Esclavituds

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Les polèmiques al voltant de la Mona de Pasqua de Sant Cugat –la reproducció d’una pastissera de xocolata a la qual s’ha acusat de banalitzar el racisme i l’esclavitud– ens ofereixen la mida exacta de la depriment mediocritat dels debats polítics post-procés. En un instant polític en què s’està substituint discussions sobre grans elements històrics com l’autodeterminació o l’eixamplament de les desigualtats socials, assistim, perplexos, a la importació de discursos, directament dels campus nord-americans, que com ens recorda l’assagista britànic Douglas Murray, persegueixen soscavar l’edifici cultural, filosòfic i intel·lectual sobre el qual se sustenta occident. 

Certament, la qüestió del passat esclavista d’occident, en general, i de Catalunya en particular, són fets irrefutables des d’un punt de vista històric, i censurables des d’un punt de vista moral. Ara bé, sembla que descobrim Amèrica quan aquesta qüestió ja fa moltes dècades que està estudiat i que ha estat objecte d’investigació acadèmica. També el pensament occidental s’ha dedicat a analitzar aquest fenomen històric des d’una perspectiva filosòfica, i el consens avui és que el tràfic negrer, entre els segles XVI i XIX va constituir un crim contra la humanitat. No només això, sinó que va ser precisament occident el primer a rebutjar una pràctica generalitzada entre la immensa majoria de civilitzacions al llarg de tota la història fins arribar a un present on, segons dades de l’OIT, es pot calcular en 50 milions el nombre d’esclaus a data de 2021 (probablement el màxim nombre absolut al llarg de la història i la immensa majoria dels quals a fora d’occident). Aquest rebuig moral, de fet, es va traduir en la seva prohibició durant el primer terç del XIX i la pràctica extinció a partir de 1865, quan centenars de milers de nord-americans (gairebé tots blancs) van donar la seva vida en una sagnant guerra civil per l’abolició. Un abolicionisme, per cert, vinculat molt especialment al cristianisme protestant, al socialisme i l’anarquisme, ideologies, per cert, sorgides a Europa.

Episodis com els de la Mona de Pasqua de Sant Cugat, o com la càrrega contra alguns gegants de la tradició popular catalana, o polèmiques sobre el recent reportatge del Sense Ficció sobre el passat esclavista de bona part de les fortunes espanyoles i catalanes, o declaracions recurrents com les emeses per la candidata de la CUP a l’alcaldia de Barcelona no tenen com a objecte la sempre necessària revisió històrica sobre episodis lamentables del passat col·lectiu, sinó que van vinculats a l’onada ideològica del que es coneix com a Teoria Crítica de la Raça (TCR). Aquesta, sorgida a la dècada de 1970 tractava de denunciar que, malgrat una igualtat racial formal, el passat esclavista té conseqüències perdurables en el sistema jurídic, social, econòmic de les societats europees. En els darrers anys, teòriques com Kimberlé Crenshaw –creadora de la teoria de la interseccionalitat–, han anat molt més enllà i han acabat atribuint tots els mals reals i imaginaris a la qüestió racial. En un moment de decadència ideològica de les esquerres, amb un marxisme caducat i un postmodernisme en un ostensible mal estat, això ha degenerat en una mena de comissariats acadèmics en què s’obliga la majoria d’institucions educatives a fer cursos sobre discriminació de gènere i raça que, creixentment, adquireixen preocupants tons de reeducació política, i fent del món universitari una mena de camps de mines on qualsevol que surti de l’ortodòxia TCR pot acabar com a víctima d’una mena de nou maccarthisme reformulat com a “cultura de la cancelació”.

Tornant a Catalunya, aquesta preocupació pel passat esclavista no sembla perseguir la necessària veritat històrica, sinó amb un esperit d’oportunisme polític que tracta de fer una mena d’esmena a la totalitat de la pròpia nació. Potser no és cap casualitat que la repressió desfermada per l’estat arran del Primer d’Octubre vagi acompanyada d’una repressió cultural contra la llengua, les tradicions, i el nostre propi passat amb els nostres elements d’identitat. Com afirmava al principi, ja fa més de mig segle, les qüestions relatives al passat esclavista de bona part de les famílies que van engegar la industrialització, van ser investigades d’una manera prou solvent i honesta. Historiadors com Miquel Izard, precursor dels americanistes i no sempre massa ben tractat des dels cercles acadèmics, o Josep Fradera, l’havien tractat d’una manera desacomplexada. També, des de la historiografia cubana (voldria recordar el gran Moreno Freginals) o  de Puerto Rico (amb una gran Astrid Cubano a qui vaig tenir la sort de ser alumne seu fa trenta anys) havien fet unes recerques magnífiques i documentades. Tanmateix, l’esclavitud, com qualsevol altra gran qüestió històrica, va sempre farcida de clarobscurs, contradiccions, complexitats incompatibles amb el míting continu i simplificador a què assistim perplexos. Perquè la batalla a les xarxes socials no té tant a veure amb la difusió i anàlisi del passat com amb un intent d’alterar profundament les jerarquies culturals. En altres termes, que bona part dels discursos prenyats d’emocions i sensacionalisme, així com de determinades pràctiques (com les que es viuen creixentment als campus universitaris i als mitjans de comunicació) més aviat recorden la Revolució Cultural Xinesa: la imposició d’uns preceptes polítics, el menyspreu de les tradicions, la destrucció recreativa de la realitat i la proposta d’enginyeria social. Els seus valors subjectius són superiors a la realitat mínimament objectiva; les noves propostes de la TCR han de destruir el bagatge cultural il·lustrat d’occident. Més o menys com ja es veu a França amb el Moviment dels Indígenes de la República (i la seva sacerdotessa principal Houria Bouteldja) que pretén imposar l’hegemonia de les minories religioses i ètniques al que consideren vell món de velles idees. I que fan una tasca continuada de descrèdit dels valors il·lustrats occidentals, i un intent de deconstrucció identitària. Més o menys com veiem amb els intents de deconstrucció de “noves masculinitats” que no són gaire diferents del que podria representar una mena de castració psicològica i convertir els homes en la pitjor versió de les dones al més pur estil bledes assolellades.

Ingènuament, com creia qui això escriu fa alguns anys, pensava que es podria establir una discussió intel·lectual amb aquesta gent, crear una mena de dialèctica de la qual sorgís alguna idea interessant. Impossible. El sistema operatiu d’aquests nuclis radicalitzats, carregats d’agressius tallafocs i bloquejadors, ho fa incompatible. És com tractar de raonar amb els primers cristians  que van aconseguir cremar la Biblioteca d’Alexandria i linxar la filòsofa neoplatònica Hipàtia, en què a tota discussió racional fonamentat en el dubte raonable s’oposava una fe fanàtica i intransigent. “Les injustícies del món mundial són a causa de l’esclavitud, del racisme inherent als homes blancs heterosexuals. Els blancs no poden opinar ni investigar sobre el racisme. L’emoció és més rellevant que la dada objectiva. Occident és culpable”.

No serveix de gran cosa exposar, per exemple, que els negrers europeus esdevenien una baula més en el negoci del tràfic, en què diverses tribus africanes feien sovint la guerra per adquirir captius o esclavitzaven per deutes, o què eren sovint els colonitzadors àrabs qui feien incursions al cor del continent africà. La majoria dels negrers danesos, francesos, espanyols o catalans, més aviat el que feien era intervenir en el darrer engranatge de la cadena, l’adquisició a petites factories costaneres on els arribaven els milions de captius segrestats per altres africans o els sempre presents àrabs (que per cert, havien colonitzat bona part del Nord d’Àfrica, amb conseqüències perdurables en forma d’apartheid contra els amazigs o coptes autòctons, i on els de pells més fosques continuen amb una dura discriminació, com passa al Marroc), i el transport i distribució a les economies de plantació. Per cert, i aquesta és una dada que s’oblida. Una vegada prohibit el tràfic negrer, bona part dels hisendats van substituir els esclaus per diverses fórmules de treball forçat amb coolies xinesos o camperols peninsulars (especialment gallecs). 

Els catalans van ser esclavistes? La realitat és que per cada català que va participar en el tràfic (ja fos com a inversor, armador, capità, mariner o mercenari) hi va haver centenars, potser milers, d’esclaus catalans. S’oblida (o es fa oblidar sovint) que fins a 1830, quan França colonitza Algèria, les incursions de pirates i corsaris, sovint al servei del l’Imperi Otomà, implicava l’esclavitud d’europeus. Sovint, amb la intenció de demanar rescat (d’aquí ve precisament el culte mercedari que es dedicava a la redempció de captius), sovint amb l’explotació més abjecte que implicava l’esclavitud sexual. Aquest tràfic, justificat sovint des del dret islàmic, va implicar entre 1,25 i 2 milions d’esclaus blancs europeus entre els segles XVI i XIX. Tanmateix, no consta que hi hagi cap moviment intel·lectual al món musulmà (o a Turquia) d’expiació pel passat colonial i esclavista. Aquesta pressió contra occident de demanar perdó per l’esclavitud i la colonització (que em sembla més que just i necessari), no sembla que vagi en la mateixa direcció contra un món islàmic que va cometre crims equivalents. La manca de simetria en drets i deures no deixa en bon lloc els defensors de la TCR. 

- Publicitat -

I tanmateix, malauradament, l’esclavitud continua essent avui un problema. El tràfic sembla haver-se incrementat en les darreres dècades, especialment a mesura que les diverses franquícies d’Estat Islàmic s’han anat expandint pel Sahel i més enllà, o controlen Líbia, on precisament l’esclavització de no musulmans ha esdevingut un problema global de primer ordre, barrejat amb el tràfic de persones. Per cert, que són precisament els subsaharians, cristians o animistes, les primeres víctimes de ràtzies com les de Boko Haram o com les que s’han esdevingut a la guerra del Sudan del Sud, de la mateixa manera que Estat Islàmic va acabar esclavitzant també milers de iazidites o els pocs cristians que queden pel Llevant. Potser no cal fer com van fer els anglesos al segle XIX, que van posar a la seva disposició la seva armada per combatre a canonades el tràfic. Potser només caldria fer el mateix que han estat fent aquests darrers dos anys amb els russos: la confiscació de tots els actius financers i patrimonials de les petromonarquies del Golf, que són qui estan dirigint aquesta ofensiva criminal que està convertint persones en propietats. 

I la qüestió és aquesta. Mentre anem perseguint mones de pasqua per mirar de canviar el passat, i no pas denunciant les injustícies del present, aquesta esquerra de postureig anirà fonent el poc capital que li queda, mentre que s’anirà accentuant aquesta creixent reaccionarització que es pot observar entre una societat europea a qui li demanen constantment responsabilitats per allò que no ha fet.

 

- Publicitat -