El tennis com a educador

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

1

Fa dies que hi penso. Hi penso sobretot quan hi jugo. Quan corro per la pista com una gallina sense cap, suat i esbufegant per culpa dels quilos de més que arrastro des de nadal (el de fa dos o tres anys, no aquest). Quan corro esbufegant per la pista penso: aquest puto esport em matarà. És com la vida mateixa: viure mata, i el que no mata engreixa. La vida sempre acaba guanyant, per això morim. El tennis és, sobretot, resiliència, ser capaç de sobreposar-se a un mateix una vegada i una altra sense perdre mai l’entusiasme ni la motivació. Una mort rere l’altra. Punt a punt. És un esforç sissífic en el que es perd tan o més del que es guanya, però com diu Camus, un s’ha d’imaginar a Sísif feliç en el seu esforç inútil. Cada un dels bocins que es desprenen de la roca immensa que arrossega, cada esclat mineral d’aquest espectacle etern i ple de nit, cada una d’aquestes pedretes, diu Camus, forma un món. També cada un dels punts del tennis és un món en sí mateix, cada joc, cada set, són microcosmos. Ho haig d’admetre, he perdut més del que he guanyat, i tot i així, no puc parar de jugar. Com en la vida, vaig de derrota en derrota sense perdre l’entusiasme; que és com Churchill definia l’èxit.

2

Algunes persones m’han comentat que els meus articles no s’entenen gaire. Segurament tenen raó, no només en relació als articles, sinó també a com m’expresso en general: als meus llibres, vídeos, podcasts… Ho vull dir tot i no dic res. No es pot dir tot, o al menys no tot de cop, no tot en cada moment. Com explica Xavier Rubert a Ofici de Setmana Santa, quan es vol dir tot en cada moment, s’acaba dient sempre el mateix, i sempre malament. Aquesta és la gràcia de les històries, i de la història, que en moments determinats passa tot, una dècada en un mes, tota una pel·lícula es resol en una escena – però perquè això sigui possible, cal la dècada de preparació, cal la construcció de la trama. Com a palate cleanser, com a sorbet, per baixar el to dels articles anteriors, avui em dedico al tennis. Suposo que així també vaig teixint una historieta…

3

El 20 de juny de 1789, a la sala de joc de pilota de Versalles, els 577 diputats del Tercer Estat van prendre un compromís d’unió. Sembla ser que va ser el diputat Guillotin, famós per la seva proposta de decapitar sense dolor, qui va assenyalar la idoneïtat de la sala. Es va fer un jurament segons el qual es mantindria la unió fins a l’aprovació d’una nova Constitució per part de Lluís XVI. Aquest jurament no tenia cap valor jurídic, però és igual: el simbolisme ho és tot. Com en El jurament dels Horacis que David havia pintat uns anys abans (1784), tot convergeix en un sol punt de fuga; la unió fa la força.

El quadre de David d’alguna manera preconitzava la importància dels juraments col·lectius com a factor d’unitat nacional. Els Horacis es transformen en el Tercer Estat buscant la unanimitat en una pista de tennis… i per això David comença, però no acaba, el quadre sobre el jurament que desencadenarà la Revolució Francesa. El seu esbós va ser completat anys més tard, quan ell ja no estava d’acord amb moltes coses que havien passat des del jurament. El quadre representa la fraternitat entre catòlics i protestants, entre poble i burgesia (i una part de la noblesa). Un cop llegit el jurament, es procura forçar la decisió dels que dubten, per així poder avançar. La unanimitat en la votació es trenca pel vot de Martin-Dauch, però la fidelitat després de l’acord és sagrada, ja que al segle XVIII un jurament té valor completament vinculant. La paraula és la paraula. Aquest dia de principis d’estiu serà el far del procés revolucionari que tindrà lloc aquell mateix any i que canviarà el món per sempre. És la suma de les voluntats de tots els individus que conformen la sobirania nacional, així de simple, així de difícil.

L’abat Sieyès, ajudat pel diputat Mounier, escriu a corre cuita el jurament amb el condicionant de “no separar-se mai, i de reunir-se allà on les circumstàncies ho demanin, fins que la Constitució del regne sigui establerta i consolidada sobre fonaments sòlids”. Sieyès considerava el Tercer Estat, és a dir els pobres que pagaven impostos, la burgesia i la pagesia, el cos viu de la nació. A part de ser un dels redactors del jurament, col·labora també en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà del mateix 1789, i emprèn al redacció de la Constitució que s’aprovarà el 1971.

Des de 1614 que no es reunien els Estats Generals, i la seva convocatòria va suscitar grans esperances a una burgesia influïda pels ideals il·lustrats. El rei només estava disposat a fer alguna reforma fiscal, mentre que el Tercer Estat reclamava: més poder a través de la sobirania nacional, acabar amb la societat estamental, igualtat d’accés a càrrecs públics, i garanties judicials. En els Estats Generals, cada braç tenia un vot, fet que en donava dos als privilegiats (rei i aristocràcia) i un als reformistes no privilegiats que representaven el 95% de la població. Tan el Tercer Estat com els diputats reformistes de la noblesa i l’església volien un vot individual per cada diputat. El canvi només es podia aconseguir canviant les regles del joc. Per això es reuneixen en una pista de joc, de tennis.

4

Tot i ser bastant dolent, després de cinc anys a la universitat, vaig aconseguir entrar a l’equip de l’Stanford Club Tennis. Vaig entrenar molt, em vaig mig lesionar de per vida, però vaig guanyar els dos partits oficials que vaig jugar: un individual contra Berkeley, i un dobles contra Santa Cruz. Al tennis es pateix, és un esport tràgic. Tot i així, alguns masoquistes com servidor trobem plaer en aquesta barreja catàrtica de dolor i agonia. El vilamatià Geoff Dyer escriu a The Last Days of Roger Federer que jugar a tennis és una part important de la seva felicitat; que les 4 hores que hi dedica, de les 168 que té una setmana, son les més brillants, les més analgèsiques – tot i la sensació de cansament i exhaustió que li queda després. Dyer escriu amb total llibertat, fragmentant el text en números, començant en un lloc i acabant en un altre, deixant els pensaments oberts… anacoluts referents a Bob Dylan, Nietzsche, De Chirico, D.H. Lawrence, i, clar, Federer o Nadal.

5

Dos reis francesos van morir jugant a tennis, i en certa manera, va ser també amb el tennis que es va començar a acabar la monarquia. Canvi de servei – canvi de cicle. Hi ha catalans conservadors, però molt pocs monàrquics; la república és bastant unànime com a punt de fuga en el nostre país, i s’han fet ja uns quants juraments en aquest sentit. Segur que se’n faran més.

6

Hi ha qui diu que uns monjos italians van inventar el proto-tennis per passar l’estona, i que els aristòcrates francesos el van popularitzar. Primer es picava la pilota directament amb el palmell de la mà (d’aquí el nom jeu de paume), després es van començar a fer servir guants, després una pales, i finalment, raquetes. Quan els francesos es disposaven a servir, cridaven “Tennez!”, que es podria traduir com “Entoma!”, avisant a l’oponent de que un projectil arribava a tota velocitat. Els italians, al intentar imitar el “tennez”, en van acabar dient “tennis”. Tingues! Al contar punts, per evitar dir “zero” (40-0), es deia l’ou. L’oeuf. Els anglesos van acabar dient “Love”. Forty-Love.

Diu Agassi que el tennis usa el llenguatge de la vida: love, break, advantage, serve... i que cada partit és una vida en miniatura. Després de guanyar vuit Grand Slams, va adquirir un coneixement a l’abast de poca gent: guanyar no és tan agradable com perdre és desagradable, i la sensació desagradable dura molt més que l’agradable. Sovint el que ens molesta provoca més malestar que plaer el que ens agrada. Així de fotuts estem.

7

Foster Wallace considera el tennis l’esport més bonic que hi ha, i alhora el més difícil. Requereix control del cos, coordinació entre la mà i l’ull, rapidesa, resistència, intel·ligència, i una estranya barreja de precaució i desinhibició que ell anomena “coratge” (i que jo anomenaria “swing”). Parla dels “moments Federer”, de l’extrema bellesa cinètica amb la qual el jugador suís hipnotitzava els seus rivals abans d’etzibar-los el cop de gràcia. L’estremidora delicadesa amb la que Foster Wallace teoritza sobre el tennis gairebé fa mal de llegir, i expressa plenament la sensibilitat finíssima que el va portar al suïcidi.

Com a ex-tenista federat explica amb propietat com picar milers de pilotes és el que permet que ho puguem acabar fent per memòria muscular, per sensacions, en comptes d’haver de pensar-hi cada vegada. Per això quan estem cansats no gesticulem bé, ja que la fatiga afecta la nostra intel·ligència cinètica, de la mateixa manera que ho pot fer la ràbia, la por, o la vergonya –  i per això les ments fràgils rarament arriben a nivells professionals de tennis. És un esport tan complet com solitari, que sovint es compara amb una mena d’escacs físic. És el joc perfecte per pensadors, filòsofs, escriptors… que intenten trobar un equilibri entre pensar bé, i pensar massa.

Com tants altres esports, el tennis és qüestió de centímetres, però això no només es refereix a on cau la pilota, sinó també a on i com es colpeja. De fet, és més aviat un joc de mil·límetres: un canvi mínim en el lloc de contacte tindrà efectes enormes en la direcció i col·locació de la bola. La velocitat (potser el seu atractiu més gran) fa del tennis una activitat d’imprecisió controlada. És un esport tràgic, desaconsellat per qui vol donar massa forma a la realitat. L’obsessió de guanyar sovint destrueix la lleugeresa pròpia dels jocs, també la possibilitat de victòria. Segons l’art japonès del tir a l’arc, l’últim moment de la preparació consisteix a no voler ja ni encertar la diana. Però tampoc ens podem relaxar mai del tot, perquè la vida, com el tennis, és un estat de defensa permanent, en el que sempre estem a una temperatura diferent que el nostre entorn. Desajustats. Per això un dels millors consells que m’han donat mai, tan a nivell tenístic com vital, és: no siguis un termòmetre, sigues un termòstat.

8

Com a la història, o a les històries, en el tennis es decideix tot en petits moments, en petits detalls, en determinats set points. A la tragèdia entesa segons Schopenhauer, a qui Nietzsche considera en el seu moment un educador, el món està perfectament representat: l’essència inevitablement injusta de la vida. Nietzsche després afirma aquesta injustícia tràgica, i fins i tot la celebra. A Match Point, on Woody Allen barreja Sófocles i Dostoevski, es veu com un jugador professional juga amb amateurs. Chris és un ex-tennista que juga en un club d’aficionats, de la mateixa manera que en la alta societat londinenca l’amateur és ell. Però sap el que necessita per triomfar, i té la sort de la seva part: els centímetres que fan que l’anell, com la bola que toca a la xarxa, caigui a favor seu – tot i que en finalment paga un preu tan alt que la victòria és pírrica, com en tota tragèdia. Un se’n pot sortir amb la seva, però havent perdut tant, que l’únic que queda per rescatar és la lluita en si. La voluntat. El patiment, purificador, que permet tornar a començar des de zero en una repetició eterna del mateix. L’oeuf. L’ou. Love. Amor Fati.

9

We are merely the stars’ tennis-balls, struck and bandied
Which way please them.

John Webster

No som més que les pilotes de tennis de les estrelles, que ens envien d’un lloc a l’altre a plaer, rebotant absurdament. Aquesta cita està extreta de The Tragedy of the Duchess of Malfi, una obra de teatre que comença com una historia d’amor, quan la duquessa d’Amalfi (Itàlia) es casa per sota de la seva classe, però que acaba com una tragèdia quan els seus dos germans s’ho prenen tan malament que s’intenten venjar, destruint-se a si mateixos en el procés. La tragèdia sempre castiga els abusos de poder i l’arrogància (hubris). El drama jacobí anglès està sota la influència de la tragèdia romana, sobretot de Sèneca. Al contrari que la grega, la tragèdia romana era molt més violenta i mostrava escenes de terror sense el decòrum que caracteritza la tragèdia àtica. Aquesta tendència ja apareix amb la tragèdia elisabetiana, en la que un altre dramaturg britànic, Shakespeare, també influït Seneca, escriu la tragèdia Henry V.

Al enviar-li un sac de pilotes de tennis, el dofí de França està insinuant que Enric V és immadur, com un nen que hauria d’estar jugant a un joc sense sentit, en comptes de posar-se en merders geopolítics. Es tracta d’un regal-insult, ja que, com explica Marcel Mauss, els regals signifiquen molt més del que son. Enric V va passar la seva joventut divertint-se per Anglaterra, aliè al govern del país que heretaria… Però entén l’insult de seguida, i fent servir llenguatge tennístic, expressa la intenció de que el seu exèrcit destrueixi les corts reials de França en un partit sanguinari:

When we have marched our rackets to these balls,
We will in France, by God’s grace, play a set
Shall strike his father’s crown into the hazard.
Tell him he hath made a match with such a wrangler
That all the courts of France will be disturbed
With chases.

Raquetassus a tort i a dret, per haver enviat pilotes. Les analogies esportives sempre funcionen.

10

A The Inner Game of Tennis, Timothy Gallway explica que la relaxació produeix cops fluids, i que això s’aconsegueix acceptant els propis cops tal com son, encara que siguin erràtics. Cal trobar un punt de relaxació semi-zen que permeti veure el que està passant en el partit des de fora i sense prejudicis, en un estat de concentració relaxada. Intentar que passin les coses amb gran ímpetu és una virtut, com a mínim, qüestionable. La tensió acaba perjudicant. Provar-ho massa, o pensar massa, és negatiu. Don’t over-try… Don’t even try… Com deia Dalí: o és fàcil, o és impossible. El secret per guanyar és no tenir massa intenció, ni tensió. La clau està en no desanimar-se al perdre, i buscar l’espontaneïtat. Aplicar-se la cita de Beckett, gran jugador de tennis, que un més gran jugador, Wawrinka, es va tatuar al braç: “Ever Tried. Ever Failed. No matter. Try again. Fail again. Fail better.” Divertir-se, al cap i a la fi, és l’únic que importa. El talent ja s’encarregarà de posar les coses a lloc: d’on no n’hi ha, no en raja. 

11

Però a veure, suposo que aquí s’hauria de dir alguna cosa en relació amb la política i el procés, no? Si per guanyar s’ha de jugar sense pensar, trobant un punt en el que els músculs fan la feina gràcies a la memòria muscular… Com ens ho farem si no podem deixar de pensar en el mateix? La tensió monotemàtica ens bloqueja i ens fa perdre molta energia, però potser és necessari dissipar-la en aquest cas, qui sap.

Una vegada, fa anys, vaig dir que la independència ens vindria dels cafès, i en Terricabras ho va dubtar fortament, segurament amb raó. Però ara que ho penso, potser tampoc anava tant desencaminat, ja que els cafès per mi volien dir els cenacles de conversa, la societat civil. De la mateixa manera que la Revolució Francesa es va gestar als salons, preludi dels cafès, i es va activar en una pista de tennis, ara diré, perquè no aprenc, que la independència ens vindrà dels cafès i del tennis, o de quelcom semblat al jurament del jeu de paume de la societat civil– una mena de conjura (i ja en portem no sé quantes) que faci que anem tots a una, de manera única i original.

12

De Tennis and the Meaning of Life, una antologia de textos literaris sobre aquest esport, Foster Wallace va dir que era excel·lent, però només tenia una queixa: el títol li semblava redundant. Com es relaciona el tennis amb el sentit de la vida? El tennis és la metàfora esportiva perfecta per l’existència. Com diu George Vecsay en el pròleg, l’absurditat d’un bot estrany, d’un oponent jugant millor del que és normal, o un revés (a una mà, si us plau) desencaixat, representen les moltes vicissituds que poden afectar-nos cada dia. L’essència tràgica de la vida, els centímetres, els mil·límetres que marquen la diferència en tot… El tennis és el caos mes just, un mirall del món en si.

Diu Huizinga que el joc no procedeix de la cultura, sinó que la precedeix. Un joc de paraules semblant al que fa Kermode quan sentencia que el final no és imminent, sinó immanent. A Catalunya ens encanta jugar, com reclamava Ors –jugar i treballar–, perquè veiem el final sempre a prop. Tenim certa pressa, que el món se’ns està acabant. La sensació d’urgència és constant. La imminència és immanent. Però, de fet, tot s’està acabant a cada instant, inevitablement. És una manera d’existir; de ser-hi. Així doncs, ja que som les pilotes de les estrelles, seguim jugant.

- Publicitat -