interns i la mediocritat de l’entorn l’avorrís. El món del futbol el reconeix i nosaltres hem normalitzat que enlluerni lluny del seu hàbitat natural. Pitjor encara, segurament no ens hem adonat encara de la transcendència i cara factura d’aquest exili que ha deixat el ‘model’ sense ningú capaç, en teoria i praxi, de fer-lo evolucionar.

I l’últim llençol de la bugada, la decisió dolorosa de prescindir de Barça TV i els seus excel·lents professionals. La retallada de la xocolata del lloro, la pèrdua d’un element identitari bàsic per saber com pujaven les noves fornades, què feien les seccions desaparegudes del diari pel monocultiu o el respecte i la pervivència de la memòria històrica que tota directiva té l’obligació de preservar, sota ànim de traspassar el llegat dels ancestres de generació en generació. Com serà de dolent el moment que ni aquesta evident desgràcia ha provocat reaccions més enllà d’aquells que coneixen de prop la bona gent que hi treballa. Es van perdent peces, es va desballestant el conjunt. A poc a poc i darrerament, de manera accelerada. I la massa social ni piula per, almenys, castigar als autèntics causants d’aquest desgavell. Es perd identitat mentre triomfen plantejaments de curta volada, llunyans de la grandesa que mereix aquest club. Hom diria que preval la mania de viure pendent del dit quan el Barça per definició hauria de guaitar la bellesa de la Lluna.