‘Molt de soroll per a no res’ (Shakespeare). Recórrer als clàssics per iniciar l’article és una vella pràctica. Potser quedaria més modern definir la roda de premsa de Laporta com l’últim capítol en la primera temporada d’una sèrie que volen presentar com apassionant. A banda d’evidències, com assenyalar que ell és el president blaugrana que millor afronta situacions així, la compareixença viscuda dilluns tanca la representació de l’obra estrenada dos mesos abans. Sabem que ningú no es mourà del seu apriorisme inicial, a favor i en contra. Sabem millor encara que el mal ja s’ha fet i s’ha lesionat greument el prestigi i la imatge de la institució. També sabem que hauríem arribat al cap del carrer de bon començament dient que si el Barça no hagués pagat un vividor, ens haguéssim estalviat aquesta campanya. Per tant, continuarem sense posar la mà al foc per la impol·luta, en teoria, actuació del club. En tot cas, bravo per dues bandes de carambola. Ja tocava parar els peus al Madrid i exigir cert respecte a qui acumula muntanyes de detritus per amagar i, de pas, dir-li en públic a Tebas que se li veu el plomall d’una hora lluny des que el Barça no li va comprar els crèdits CVC. El neofeixista al càrrec d’aquest negoci tan tèrbol ha fet mans i mànigues per carregar-se el contrapoder blaugrana, personificat en un Laporta d’idees antitètiques a les seves.
La judicialització seguirà el seu curs i al final aquest immens vodevil resultarà una tempesta que ja ha causat destrosses, amb o sense presumpció d’innocència. Pel camí, si no són temeraris, la diplomàcia blaugrana intentarà desactivar la bomba UEFA assegurant a Ceferin i la seva cort que podran manar en el nou format de Champions anomenat Superlliga i tothom recuperarà el nombre de pulsacions habituals. En política no hi ha amics, sinó interessos i UEFA, Madrid i Barça són conscients de la seva necessitat mútua per augment el nivell creixent d’ingressos que precisa aquest circ. El Barça acabarà essent SAD si no apareix un autèntic miracle econòmic, però no parlem ara d’això, que no toca enmig del foc creuat amb el que volen afeblir encara més l’atrotinada entitat. Ara bé, decep la falta d’exigència en el pecat original, generador de l’enrenou, quan han passat quatre presidents, divuit anys i un munt d’aigua sota els ponts sense que ningú s’adonés que contractar Negreira resultava indigne, incoherent amb els valors i l’ètica que se li ha de suposar al club que presumeix constantment dels seus intangibles simbòlics, d’un ADN que ha traït de la pitjor manera. Molt de fum, xivarri a dojo, a continuar fent bullir l’olla mentre quedi aigua i al final, foc d’encenalls que arribarà amb una sentència que decebrà tothom i que ningú esperarà ja pel temps transcorregut. Laporta ha sabut tancar la primera temporada del fulletó, convençut com el públic que, a partir d’ara, tot resultarà reiteratiu, conegut i trillat perquè no hi ha proves de res, ni nous girs de guió que puguin afegir tensió a la coneguda trama.
Del famós vídeo de Real Madrid TV no n’hauríem de parlar per no comprar altre cop el relat que volen imposar. Són els terraplanistes a l’atac, els pocavergonyes disposats a escriure la història a voluntat, com han fet sempre. No escoltem les seves mentides o refutem-les. Amb el vídeo ha estat fàcil desemmascarar-los, però durant anys se n’han sortit dient bajanades com la comparació increïble Messi-Cristiano o traient-li mèrit al millor equip de la història del futbol per allau d’arguments, el Barça de Pep Guardiola. L’única nota positiva, veure que se’ls hi para els peus i se’ls hi diu prou. Ja n’hi ha prou de les seves ‘fake news’.
Saltant a l’equip, tres partits sense marcar i quinze anys sense assolir tal demèrit generen una profusió de ‘tribuneros’ semblant a una plaga fatalista. Amb l’ai al cor arribarà l’Atlético i si tornen a relliscar, les velles generacions recordaran la Lliga de Lattek, el derrotisme ho enfosquirà tot i la realitat acabarà per imposar-se, sempre tossuda. Aquest campionat està guanyat, però demostra que l’equip és ben lluny de l’objectiu, cap altre que competir novament amb garanties a Europa. Viure pendents de recuperar Pedri només acredita les carències de construcció de la plantilla. Tant de bo es disposés de criteri, recursos i control de Tebas per encertar en els nous passos a seguir, però tot junt sembla inviable. Per tant, val més carregar el rebost de resignació. I si hem de dir la nostra a propòsit de l’altre serial, el protagonitzat per Messi i el seu hipotètic retorn, encara pitjor va ser consumir l’energia de Guardiola, avorrir-lo a base d’enveges fins a obligar-lo a tocar el dos, però d’això ningú en parla, ni se’l vol recuperar. Com tampoc no es comenta ja l’homenatge fet pel Bernabéu a Fede Valverde, sagnant mostra de món a l’inrevés, impossible de capir per ningú amb mig dit de front. Però, de començament a final, aquest és el futbol espanyol que tenim i ja hauríem d’estar avesats, sense sorprendre’ns dels prodigis que és capaç d’organitzar per a mantenir-nos tan distrets com atònits.