Les pastanagues

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Abans, una semifinal de Copa amb el Madrid s’escalfava sola, no necessitava estimulants per centrar l’atenció. Ara, ens concentrem en els partits cinc minuts abans de jugar-los, pendents com vivim de les pastanagues, la guarnició que entreté la gana i de vegades, arriba a traure-la i tot. Com en el futbol, no posaries la mà al foc per les intencions de ningú, aquestes distraccions semblen immenses cortines de fum. Uns l’empren a força d’especular amb el retorn de Messi i altres, esperant apocalíptics càstigs pel Barça, massa atrevit a l’hora de subvertir les convencions apostant per la Superlliga i ser (encara) el club dels catalans. Tot és una gran pastanaga, un esquer. I res no és casual, com posar un partit a un quart de cinc per Sant Jordi o l’alineació indeguda de Gavi denunciada per l’Elx. Per la resta, especulant amb l’actual 30 del PSG n’hi ha prou. Espai Barça? Messi. Qui prestarà els diners i a quin interès? Ep, que igual torna Leo. L’evident impossibilitat per a tornar els diners del deute? Ja han començat les converses amb els íntims de l’argentí. Els acomiadaments de plantilla i les retallades que arriben dos anys tard, pel cap baix? Xavi s’encarregarà de parlar amb ell. La gran pastanaga, la venda d’una il·lusió enorme capaç de tapar realitats i tenir-nos pendents d’una hipòtesi interessada. Així, parlem de la conveniència d’una segona etapa o la inconveniència del ‘last dance’, terme ridícul però apropiat per un futbol cada cop més americà. I això vol dir espectacle infantilitzat, epidèrmic, de pulsions superficials. Quina gran jugada, aquesta del retorn del millor de la història a casa. Ho té tot, un serial de capítols que pots estirar a voluntat, com si fos un ‘Crims’ qualsevol, sense que ningú et demani gaires explicacions del relat, sense res digne de destacar. Però com ho compres, ells t’ho venen. La immensa manta capaç de tapar el panorama econòmic del Barça, digne de la pitjor pel·lícula de terror.

Serà una herència i se l’han trobada, sí. Ha estat tot un disbarat de pèssimes gestions sense solta ni volta, però els diaris encara et parlen de fitxatges i reforços, de novetats per a potenciar l’equip d’una institució dessagnada, sense esma en el compte d’explotació, de pura respiració assistida. I vindrà Messi. O no, perquè ja ens haurà distret i tret el cap de l’únic que compta. Simplement, que no hi ha sortida a l’atzucac. No hi ha diners ni per pagar la nòmina. Tant se val, Messi i a continuar rosegant la saborosa pastanaga del seu retorn fins que duri. Fugida endavant cap al precipici, el final del club centenari tal com l’hem conegut. L’evidència és palmària: Si el Barça fos qualsevol altra empresa, ja es trobaria en fallida, venuda en concurs de creditors. I aquí, en un món d’il·lusions i entelèquies com el futbol, optem per mirar cap a una altra banda i somiar que tornarà Messi i serem novament feliços. Pulsions i realitats completament renyides amb un mínim de lògica. I sort que els catalans som gent de seny, diuen.

Avui hi ha enfrontament amb el Madrid i demà tornarà la batalla demagògica. Sentirem Tebas i Ceferin amb nova munició d’escarment preparada. Sentirem la fressa de la propaganda madrilenya, tant si cauen eliminats com si continuen endavant, que el cas és negar el pa i la sal enmig d’un any especialment exacerbat de campanyes. Com a exemple, l’ofensiva contra Gavi, encara més indigna que la majoria que ens toca entomar. Convertir en proscrit a un nano de divuit anys pel sol pecat de vestir la samarreta blaugrana i entendre el joc amb aquesta passió hauria d’estar penat per llei. Qualsevol que conegui dos capítols de la llarga i fosca història del futbol espanyol, sap perfectament que Gavi seria venerat al servei d’altres colors. L’esperança enmig del combat ve de Laporta quan es posa flamenc i jura preservar el barcelonisme fins a l’última gota de sang. La millor defensa, sense dubte, és un bon atac i si cal fer-ho petar tot d’aquesta, que peti. Que rebentin les vergonyes del futbol espanyol i es busqui l’impossible d’acabar amb les eternes aparences, basades en el dogma de veure triomfar el Madrid i deixar a la resta el paper de comparsa, amb el Barça, si pot ser, humiliat. No hi ha un pam de net, no podíem esperar altra cosa si van deixar la joguina en mas d’algú com Tebas, que seria proscrit de càrrec públic en qualsevol democràcia normal. La cabòria del moment: Cal unir forces entorn de Laporta amb tots els ets i uts o continuarem fent-ho tot a la catalana? O sigui, dividits…

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca