En procés

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Prou sabem que el concepte genera urticària, però cal insistir: El Barça es troba en procés, en metamorfosi que ningú sap on anirà a petar. I en conseqüència, igual desperta alegries que et volta la mosca pel nas. Ens limitem al que és estrictament esportiu. Un sublim Ter Stegen ha enlairat el comando de rereguarda fins a sostres europeus mai vistos, nou gols encaixats en trenta jornades és una exageració. Ja tenim una certesa i aquí van d’altres. Sota la direcció de Pedri i el suport de Frenkie, l’equip revifa de forma exponencial i pot permetre’s guanyar l’Atlético, invicte durant quatre mesos. 23 porteries a zero i deu partits guanyats per la mínima, no marques com abans i no te’n fan. Ara, el cas és vèncer, deixar els romanços i les postil·les. Malgrat tot, malgrat les arbitràries retransmissions televisions i els poderosos altaveus mediàtics. No pots prendre les fotos parcials com a definitives quan et trobes en transició. Ara mateix, Raphinha seria clara mostra del la incertesa que tot ho domina. Després de jugar el millor matx des del seu aterratge, veus que l’extrem continua sense desbordar, però se t’obre un ventall de possibilitats, tantes com contemplarà aviat el futur immediat de la plantilla. Primera, pots tenir paciència i esperar a l’aclimatació total. Més has esperat Dembélé, si busques arguments. Te’l quedes tal com és, analitzades les limitacions o comences a obrir opcions.

També pots plantejar-te col·locar-lo a la Premier pel preu pagat. Te’l trauran de les mans, per poc que s’hi posin els intermediaris amics de Laporta, peces clau en el camí de recuperació pel que comprovem. Traspàs a un Newcastle qualsevol i ja tens bossa de diners per buscar duros a quatre pessetes, l’únic permès sota aquesta economia de guerra. Deixes la planificació en mans de la direcció tècnica i dels Mendes o Zahavi d’aquest món i a veure quin gènere ofereixen. O te’n recordes dels pactes signats amb el mateix Atlètico per portar Carrasco a preu de ganga, a veure si per un cop a la vida es reverteix la tendència i qui pren el pèl és el Barça a l’entitat matalassera. Veure la versió actual de Griezmann, ja que hi som, provoca dues reflexions. Va ser un caprici d’aquell pèssim gestor conegut com a Bartomeu quan no calia de cap manera, ni tenia lloc en un club a la deriva, però el veus ara per certificar que el futbol és matèria insondable. El seu rendiment només pot empipar a qui l’hagi vist vagar amb la samarreta blaugrana. Dit d’altra manera, res no quadra en aquesta matèria tan poc empírica, barallada d’origen amb qualsevol lògica. Aquesta setmana de doble partit, resulta que has recuperat futbolistes bàsics i moral just quan et posen davant Rayo i Betis, que han perdut pistonada. Oli en un llum.

I fugim de lectures interessades: Aquesta Lliga serà tan preuada com qualsevol altra, hauràs fet els mèrits adients, ningú te la pot qüestionar. Punt, no hi ha altres arguments ni marge a debat. Si acceptes els dubtes, et tornaran a col·locar bèstia grossa per bou, relat subjectiu interessat contra fets contrastats, la dinàmica acostumada, la que interessa als poderosos altaveus mediàtics que serveixen trinxeres llargament conegudes per lectors i articulistes. Es guanyarà la Lliga, s’haurà més que justificat una dificilíssima temporada i contra qualsevol element distorsionador, no hi ha més remei que seguir. I si pot ser amb Messi a bord, millor. Per tot i per simbologia. I si representa un problema esportiu, ja s’apanyarà Xavi, que per això li paguen. De moment, el serial continuarà distraient a l’espera de final feliç. Llegits els requisits de la LFP per a la seva repesca, semblen una broma de mal gust. Si volgués tornar sense cobrar, per un gest romàntic, no l’hi deixarien fer-ho, increïble. Del finançament per l’Espai Barça, com Sant Tomàs. Fins a veure com es tornen interessos i capital, poc ens creurem res. Massa voltors, massa deutes que eliminen optimismes aferrissats. El fantasma d’una SAD rondarà l’entitat anys i panys. Potser vivim els darrers temps del Barça tal com el coneixíem sense adonar-nos, sense visionaris que ens alertin. Aquesta és l’única certesa del moment. Mentrestant, partidaris i detractors ja poden dir missa.

- Publicitat -