Tota nació que exerceixi en plenitud la seva sobirania nacional crea les seves pròpies institucions d’obediència nacional. Ho fa no solament per a la governabilitat del país sinó també per a l’organització de la vida social i la seva relació amb el món. Aquesta ha estat la manera més eficient i efectiva d’organitzar l’avenir de les nacions europees durant la major part de l’era moderna. Units a partir del criteri d’afinitat ètnica, cultural o religiosa, els europeus han afaiçonat les unitats nacionals per tal de garantir la fraternitat entre els habitants d’una terra concreta i la seva prosperitat. Tota institució nacional ha de servir sempre els interessos de la nació i els seus ciutadans; és la seva missió essencial.
Abans de la irrupció i ascens del capital sense pàtria—ja sigui en la seva versió imperialista, ja sigui en la seva versió globalista neoliberal—, la idea d’obediència nacional era prevalent a qualsevol país vertebrat pel seu esperit nacional i nacionalista. Excloc d’aquesta llista tant els experiments autàrquics com els comunistes, més enfocats devers l’aïllament i empobriment de la vida nacional que la prosperitat i enfortiment en llibertat de la sobirania nacional.
En tant que nació ocupada i oprimida, els catalans sempre hem aspirat a aquesta sobirania nacional. Hem anat perdent totes les oportunitats que ens han anat apareixent a causa de les nostres pors i divisions internes. Els primers decennis del segle XX van ser rics en oportunitats perdudes. També ho van ser d’intents de crear institucions d’obediència nacional catalana. Aleshores, les institucions espanyoles, tant les públiques com les privades, eren, naturalment, d’obediència nacional espanyola. Els catalans necessitaven de les seves pròpies institucions i el redreçament nacionalista ho va fer possible.
D’ací van sorgir projectes públics i polítics com la Mancomunitat o la Generalitat republicana, però també projectes privats i culturals com la Fundació Bernat Metge. L’objectiu era clar: forjar institucions d’obediència netament catalana que enriquissin la nostra vida nacional i que ens permetessin d’accedir al món evitant la mediació espanyola—tal com havíem fet fins aleshores. És cert que a nivell polític les institucions públiques eren mers succedanis i ombres de l’autèntica sobirania nacional, però formaven part de la pulsió de teixir una vida nacional d’obediència exclusivament catalana.
La guerra i el franquisme van estroncar aquesta tendència, però amb la tímida liberalització del règim al decenni del 1960 van tornar a aflorar noves institucions guiades per la mateixa idea: editorials, bancs, organitzacions locals de voluntat internacional. Amb el naixement del règim del 78, la democràcia proclamada no podia continuar negant la realitat nacional catalana. L’esberlament de l’obediència nacional espanyola va permetre l’aparició de tot un entramat d’institucions d’obediència nacional catalana, liderades per la Generalitat restaurada en forma d’autonomia.
Això no obstant, la normalització de les institucions d’obediència catalana no ha anat en benefici nostre. La primera institució que la normalització va destruir—combinat amb la pèssima gestió dels seus executius—va ser Banca Catalana. Amb els decennis de democràcia espanyola i espanyolitzant, han anat caient moltes altres institucions de tota mena: financeres (la fi de les caixes d’estalvi catalanes), culturals (la fi de la independència d’Edicions 62), i polítiques (la fi de la Generalitat en tant que òrgan moderadament representatiu de la sobirania nacional catalana). És especialment dolorós de veure com els equilibris que la Generalitat va anar fent al llarg dels anys autonòmics van ser escombrats d’un dia per l’altre amb la seva intervenció el 2017 mitjançant l’article 155 de la constitució espanyola. Amb l’arribada de la neoautonomia i el règim de Vichy, l’orfandat institucional dels catalans s’ha tornat molt més dura, però també molt clara.
Després de la derrota del 2017, Catalunya palesa la cruesa de l’ocupació espanyola sense filtres. No hi ha cap Generalitat de Catalunya que n’atenuï els seus efectes. Cap partit polític suposadament català és disposat a protegir els catalans de la implacable valencianització de Catalunya que ve. Al contrari, la Generalitat neoautonòmica i els seus sequaços en són la punta de llança i executors fidels—mentre duri el règim de Vichy i els qui el sostenen.
La recepta és senzilla: ens cal construir o enfortir aquelles institucions d’obediència nacional catalana. Hem de tornar a l’esperit d’aquells temps en els quals no es podia comptar amb les institucions polítiques del nostre país perquè eren captives dels espanyols i aquests les empraven per aprofundir en el nostre sotmetiment. Avui com ahir. Alhora, no podem confiar, ni participar—llevat que practiquem el dubtós entrisme—en institucions d’abast espanyol, perquè sempre seran d’obediència nacional espanyola. Ens cal poder relacionar-nos amb el món a partir de nosaltres mateixos, nosaltres sols. No ho hem de fer per mediació d’institucions que serveixen interessos aliens o directament perjudicials vers la nostra sobirania nacional.
La creació o sosteniment d’institucions d’obediència nacional no és gens fàcil. El país ha perdut una idea de poder. Tot s’ha de construir o refer. L’erm de la derrota del 2017 i el consegüent adveniment del Vichy Catalán han assassinat la nostra vida nacional. Cal reconquerir massa de les nostres institucions que no fa tants d’anys practicaven una saludable obediència nacional catalana. Semblantment, ens cal construir-ne de noves: necessitem els nostres bancs, la nostra indústria estratègica, les nostres editorials, les nostres esglésies—tot al servei de la sobirania nacional i la prosperitat del país. És una tasca titànica. Cal redescobrir la idea de poder que els catalans van tenir antany. I hem de posar aquesta idea de poder al servei d’una estricta obediència nacional catalana.
