Sense Història no hi ha futur

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Aquest mes d’abril s’ha publicat el número 500 de la Revista L’Avenç. Lamentablement, també ha estat el darrer. Després de 46 anys, aquesta capçalera històrica, deixa de publicar-se en paper, i sembla que les possibilitats de continuïtat digital passen per una freqüència i extensió molt menor. És una notícia catastròfica amb un component simbòlic de primer ordre. Representa la desaparició d’una capçalera històrica que abandona la lluita per la supervivència i esdevé una metàfora de l’absència total d’allò que podríem considerar una mínima política cultural. Si Catalunya pot ser definida essencialment com a una nació cultural, és obvi que les institucions que teòricament havien de dedicar-se a protegir la identitat i la cultura l’han deixat literalment tirada. Més enllà de la pèrdua de subscriptors derivada d’una rasa generacional entre els amants del paper i els qui s’han acostumat al succedani de la pantalla, és obvi que una llengua amb deu milions de parlants i dos estats europeus potents que aspiren a robar-nos els mots, només polítiques públiques proactives poden vetllar per la salut del català i el seu espai cultural. Si Islàndia és capaç de pagar un sou de professor universitari a desenes d’escriptors per assegurar la producció literària d’una llengua amb 300.000 parlants, la Catalunya moderna es podria permetre disposar d’una xarxa de publicacions i de creació d’alta qualitat d’una cultura que no es pot permetre competir amb el mercat global.

Tanmateix, és obvi que malgrat els motius d’alarma, L’Avenç (i jo n’era suscriptor des de feia més de tres dècades) ha mort per negligència i abandó. Ara bé, com explica en el mateix número de cloenda, el professor Andreu Mayayo exposa que la desaparició d’aquesta històrica revista constitueix una metàfora. Una metàfora tant de la indigència de polítiques culturals pròpies com dels efectes de la goblalització. L’abandó de les institucions, més disposades a injectar diners a La Feria de Abril que a protegir l’alta cultura, n’és una part. L’altra, i com assenyala aquest historiador, té a veure amb les transformacions de les darreres dècades en què la història, com les humanitats, com el rigor acadèmic va desapareixent del mapa. O potser resulten un d’aquests casos dignes de figurar al serial televisiu Crims. En l’article, repassa que la història com a camp de coneixement que gaudia d’un cert prestigi des de l’articulació i universalització dels sistemes educatius, experimenta una reculada de l’espai públic i educatiu a mesura que el neoliberalisme ha anat ocupant-los. De fet, amb el tombant del segle, la pròpia capçalera, originàriament una revista d’història, constituïda per una generació de joves historiadors durant la segona meitat de la dècada de 1970, redirigeix la seva orientació vers una publicació més àmplia, on hi té espai l’anàlisi literària, les entrevistes en profunditat, el teatre, les arts plàstiques o la música, esdevenint més aviat una revista cultural d’alta divulgació. Tanmateix, i com assenyala Mayayo, en les darreres dècades s’experimenta una “davallada del pensament historiogràfic” paral·lel a l’eclosió de la immediatesa, l’emocionalitat, les noves eines audiovisuals de comunicació que afavoreixen el pensament tou, el sensacionalisme i la superficialitat. Enfront de la disciplina del coneixement, trobem el la generalització debordiana de la societat de l’espectacle. Davant de qualsevol conflicte, s’esvaeix la possibilitat d’una anàlisi en profunditat a partir dels seus precedents històrics. La banalitat de TV3 a l’hora de parlar de qualsevol cosa, ja sigui el conflicte ucraïnès, els problemes interns nord-americans o les connexions entre la política espanyola actual i el franquisme en són exemples de com de necessaris són els coneixements històrics en el periodisme, la política o qualsevol qüestió mínimament rellevant.

Mayayo també ens explica com el bandejament de la Història s’ha instal·lat en el món acadèmic, amb reducció d’alumnes, professors, fons de la recerca i oferta d’assignatures, que es valora en un terç en només dues dècades. I tanmateix, allà on no es redueix, sinó tot el contrari, és en l’educació de les elits. A Eton, on s’han format la major part de la diplomàcia, la política i els remenadors de cireres del Regne Unit, la Història, incloent-hi l’antiga i la medieval, esdevé un dels pilars fonamentals de la formació de qui prendrà les decisions col·lectives al cap de dues dècades. Boris Johnson, antic primer ministre britànic i representant de l’aristocràcia política anglesa parla grec antic, recita de memòria en l’original d’Homer La Ilíada i és capaç de debatre a la BBC, de tu a tu, en prime time amb Mary Beard, una de les millors especialistes en l’Imperi Romà. Yuval Noah Harari, l’historiador israelià més de moda és convidat a fer conferències al Fòrum de Davos, on es decideix què hem de fer o com hem de pensar. Robert D. Kaplan, una de les referències mundials en geopolítica, fa cursos d’Història del món antic a West Point, la llegendària acadèmia militar nord-americana, els oficials de la qual, a continuació d’haver passat per una exigent i rigorosa formació tècnica en l’Art de la Guerra, són comminats a graduar-se en carreres de lletres per tal de completar la seva formació. Mentrestant, i malauradament aquest és un mal que no només afecta a Catalunya, l’extensió i profunditat dels coneixements històrics del currículum van caient en una dinàmica d’anorèxia suïcida. I no es tracta de fer allò que sovint ha estat caricaturitzat, de memoritzar una ingent quantitat de dates, reis i batalles, sinó de saber d’on venim, per esbrinar on volem anar.

La història no desapareix. Sí que ho fan, en canvi, els historiadors professionals. La precarietat universitària els està exterminant. La defunció de L’Avenç també simbolitza com aquell esforç de la presència pública dels historiadors es va esvaint, si em permeten la referència a Blade Runner, com llàgrimes en la pluja. Les revistes i publicacions culturals han anat extingint-se i han deixat pas a les anomenades “revistes d’impacte”, per competir nihilísticament a la recerca de trams de recerca o altres fórmules de tortura que han proliferat en el món acadèmic. Un món on la precarietat és llei, la fragmentació del coneixement pràctica habitual, l’autoplagi és norma i la feina estèril, a la recerca de fons públics minvants i competitius, acaben esdevenint una malaltia degenerativa de les facultats i les universitats. En el fons, assistim a una simple expulsió de les humanitats, i al refugi individual i voluntarista com a darrer refugi d’investigar i escriure coses que puguin tenir un mínim interès col·lectiu. Més o menys com al segle XVIII.

Fa tot just vint anys, al Museu Nacional d’Història de Catalunya es va fer el III Congrés de Joves Historiadors dels Països Catalans. Recordo vagament haver assistit en un moment en què tot just començava la meva trajectòria a temps parcial, i encara podia encaixar en la categoria de “jove historiador”. El lema del Congrés era “Sense memòria no hi ha futur”, una frase brillant i descriptiva de com resulta necessari el coneixement del passat per comprendre el present, i així cometre el mínim nombre d’errades possibles en el futur. En una època en què exèrcits de politòlegs, sociòlegs, economistes o periodistes han reemplaçat els sabers clàssics, no cal ser molt intel·ligent per adonar-nos de com la renúncia a un camp de coneixement amb més de dos mil·lennis i mig de tradició, tot parafrasejant Espriu, no ens està fent més lliures, ni cultes, ni desvetllats ni feliços. Més aviat, sense els sabers clàssics tenim avui una Catalunya i un occident més desiguals, on només les elits tenen accés a segons quins codis, i com assistim a un projecte d’alienació social i cultural col·lectiva. Vint anys després, i aquí podríem afegir la banda sonora dels Sex Pistols, és obvi que sense Història, no hi ha futur.

- Publicitat -