Aquesta columna té un únic objectiu: demanar-li a l’autor Max Besora que es casi amb mi. Ignoro si hi hauria química física davant de la seva córpora concreta, però espiritualment sí hi ha sobrada afinitat. Acaba de publicar, també a Males Herbes, la seva cinquena novel·la, La veu del seu amo, que explica la història clarament picaresca i neoil·lustrada d’un gos petaner que té una gran facilitat per a la filosofia. I sobre què filosofa aquest gos? Sobre  l’absurditat de la vida humana, sobre l’univers caní, que és el mateix univers dels homes i les dones, sobre l’amor i el sexe i la gana i la violència, però des d’una perspectiva allunyada i, per tant, més lúcida. En un passatge de la novel·la, que torna sobre els motius i l’estètica de Vulcano (LaBreu, 2011), aquest gos que a vegades es diu Milú, o senzillament Petaner, o Ralph, King, Molècula, o Nipper, li explica, precisament al revisitat protagonista paranoic de Vulcano, que no ha d’antropomorfitzar la visió dels cànids, i això és exactament el que fa Max Besora en aquesta novel·la.

Besora repeteix cronotop distòpic a Sant Pancraci del Paradís, les Muntanyes Rocambolesques i la perifèria de Nova Barcelona, on hi ha sequoies, llops, partits peronistes i molts porcs senglars. I caçadors, i sàdics, i dones obeses i humanitàries. L’ambient i els referents polítics són els de la seva segona novel·la, Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes, 2017), i si bé no és tan compacta com Vulcano és igual o encara més esbojarrada i desinhibida que La musa fingida. Cap el final també hi ha un cameo de La tècnica meravellosa (Males Herbes, 2014).

Quina falta que fa Besora. En un ambient putrefacte de correcció política i covardia literària, tòpics i falses revolucions, ell no falla mai. Agafeu una novel·la de Pilar Rahola i després qualsevol de les que ha publicat Besora, i entendreu per què fa tanta falta. La seva distopia és el nostre món urbà i rural totalment contaminat i creuat d’hipocresia i violència. El seu idioma és un exemple màxim del que escrivia Jameson: aquesta massa narrativa està feta de residus i llenguatges reciclats: melodrames, megalomanies polítiques, irrealitat, ínfules, propagandes, tòpics, neguits idiòtics, tot mesclat per a mostrar-nos un món que fa intensament cagar, un món que s’assembla massa al nostre, contaminat i sobrepoblat per psicòpates. L’autor, a través d’un ca, defineix la condició humana com un conjunt d’éssers que només saben lamentar-se. I d’aquí que una mica més amunt afirmés que, en el fons, les faules de Max Besora són una crítica neoil·lustrada, radical, que no deixa ningú fora de la seva mirada compassiva, esperpèntica i sense pietat.

Ara, Max, casa’t amb mi. Juro que tindràs habitació pròpia i que no em comportaré com la lectora de Misery, sempre que et portis bé.