Qui jornada passa, Lliga empeny. Així, anar fent, sense més distracció que les absurdes polèmiques del periodisme esportiu per omplir la paradeta d’estúpid contingut. Xavi se’n cansa de recordar que aquesta Lliga no està essent prou valorada i no li falta raó. En tot cas, perspectiva. S’hauria de plantejar quin és l’autèntic sentiment de la parròquia culer, entestada a recuperar força i poder a Europa, envejosa de les Champions acumulades en els darrers temps pel màxim enemic. Si el barcelonisme deix l’autocrítica, margina un dels seus bàsics trets d’identitat. Qui tingui criteri pot comprovar quines carències mostra l’equip quan li manquen quatre peces bàsiques. Per exemple, sense parlar de verticalitat o idees treballades en equip, no hi ha ningú capaç d’anar-se’n en l’u contra u, tot i que el recurs sembli imprescindible si parles d’elit. Guanyaran la Lliga per mereixements propis i renúncies alienes, però tampoc cal enganyar-nos. L’equip està encara a mig fer i el problema gros rau a acabar-lo per manca de recursos, qui sap si també d’idees o del criteri exigit quan treballes per a tot un Barça.

Normal, que encara no s’hagi apaivagat l’eliminació de Copa. Quan el Madrid et posa contra les cordes i a punt del simbòlic 0-5, per força han de trontollar creences. Per exemple, s’ha tornat evident que l’onze titular no té relleu i només pot competir en abast domèstic. A la que has sumat lesions que semblen dictades pel pitjor enemic, les il·lusions de millora, de solidificar rendiment, se n’han anat en orris. Constates per tenir dos ulls a la cara que no hi ha companyia per Lewandowski en el front d’atac. Si no funcionen els acompanyants i no l’abasteixen de pilotes, notaràs l’edat que té i et pesarà el volum econòmic que has compromès amb ell fins que es trobi en portes de la jubilació esportiva. Ara com ara, les mirades tornen a girar-se cap a Mateu Alemany, que cada cop té més difícil augmentar la dimensió i espectacularitat dels seus prodigis de despatx. A banda del tema menor que representa enfortir el mig del camp, haurà de fer meravelles si vol comprar gol, la variant més cara del mercat. I haurà de pactar amb l’àrea tècnica què fer amb Raphinha, Ferran Torres i Ansu Fati per aconseguir nous recanvis, tot sabent que no traurà per cap dels tres la quantitat desitjada. Al contrari, el trio s’ha devaluat de manera ostensible. Per no parlar, que també s’ho trobaran, de buscar nous ‘agents lliures’, dels contractes professionals coherents amb la puixança d’Araújo, Gavi o Balde, ni de l’escàs repertori de variables destinades al fons de banqueta que avui poden oferir des del filial. La generació de Lamal i alguna altra perla en edat juvenil encara necessita temps de maduració. I les incògnites s’estenen fins a cedits com Abde o Nico, pels que pots obtenir traspàs malgrat que et quedis una bona temporada amb l’ai al cor perquè si triomfen fora, et recriminaran que no ho fessin a casa. Tot plegat, un embolic que creixerà segons avancem cap a l’obertura de mercat. De pas i volent encara més soroll i feina per afegir al desori general, tampoc aniria malament una pensada sobre els períodes de recuperació dels lesionats, que es perpetuen en el temps. Lesions que triguen una eternitat a sanar sense que quedi altre remei que una trista resignació, com passa amb Pedri i Dembélé, de qui celebres cada titularitat conscient que es tornaran a espatllar així pateixin una simple corrent d’aire.

De vegades resulta una benedicció que el futbol vagi curt de memòria i tendeixi a l’amnèsia. En coherència, d’aquí a quatre dies ningú no recordarà quan feixuga d’escàndols, quan carregosa de polèmiques estèrils i alimentades des de la trinxera aliena ha resultat aquesta campanya. La propaganda excessiva comporta que ja no es parli del joc i centrem l’energia en un ampli assortiment de bajanades, disculpades o avivades segons interessi a qui és fàcil imaginar. L’última, l’agressió de Valverde a Baena que només servirà com a últim exemple que certifica el constant clima d’arbitrarietats i partidismes clàssic, i ara accentuat, del futbol espanyol, incapaç de mostrar una mínima equanimitat que garanteixi la neutralitat. No hi ha manera i enguany, el fenomen s’ha agreujat fins a tornar-lo pràcticament irreversible. Res a fer, qualsevol decisió dels encarregats de disciplinar queda desqualificada d’entrada i la competència lleial, justa, s’ha transformat en impossible utopia. Així i tot, guanyaran la Lliga. Fantàstic, però si alguna cosa sobra en el culer és sentit de l’autocrítica. Per sort.